Jordi Domènech, tradutor “privado” de poetas galegos (II)

Jordi Domènech, tradutor “privado” de poetas galegos (II)

0 comentários 🕔08:00, 14.Mai 2014

TRES POETES GALLECS

i parlem en totes les coses fugisseres curulles presents
en tot allò que hi ha de nítid urgent irreversible
en totes aquelles coses
en fi
que fan la vida més agradable y el flan de leche
open poema ja obertura

i parlen de difícils emboscades que venen de dues en dues
i de fogueres sòlides
líquides
gasoses
open poema ja obertura

i parlem de flaire aparell cendra
que són paraules que omplen la boca
i parlant de boca l’obrim pel mig
i sotgem sempre vulva animal
mineral
vegetal
open poema ja obertura

[e falamos en todas as cousas fuxidías ateigadas presentes / en todo aquelo nidio urxente irreversible / en todas aquelas cousas / en fin / que fan a vida mais agradable y el flan de huevo y leche / open poema xa abertura]

[e falamos difíciles emboscadas que veñen dúas a dúas / e fogueiras sólidas / líquidas /gaseosas / open poema xa abertura]

[e falamos cheiro aparello borralla / que son verbas que enchen a boca / e falando de boca abrímola en dúas / e espreitamos sempre vulva animal / mineral / vexetal / open poema xa abertura]

A.R. Reixa. Del llibre «As ladillas do travesti», Vigo, 1979.

és clar,
sense permetre-li cap objecte de tall ni corbates
és clar, ni cinturons i mirant de no perdre’l de vista
ni un moment, és clar
no deixant que trobi les claus al seu lloc

caldrà vigilar que no tingui llumins i que no fumi a la seva habitació
també hi ha PERILL amb l’èter, l’alcohol i el col·lodió
entre d’altres substàncies
és clar

[claro, / non lle permitindo ningún obxecto cortante nin garabatas / claro, nin cinturóns e procurando non perdelo de vista / un momento, claro / non esquecendo pechar fiestras e portas, claro / non deixando as atope onde en sitio as chaves // vixiarase que non teña mistos nin fume na súa habitación / tamén ofrecen PELIGRO o éter, o alcohol e o colodión, / entre outras sustancias, / claro]

Alberto Avendaño. Del llibre «Facer pulgarcitos tres», Vigo, 1979.

recito batusi de foc poema per fer
i desisteixo em nego a les cites i a les paraules
que no entenc
assumeixo el desengany del bosc no em vol
i sobrevisc en la memòria de mi mateix
i desisteixo
em cau el pèl i desintegra territoris
de temps que em creia haver conquerit ja per sempre

però hi ha una brisa tardana en els meus llavis
i desisteixo

[recito batusi de lume poema por facer / e desisto négome ás citas e ás palabras / que non entendo / asumo o desengano do bosco non me quere / e pervivo na memoria de min mesmo / e desisto / cáeseme o pelo desintegrando territorios / de tempo que creía conqueridos xa para sempre / pero hai un bris serodio nos meus beizos / e desisto]

Manuel M. Romón. Del llibre «Galletas kokoschka non», Vigo, 1979.

ROI XORDO

«Roi Xordo fou el cap del agermanats ferrolans que el 1432 s’alçaren en armes contra els feudals i els ensorraren els castells. Arribà a manar una host de deu mil homes i dominà el nord de Galícia fins que els senyors, en coalició amb les forces reials i les de l’arquebisbe de Compostela, el derrotaren i mataren el 1437. Un cop mort Roi Xordo s’extingí la revolució dels serfs».

Basilio Losada

Jo sóc la dona,
jo sóc la dona que mullà els seus llavis
en les ferides de cadascun dels vençuts.
I que col·locà la llengua,
calenta com un colom i musculosa com la serp
en les ferides de cadascun dels vençuts.
Jo sóc la viuda
de tota la nació dels humiliats
i, ja que tinc la saliva espessa
de la bella sang del serf,
puc dir la meva invocació a fi que escolteu.
Escolteu bé, obriu les orelles.
poble de Galícia, poble vençut de Galícia,
treballadors assassinats de Galícia:

Jo clamo per Roi Xordo, amic de la gent.
Plena de gent sigui la ria, com un camp durant la sega.
Com un camp durant la sega sigui el cel poblat de voltors.
Poblat sigui el món de voltors morts,
morts en el moment just d’enterrar el cap
en les vísceres dels vençuts de la guerra dels serfs.
Dels vençuts de la guerra dels serfs en neixin cent llargues herbes.
Llargues siguin les veus de plorar, com espases.
Les espases trossejades ja per sempre a Galícia!
A Galícia, la paraula de Roi.
De Roi el Sord, el Pare, el Cap, la paraula de ferro.
De ferro les ires dels poderosos, dels qui jo no estimo.
Jo no estimo el dia d’avui.
El dia d’avui en què els homes de casa tornen a la feina
A la feina i a la servitud el meu poble tornà.
Tornaren, la mar i el riu, a acotxar els dolços cossos podrits.
Podrida sigui l’esperança
que els senyors ens ofereixen més enllà.
Més enllà del món, més enllà de Galícia,
més enllà de les nostres terres i cabanes.
Siguin les terres coronades de rebrots.
Rebrots de naps fossin els castells de nou.
De nou torna mel poble a l’entorn del castell.
El castells i l’església de nou
esclafen el bon poble de Roi Xordo.
Roi Xordo, germà.
Era germà del seu fermà, tot era germania
entre els que duien el color de la pols.
De pols era el germà de cadascú. I fou lliure un instant,
la pols, d’enlairar-se per damunt de la gran terra trepitjada, trepitjada
per damunt de la terra dels homes de terra i de les dones de terra.
De fred és el nostre cor.
Terra freda no dóna pa.
El nostre cor recuperà els qui manen sobre el cor.
Sobre el cor ja no hi neix el pa únic
que neix en una nit de lliure venjança.
En una nit de lliure venjança, els de sota foren com aloses
i vius o, més encara,
alts i lliures foren i volaren més alt.
Volaren més alt que les torres de Déu.
De Déu deixaren la paraula i acolliren la paraula de Roi.
De Roi el Sord, de Roi el que és sord i no sent
la paraula de Déu.
De Roi, en sembraren la paraula i com una sement
l’acotxaren amb els ulls i amb la mà.
Amb la mà esquerra empunyaren una falç corbada i neta.
Una falç fou la paraula de Roi,
el que era sord a les paraules dels rics.
Dels rics, en cremaren les altes torres, que caigueren alegres per terra.
La terra de Galícia fou dels homes de la terra.
La cridòria dels homes espaordí els corbs.
Espaordí el corbs, els rics, les potestats i els tresors.
I no espaordí la cadernera, ni la flor de l’argelaga, ni l’esclarida del matí.
L’esclarida del matí fou la cosa
més alegre que mai ha hagut a Galícia.
Però els homes tornaren als seu solc com ovelles.
Com ramats, tornaren a ser ramats a les corts.
A les corts, ben espiats pel gos.
Pel gos, les ovelles seguiren sent ramat.
Bestiar ja per sempre, el teu poble.
El teu, Roi Xordo, el que és ja per sempre sord.
Sord és el poble, i mut, i fred.
Fred sigui sempre l’ull del voltor.
El voltor sigui per sempre au maleïda.
Maleït sigui el dia que minvà la mar.
La mar plori els vençuts.
Els vençuts seran un dia rescatats.
Sigui rescatada la paraula que dorm encara en el serf.
En el serf hi germini la flor.
La flor germini a la porta de la borda.
La borda ens aixoplugui.
La llibertat es diu borda.
La borda t’aixoplugui.
La borda aixoplugui les famílies del treball.
Del treball en reneixi la flor que es dirà borda.
Naixerà la paraula un altre cop.
La teva paraula, de Roi, de tothom.
De tothom en reneixi el poble de Galícia.

Malgrat tot,
la meva veu, que encara
es complau en la saliva i en la sang del vençut i no venjat,
diu: Escolteu bé, obriu les orelles,
poble de Galícia, poble vençut de Galícia,
treballadors assassinats de Galícia.
Jo clamo per ell, Roi Xordo, company de la gent.

[ROI XORDO. (“Roi Xordo foi o coudel dos irmandiños ferroláns que en 1432 se ergueron en armas contra os feudales e lles derrubaron os castelos. Chegou a mandar unha hoste de dez mil homes e dominou o norte de Galicia hastra que coaligados os señores coas forzas reás e as do arcebispo de Compostela derrotárono e matárono en 1437. Morto Roi Xordo estinguiuse a revolución do servos”. Basilio Losada.

Eu son a muller. / Eu son a muller que mollou os seus beizos / nas feridas de cada un dos vencidos. / E colocou a língoa, / quente como unha pomba e musculosa como a serpente / nas feridas de cada un dos vencidos. / Eu son a muller viuda / de toda a nación dos homildados / e, xa que teño o cuspe mesto / dos fermosos sangues do servo, / podo dicir a miña invocación para que escoitedes. / Escoitade ben, abride as orellas, / pobo de Galicia, pobo vencido de Galicia, / traballadores asesinados de Galicia: // Eu chamo por Roi Xordo, amigo da xente, / Chea de xente seña a ría, coma un campo na seitura. / Poboado seña o mundo de aboitores mortos, / mortos xustos no intre de enterraren a testa / nas vísceras dos vencidos na guerra dos servos. / Dos vencidos na guerra dos servos nazan cen herbas longas. / Longas señan as voces de chorar, coma espadas. / Espadas as tronzadas para sempre en Galicia! / En Galicia, a palabra de Roi. / De Roi o Xordo, o Pai, o Xefe, a palabra de ferro. / De ferro as iras dos poderosos, dos que eu non amo. / Eu non amo o día de hoxe. / O día de hoxe en que os homes de meu volven ó traballo. / Ó traballo e á servidume o meu pobo tornou. / Tornou o mar e o río a acochar os doces corpos podres. / Podre seña a esperanza, / que nos ofrecen os señores máis alá. / Máis alá do mundo, máis alá de Galicia, / máis alá das terras e das chouzas nosas. / Señan as terras coroadas de cimos. / Cimos de nabo foran os castelos de novo! / De novo volta o pobo ó redor do castelo. / O castelo e a eirexa de novo / esmagan ó bon pobo de Roi Xordo. / Roi Xordo, irmán. / Irmán era do seu irmán, todo era irmandade / antre os que levaban a coor do pó. / De pó era o irmán de cada quén. E foi libre un intre / o pó de soerguerse sobre a grande terra asoballada, asoballada / sobre a terra dos homes de terra e das mulleres de terra. / De terra fría é o noso corazón. / Terra fría non dá pan. / O noso corazón recuperou ós que mandan sobre o corazón. / No noso corazón non naz xa o pan único / que naz nunha noite de libre venganza. / Nunha noite de libre venganza os de abaixo foron como labercas / e vivos, ou que diga, / libres e altos foron e voaron máis alto. / Máis alto voaron que as torres de Deus. / De Deus deixaron a palabra e a palabra escolleron de Roi. De Roi o Xordo, de Roi o que está xordo e non oi / a palabra de Deus. De Roi sementaron a palabra e como unha semente / acochárona nos ollos e na mans. / Na man esquerda empuñaron unha corva e limpa fouciña. / Unha fouciña foi a palabra de Roi, / o que era xordo á palabra dos ricos. / Dos ricos arderon as altas torres sobre o chan. / Dos homes o balbordo espaventou os corvos. / Espaventou ós corvos, e os ricos, e ás potestades, e os tesouros. / E non espaventou ó xílgaro, nin a frol de toxo, nin a raiola da mañán. / A raiola da mañán foi a cousa / máis alegre que houbo dende nunca en Galicia. / Pero os home volveron ó seu rego, coma ovellas. / Como avenza volveron a ser avenza nas cortes. / Nas cortes, ben espiados polo can. / Polo can as ovellas han de seguir sendo avenza. / Cando para sempre, o pobo de ti. / De ti, Roi Xordo, o que xa está para sempre xordo. / Xordo está o pobo, e mudo, e frío. / Frío sexa para sempre o ollo do aboitor. / O aboitor seña para sempre ave maldita. / Maldito seña o día en que se devalou o mar. / O mar chore ós vencidos. / Os vencidos serán un día rescatados. / Rescatada seña a palabra que durme aínda no servo. / No servo xermine a frol. / A frol xermine na porta da palloza. / A palloza nos cobexe. / A libertade chámase palloza. / Do traballo renaza a frol que ha chamarse palloza. / Ha nacer a palabra outra volta. / a palabra de ti, de Roi Xordo, de todos. / De todos renaza o pobo de Galicia de novo. // Emporiso, / a miña voz que aínda / gosta na cuspe o sangue do vencido e non vengado / di: Escoitade ben, abride as orellas, / pobo de Galicia, pobo vencido de Galicia, / traballadores asesinados de Galicia. / Eu chamo por il, Roi Xordo, compañeiro da xente.]

Poema de Xosé Luís Méndez Ferrín. Tret del llibre «Poesía enteira de Heriberto Bens». Edicións Xerais de Galicia, Vigo, 1980.

Sabadell, desembre del 1981.

ací
on la menta perfuma el cor
com un llampec sobtat
i la flamarada del sol
fermenta la terra eixuta
la humitat és una mà
que endolceix la vida entera
l’home un fruit àvid
que madura amorós

ací
on la llum és un perfil d’or i d’ombra
els cavalls vermells
que temps ha acompanyaren la carrera del sol
habiten dins els meus ulls

[aqui / onde a menta perfuma o corazón / como súbito lóstrego / e a labarada do sol / leveda a terra enxoita / a humidade é unha man / que endulza a vida toda / o home ávido fruto / que madura amoroso // aqui / onde a luz é un perfil de ouro e de sombra / os vermellos cavalos / que outrora acompañaron a carreira do sol / habitan nos meus ollos]

(interior, I)

el silenci és espès les peres verdes
la llum s’escorre amb frescor de peix

a través de l’aigua viva del gerro
la fruitera bressa pomes aus de fum la
cafetera

el misteri de les ampolles miralleja
les mirades caminen pel temps

de l’instant intens com una perla
pel fons del matí fuig l’eco clar

[(interior, I) a Vicente Araguas

o siléncio é espeso as peras verdes / a luz esvara con frescura de peixe // através da água viva da xerra / o fruteiro mexe pomos aves de fume a / cafeteira // o mistério das botellas espelleia / as miradas no tempo // do instante intenso como unha pérola / no fondo da mañá foxe o eco claro]

XAVIER SEOANE RIVAS, La Corunya, 1954. Del llibre «O Canto da Terra», 1987. Sabadell, març del 1989.

Sobre o autor / a autora

Xesús González Gómez

Xesús González Gómez

(Galiza-Catalunha)

Sem comentários

Ainda não há comentários

Ninguém deixou um comentário para este post ainda!

ESCREVA UM COMENTÁRIO SOBRE ESTE POST

Escrever um comentário 

O seu endereço de email não será publicado. Campos obrigatórios são marcados *