Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (I)

Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (I)

1 comentário 🕔12:15, 13.Jul 2015

Publicamos, desde esta semana, o trabalho inédito de Xesús González Gómez Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme), na língua em que foi escrito, o catalão. Consideramos que com um mínimo de esforço pode-se compreender bem o texto, favorecendo o intercâmbio de conhecimento e convertendo em realidade a sempre desejada intercomunicação fértil entre as línguas e culturas peninsulares. Desde a Palavra Comum agradecemos ao autor a sua confiança em nós.

Sumari

Paraules justificatives o justificadores
Paraules liminars. Premis literaris, per a què i per a qui?
La història (mai) contada, cronològicament
I Acte. Entrada en escena: presentació del «protagonista»
Entreactes. L’objecte de la peça
II Acte. Desenvolupament de la tragicomèdia
III Acte. Desenllaç al gust del públic
Crítica de la tragicomèdia. Conclusions i balanç (més o menys provisional)
Apèndix 1
Repercussió de la peça representada a Barcelona a la premsa mallorquina
Apèndix 2
Paisatge (afable) després de la representació
Bibliografia (menys que sumària)

Tudo o que é sério pouco nos importe
O grave pouco pese,
O natural impulso dos instintos
Que ceda ao inútil gozo
(Sob a sombra tranquila do arvoredo)
De jogar un bom jogo.
O que levamos desta vida inútil
Tanto vale se é
A glória, a fama, o amor, a ciência, a vida,
Como se fosse apenas
A memória de um jogo bem jogado
E uma partida ganha
A um jogador melhor.
A glória pesa como um fardo rico.
A fama como a febre,
O amor cansa, porque é o sério e busca,
A ciência nunca encontra,
E a vida passa e dói porque o conhece…
O jogo do xadrez
Prende a alma toda, mas, perdido, pouco
Pesa, pois não é nada.
(……………………………)
Ao lado, e atento só à inútil faina
Do jogo do xadrez,
Mesmo que o jogo seja apenas sonho
E não haja parceiro […].

Ricardo Reis

Paraules justificatives o justificadores

Un dia, un diumenge, del mes d’octubre del 2008, tot remenant llibres al Mercat de Sant Antoni, de Barcelona, vaig topar amb un exemplar de Nifades, de Josep Maria Sontag. Com que ja en tenia un exemplar, vaig recomanar-ne la compra a un amic, un escriptor canari que viu a Barcelona, el nom del qual no fa al cas. I li vaig explicar el que havia succeït.

Quan es va esdevenir l’affaire Sontag, o Nifades/Sontag, el que això suscriu acabava de fer els 21 anys, la majoria d’edat reglamentària per al franquisme. I si bé en aquell temps no havia seguit l’afer, recordava, a trets generals, el que havia succeït: no debades era lector quotidià del diari, vespertí, Tele/Expres. Amb tot, la novel·la responsable de l’afer, la vaig llegir al cap de dos o tres anys, quan la vaig comprar en una llibreria de vell –Época, si no ho recordo malament–, situada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Avui el lloc està ocupat por un establiment de «menjar ràpid», o «menjar brossa», o com se’n digui, perquè d’ençà que la gastronomia, i l’anomenada «literatura gastronòmica», és a l’abast de tothom, els nous gastrònoms, gairebé analfabets, si els comparem amb els seus avantpassats, catalans o no: Josep Pla, Joan Perucho, Nèstor Luján, Álvaro Cunqueiro, Xavier Domingo…, per no referir-nos als grans avantpassats, com Chateaubriand, que fins i tot va donar el nom a un plat, els adjectius sobre el menjar (i el vins) canvien amb una facilitat sorprenent. Oblidem, però, la gastronomia i els seus derivats més o menys literaris, i tornem al nostre tema.

Vaig llegir, com dic, la novel·la Nifades en un moment en què ja s’havia oblidat completament l’afer que provocà. Tot seguit, la vaig col·locar a l’apartat de llibres catalans de la meva biblioteca, i allí va dormir durant molts anys. Fins a l’octubre del 2008, quan, com un raig, va passar pel meu cervell la idea de dedicar un article a l’afer. Vaig, primerament, (re)llegir la novel·la. A continuació, el clàssic xinès Loto Dorado (ja és veurà perquè). Després vaig buidar una gran quantitat d’històries de literatura catalana contemporània, llibres de records, dietaris, correspondències, diccionaris de literatura i escriptors catalans (tres), etc.: l’afer (i en Sontang) no apareixien enlloc, com si no haguessin existit mai. De tant en tant, una referència, res més. Fins i tot si el lector curiós truca a la porta del germà Google veurà que les entrades són prou minses (1).

Després de buidar llibres, me’n vaig anar a l’Hemeroteca Municipal de la Ciutat Comtal. Vaig buidar tots els diaris i tota quanta revista es publicaven a l’època a Barcelona, des del mes de desembre del 1970, quan la novel·la Nifades obtingué el premi Sant Jordi, fins al gener del 1972. I vaig apilar un munt de papers, de documentació. Alhora, l’escriptor, i historiador i amic, mallorquí, Antoni Nadal, em fa ver el favor de cercar articles i/o informacions sobre l’afer apareguts als diaris de Palma; i la documentació va augmentar. Només en quedava posar orde, cronològic, al material que tenia al damunt de la meva taula, i començar la redacció de l’article. I llavors se’m va plantejar un problema diguem-ne lingüístic. En quina llengua, en quin idioma, havia de redactar aqueix article?

Escriptor (sic) en gallec des del 1970 (a part de dos articles més o menys polítics signats amb pseudònims i publicats en una revista quinzenal gallega de Buenos Aires, El Correo de Galicia, abans d’aquesta data), la meva primera col·laboració literària (resic), publicada aquell 1970 fou una traducció d’un poema de Joan Maragall, «Lo diví en Dijous Sant», que va aparèixer a «Táboa redonda», les pàgines literàries del diari El Progreso, de Lugo. Des d’aquell any ha plogut molt, potser més a Galícia que no pas a Catalunya, però ha plogut molt. Però oblidem, també, la meteorologia. Ja dic que se’n va presentar un problema: en quina llengua escriure l’article. Normalment, hauria de ser en llengua gallega, però m’adonava que publicar aquest article en gallec, gairebé 40 anys després de l’afer, era fora de lloc. Hauria d’explicar moltes coses, que el lector gallec no coneix. En altres paraules, potser hauria d’escriure un treball massa llarg sobre la situació de la literatura catalana al començament dels anys setanta. I, a més, explicar moltes coses que el lector català, teòricament, sap de memòria. També, és clar, potser no era ni el moment, ni jo la persona adient per a aquesta tasca. Després, podria escriure’s aquest article en castellà i publicar-lo en alguna de les publicacions dels Països Catalans, o en alguna revista en castellà que dedica, de tant en tant, unes pàgines a les literatures perifèriques? Tampoc, crec, tenia gaire sentit. Així que, finalment, vaig decidir-me per escriure’l en català, directament. Després ja vindríem, com vingueren, les correccions.

Escriptor gallec, i en gallec, que viu des del 1966 a Barcelona. Fill de gallec i d’eivissenca, a casa nostra, a Galícia i a Barcelona, sempre es parlaren tres llengües: el castellà, majoritàriament, el gallec i el català (vivia amb nosaltres una germana de la meva mare, i entre elles parlaven en català, versió eivissenca, i nosaltres, els fills i nebots, anaven entrant, de mica en mica, en aquella llengua). Personalment, des del moment que vaig arribar, amb 16 anys, a Barcelona, vaig aprendre el català, al carrer –mai no he seguit un curs de català, ni de gallec, per altra banda–; vaig introduir-me, també, en la literatura catalana. I durant els meus vint darrers anys de carrera professional vaig utilitzar el català més que cap altre idioma, al meu treball. Però si bé havia escrit en català algun text una mica curt: al difunt Diari de Barcelona, quan els correctors eren Ferran Toutain i Xavier Pericay, adalils del català light, i que ara, pel que sembla, són més aviat partidaris de mettre au ban el català, que no van corregir ni una coma d’aquelles tres o quatre ressenyes que vaig publicar al difunt matutí barceloní, de la mà del responsable del suplement literari, Juanjo Fernández. També vaig escriure un altre article, directament en català, sobre les relacions Galícia-Catalunya, per a la revista Debat Nacionalista, dirigida per Miquel Sellarés. I res més, llevat d’unes quantes cartes.

I quan vaig començar a redactar el que, en principi, hauria de ser un article, vaig veure que allò només podia ésser redactat en una llengua, en un idioma: el català. I així fou. Redactar en una llengua diferent del català aquestes línies era un desbarat, i per això, finalment, vaig decidir-me a escriure-l’hi, que és la de la meva mare i una de les del meu fill. I també, al capdavall, en redactar aquestes línies en català volia retre homenatge a tota una literatura, i a un poble, que des de fa més de quaranta anys també són meus. Amb tants de títols com qualsevol altre.

I m’hi vaig posar. El que en va sortir era una mica més llarg que un article de revista; per això, finalment, vaig decidir fer-ne un llibre, i vaig posar, també, sobre la taula, o a la pantalla de l’ordinador, el problema de quina forma hauria de prendre: un assaig? Una mena de llibre erudit o, com diria Joan Fuster, inerudit? Una mena de relat més o menys d’intriga? Una història, o historieta, literària, amb els seus afegits més o menys teòrics? O tot això i una cosa diferent alhora? Finalment, es va imposar la rutina de tants d’anys, i en va sortir un reportatge. No un reportatge periodístic. O potser sí. Una mena de sub-reportatge periodístic: un reportatge radiofònic, que en lloc d’emetre’s per les «ones hertzianes», i amb diferents veus físiques –les quals donen una vivacitat gairebé incomparable a aquesta mena de reportatge–, quedaria només en la primera part del reportatge radiofònic: el guió, l’scénario, com diria un gavatxo.

Barcelona, 18 de febrer de 2009

PARAULES LIMINARS

Premis literaris, per a què i per a qui?

Sobre la relació entre premis literaris i literatura es podria afirmar el que va escriure J. V. Foix respecte al naixement del nen Jesús: «Ho sap tothom, i és profecia./ La meva mare ho va dir un dia/ Quan m’acotxava amb blats lleugers”. (2) És a dir, és profecia i ho sap tothom, i fins i tot ho va dir la mare d’en Foix mentre l’acotxava, que, en un percentatge molt alt, premis literaris i literatura són cossos que es repel·leixen. Amb tot, i no ens ficarem nosaltres en un embolic semblant, potser els premis literaris foren, són i continuaran sent necessaris en el futur, sobretot en les literatures que en diuen minoritzades, que només és un eufemisme per fer oblidar(-nos), als seus productors i als seus clients, que aquestes literatures són, simplement, unes literatures amb una carència prou greu: la falta d’un Estat que els doni vida pròpia. Per la qual cosa, les anomenaren, senzillament literatures sense Estat, (3) tot oblidant-nos, moltes vegades, d’altres eufemismes com «sistema literari», «camp literari», etc.: simplement, per a no despistar.

El problema dels premis literaris, si és que hi ha cap problema, potser hauria de remetre’s a problemes de publicitat, distribució, ressò i venda d’exemplars del llibre guardonat, tot deixant fora qualsevulla altra qüestió, sobretot la literària. Tot i que, és clar, i no serem nosaltres els qui ho negarem, a vegades són guardonades obres d’alt calibre literari, però la majoria de les vegades els premis literaris són concedits a obres que no entren, normalment, en allò que Maurice Blanchot anomena «l’espai literari». (4) No és, però, aquest el tema del qual volem parlar avui. Ni tampoc de la utilitat o de la inutilitat dels premis literaris –ni de la seva idoneïtat o no-idoneïtat– dintre del marc de les literatures sense Estat. Ni tampoc, és clar, de la qualitat literària de les obres guardonades. Ni, per suposat, del ressò o d’audiència que les obres premiades tenen entre el públic en general com entre el públic lector en particular. (Sospitem, amb tot, que l’audiència real dels premis literaris és proporcional a la quantitat de diners que despèn l’editor entre els mitjans de comunicació –despeses moltes vegades no directes, sinó intermediàries: és a dir, regals, sopars, dinars, etc.– i la quantitat que, presumptament, es dóna al guardonat.)

D’altra banda, és evident –no es pot negar de cap de les maneres– que els premis literaris atrauen tota una sèrie d’escriptors que volen triomfar massivament, en les literatures normalitzades –altres vegades, la participació en el concurs és directament monetària i el guardó gairebé hi és concedit per endavant, i sobren els exemples–. A les literatures sense Estat, tant els novells com els consagrats solen participar-hi per diverses raons: ultra les patriòtiques –de tot hi ha a la vinya de la literatura–, cal considerar-ne, sobretot, dues: la facilitat per a publicar si es guanya el premi i, en segon lloc, o primer lloc, gairebé sempre oblidat per raons «patriòtiques», la lluita per l’hegemonia (5) dins el que Pierre Bordieu anomena «camp literari». (6) No entrarem a analitzar a fons aquesta lluita per l’hegemonia, però si ens fixem en els guanyadors de diversos premis podrem constatar que una sèrie d’escriptors guanyen amb pocs anys de diferència (dos o tres, a vegades quatre) diversos premis, com si volguessin menjar-s’ho tot i a tothom. Un altre dels motius pels quals els escriptors de les literatures sense Estat es presenten als premis literaris té a veure, és clar, amb la creença que d’aquesta manera el llibre, si és guardonat, gaudirà d’una publicitat que, normalment, li és negada si és publicat simplement perquè interessa a l’editor. I que, de resultes d’aquesta publicitat, potser es vendran alguns volums més, la qual cosa és cert que a vegades succeeix.

Per apropar-nos una mica als problemes que acaben generant els premis literaris en les literatures sense Estat, farem una petita cala estadística a cinc que considerem, certs o equivocats, més importants, dels premis de novel·la catalana. D’altra banda, tots aquests premis han superat els vint-i-cinc anys d’existència i alguns porten alguns més de mig segle de vida. [Volem matisar el següent: els més importants respecte a la seva incidència social que no pas literària, i ens remetem al que hem esmentat sobre l’espai literari.]

Els premis sobre els quals hem fet la nostra estadística són els següents: Sant Jordi, Prudenci Bertrana, Josep Pla (tot i que aquest ha premiat no només novel·les, sinó també assaigs literaris o literatura memorialística), Ciutat de Palma i Ramon Llull. Hem triat, de partida, la data de 1960, tot i que alguns dels premis foren creats després d’aquesta data i uns altres abans, i d’arribada la de 2007/8. Com que hem treballat sobre escriptors guardonats, hem eliminat de la nostra enquesta els anys en els quals no foren convocats o que foren declarats deserts. Fent aquestes operacions, surt la suma de 183 guardons, dels quals corresponen quaranta-sis (46) al Premi Sant Jordi, quaranta (40) al Josep Pla, trenta-sis (36) al Ciutat de Palma, trenta-quatre (34) al Prudenci Bertrana i, finalment, al Ramon Llull vint-i-set (27).

Aquests 183 guardons els hem dividit en dos grans blocs: a) escriptors que han guanyat més d’un premi, i b) escriptors que han guanyat un d’aquests premis. El resultat que ens dóna és:

a) Trenta-tres (33) escriptors han guanyat un total de 86 convocatòries, el que dóna, percentualment, les xifres següents: un 47 i escàs (46,99) per cent dels premis foren guanyats per un 25 per cent (i algunes dècimes) dels 130 escriptors que es presentaren, per la qual cosa,

b) Noranta-set (97) escriptors van guanyar un dels premis en qualsevulla convocatòria.

Aquestes xifres revelen que hi ha escriptors que han guanyat dues o més vegades algun d’aquests premis. La veritat és que algun d’ells els ha guanyat tots en una o altra convocatòria. Després de fer les comparacions i comprovacions necessàries, hem confeccionat la llista següent:

Encapçalabaltasar porcel aquesta llista, amb sis (6) premis, Baltasar Porcel, que ha guanyat tots els premis sobre els quals s’ha fet l’estadística (cinc), i ha fet «doblet» al Prudenci Bertrana (1975, Cavalls cap a la fosca; 1977, Ulisses a altamar).

Fins avui (octubre del 2008), cap altre dels escriptors que participaren ha aconseguit guanyar els cinc premis esmentats. Amb quatre (4), però, tenim quatre (4) escriptors: Olga Xirinacs, Pau Faner, Carme Riera i Jaume Cabré, tot i que aquest últim ha aconseguit només tres dels premis esmentats, però fou guardonat dues vegades amb el Prudenci Bertrana (1983, Fra Junoy o l’agonia dels sons; 1992, Senyoria).

La llista d’agraciats amb tres (3) guardons s’amplia fins a un total de vuit (8) noms: Ferran Cremades, Vicenç Villatoro, Isidre Grau, Terenci Moix, Alfred Bosch, Gabriel Janer Manila, Maria Mercè Roca i Miquel Ferrà. És clar que la nòmina de guanyadors de dos (2) premis és més llarga, arriba fins a vint (20), entre els quals es troben noms com Robert Saladrigas, Miquel de Palol, Joaquim Soler, Ramon Folch i Camarasa, Julià de Jòdar, Manuel de Pedrolo, Jordi Coca, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Albert Manent, Martí Domínguez, Melcior Comes, Valentí Puig i Sebastià Alzamora.

I entre els escriptors que solament han estat guardonats una vegada en el conjunt de tots aquests premis, trobem noms ben coneguts per tothom: Montserrat Roig, Isabel-Clara Simó, Antoni Mus, Antoni-Lluc Ferrer, Guillem Frontera, Ferran Torrent, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Imma Monsó, Maria Barbal, Ramon Solsona, Antoni Marí, Llorenç Villalonga, Pere Gimferrer, Joan Perucho, Maria Aurèlia Capmany i un extens etcètera.

Poden afegir que molts d’aquests cent trenta escriptors han estat guardonats una o diverses vegades en altres premis, com ara el Sant Joan o el Premi Andròmina, dels Premis Octubre. Deixant de banda aquests dos premis, anem a veure un altre premi, no de novel·la, sinó de narració.

Ja se sap que per a molts la narració és el primer camí que ha de recórrer aquell qui vulgui ser novel·lista. Si és ben cert que aquest lloc comú està desprestigiat des de fa temps, tampoc es pot oblidar que encara és ben arrelat en la consciència de molts lectors, diguem-ne, afeccionats. Així, si afegim a aquests cinc premis el Víctor Català de narracions (comencem a comptar des del 1960, tot recordant que fou instituït el 1953, i que el 1998 fou reconvertit en el Premi Mercè Rodoreda de narració; recomptarem, doncs, també els escriptors que han estat guanyadors d’aquest premi), veurem que dels escriptors esmentats més amunt han guanyat el Víctor Català (o Mercè Rodoreda): Pau Faner (1983); Jaume Cabré (1973); Terenci Moix (1967); Miquel de Palol (1997), Robert Saladrigas (1969); Gabriel Janer Manila (1971); Maria Mercè Roca (1985); Joaquim Soler (1991); Ramon Folch i Camarasa (1960); Estanislau Torres (1961), guanyador del Sant Jordi de 1965 amb La derrota; Montserrat Roig (1970), que guanyà després el Sant Jordi amb El temps de les cireres (1976); Antoni Mus (1976), guanyador també del Sant Jordi amb La senyora, al 1979; Isabel-Clara Simó (1978), que es va fer amb el Sant Jordi el 1993 amb La salvatge; i Guillem Frontera, Premi Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers i que gairebé quaranta anys després serà guardonat, el 2007, amb el Mercè Rodoreda per La mar enfora.

Si hi afegim uns altres premis, la llista anirà, de mica en mica, reduint-se, ja que, per exemple, de les vint-i-quatre (24) vegades que ha estat atorgat el Premi Sant Joan, catorze (14) han estat guanyats per escriptors que ja s’han ressenyat, com ara Baltasar Porcel, Vicenç Villatoro, Gabriel Janer Manila, Valentí Puig, Olga Xirinacs, Pau Faner Ramon Folch i Camarasa, o que no s’han ressenyat, però que guanyaren algun dels premis sobre els quals hem treballat: Antoni-Lluc Ferrer, Josep Piera, Margarida Aritzeta i Maria de la Pau Janer, etc.

És a dir, a mesura que augmentem la nòmina de premis (podríem fer-ho amb el Premi Andròmina o amb qualsevol altre) per elaborar l’estadística, potser es trobaríem amb la sorpresa, d’altra banda prou previsible després de les dades que s’han donat, que com més gran sigui la nòmina de premis ressenyats, més ampli seria el percentatge d’escriptors que augmentarien el seu nombre de guardons, però també seria previsible que, proporcionalment, minvés el nombre d’escriptors que guanyessin una sola vegada. O sigui, com més premis (sobretot si són de certa «quantitat monetària»), més disminueixen, proporcionalment, les oportunitats dels escriptors joves i novells, sobretot d’aquells que mai no han publicat un llibre o mai no han guanyat un premi.

Aquest model, però, no és privatiu de Catalunya, és clar. Potser és el model que triomfa, si fa no fa, a les literatures sense Estat. Vegem-ne un altre exemple, el gallec.

El primer que hem de dir és que, fins al 1981, en la literatura gallega no hi havia cap premi de novel·la que tingués una continuïtat. Abans del 1936 no n’hi havia cap, i durant el franquisme, si els comptes no ens fallen, només hi hagué tres premis que sí tingueren una única edició: Premi Bibliófilos Gallegos (1950), concedit per l’editorial homònima i que guanyà Ricardo Carvalho Calero amb Xente da Barreira; el Premi Galícia de Novel·la (1970), concedit pel Centro Gallego de Buenos Aires i guanyat per Xohana Torres amb Adiós María, i, finalment, el Premi Galaxia de Novel·la (1975), concedit per l’Editorial Galaxia amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació, i que s’emportà Carlos Casares amb Xoguetes para un tempo prohibido. Com hem dit, aquests premis només foren convocats i concedits en una sola ocasió. Fou, recordem-ho, a partir de 1981 que començaren a aparèixer el premis de novel·la més coneguts i importants, dintre de la importància que tenen els premis literaris, en l’actualitat: Premi Eduardo Blanco Amor (1981), concedit pels ajuntaments gallecs; Premi Xerais de Novel·la (1985), convocat per Edicións Xerais de Galícia; Premi Manuel García Barros (1989), convocat per l’Ajuntament d’A Estrada. I d’altres que van desaparèixer, com el Premi Álvaro Cunqueiro de Narrativa –que va ser convocat cinc vegades pels ajuntaments de Vigo i de Mondoñedo, pàtria de l’escriptor que portava el nom del premi–, el Premi Ánxel Fole de narració, que fou convocat durant pocs anys per l’Ajuntament de Lugo… Queda, finalment, el Premi Gonzalo Torrente Ballester de narrativa, convocat per la Diputació de la Corunya, però al qual poden participar, indistintament, obres en gallec i espanyol, per la qual cosa (Goliat contra David desarmat) la majoria de les vegades és guanyat aquest premi per obres escrites en espanyol, és clar.

NOTES
(1) Eren més minses quan vaig començar la redacció daquest «reportatge» al 2008, avui han augmentat, però no gaire.
(2) J. V. Foix, «Ho sap tothom, i és profecia», Onze Nadals i un cap d’any, dins Obra completa en vers i en prosa I, Barcelona, Edicions 62, 2000, pp. 225-227.
(3) Cal, amb tot, matisar aquesta expressió. Per literatures sense Estat volem anomenar aquelles literatures que no tenen al darrere un poder polític que normalitzi la seva transmissió. D’altra banda, d’ençà de Nietzche sabem que la creativitat cultural d’una nació no requereix el suport d’un estat-nació, poderós o feble, sinó un cos polític fort. Ara bé, el problema es planteja quan si per a la continuació d’aquest «cos polític» fa falta o no fa falta l’existència d’un estat.
(4) Maurice Blanchot, L’espace littéraire, Paris, Gallimard, 1968. Recordem que, segons Blanchot, hi ha una escriptura que entra dins «l’espai literari» i altra que es queda a les portes. La primera pot hi ser producte d’un escriptor o… d’un foll, però és literatura. Hi ha texts, es desprèn del que diu, de grans escriptors que no entraran mai a «l’espai literari». La majoria de les novel·les guardonades als premis literaris (i parlem de novel·les per què en elles centren el nostre treball) queden a les portes d’aquest espai, per la qual cosa sospitem que moltes vegades es premià més l’autor que la obra.
(5) Aquesta lluita per l’hegemonia és posada en relleu pel col·lectiu Joan Orja en Farenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent, Barcelona, Edicions de La Magrana, 1989, quan, parlant de la generació dels setanta, a la nota 4 del capítol «Un país sense memòria. El relleu generacional», escriuen: «Efectivament, a partit de 1966, i fins 1987, s’enduen vuit de les catorze convocatòries del Ciutat de Palma, vuit de les vint del Josep Pla, tretze de les setze del Prudenci Bertrana, disset de les vint-i-dues del Víctor Català, dotze de les vint-i-una del Sant Jordi», p. 25. Tot i que el col·lectiu Joan Orja anota aquestes xifres per parlar d’un canvi generacional, la nova generació (la que segueix els dels anys setanta) publica sense guanyar premis literaris, i no veu cap operació o tàctica de lluita per la hegemonia de l’anomenat camp literari (tàctica que es repeteix cíclicament cada X anys) i només veuen, per a la generació següent –teòricament, la seva–, «canvis de dinàmica».
(6) Pierre Bourdieu, Les règles de l’art. Genèse et estructure du champ littéraire, Paris, Éditions du Seuil, 1998 (Nouvelle édition revue et corrigée) i O campo literario, Santiago de Compostela, Edicións Laiovento, 2004.

Sobre o autor / a autora

Xesús González Gómez

Xesús González Gómez

(Galiza-Catalunha)

1 comentário

  1. 🕔 5:47, 03.Fev 2017

    ANTONI LLUC FERRER

    Francament? Sí: no sé qui ets ni de què va la cosa. Podries ser tan amable de’xplicar-m’ho? Gracies ALF

    Responder comentário

Escrever um comentário 

O seu endereço de email não será publicado. Campos obrigatórios são marcados *