Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (II)

Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (II)

0 comentários 🕔11:33, 20.Jul 2015

La nostra particular estadística, tot seguint el mateix mètode que per a l’estadística dels premis catalans, és a dir, eliminant els anys en què el premi no va ser convocat o va ser declarat desert, l’hem confeccionada sobre els següents premis: Eduardo Blanco Amor, el més antic de tots, amb vint-i-sis (26) guardons; el Xerais de Novel·la, vint-i-quatre (24); el Manuel García Barros, disset (17) i, finalment, hem afegit el Gonzalo Torrente Ballester, convocat per primera vegada el 1989 i del qual s’han realitzat dinou (19) edicions, guanyades només sis (6) vegades per una obra escrita en llengua gallega. (Alguna d’elles, traduïda després a l’espanyol, ha constituït un èxit de vendes en aquest idioma, i no només en aquest idioma, com ¿Que me queres, Amor?, de Manuel Rivas, guanyadora de l’edició corresponent a l’any 1995. Cosa que mai ha succeït amb cap de les novel·les escrites en espanyol que han guanyat aquest premi, la qual cosa hauria de fer reflexionar a la institució convocant, la Diputació de la Corunya; tot i que la causa de què el premi estigui obert a obres escrites en espanyol fou, pel que sembla, conditio sine qua non imposada per Gonzalo Torrente Ballester, falangista reconvertit en «demòcrata de tota la vida».) La suma d’aquests quatre premis ens dóna un total de setanta-tres (73) convocatòries en què foren concedits els premis. Aquests setanta-tres premis es divideixen de la següent manera:

a) Tretze (13) escriptors van guanyar un total de vint-i-vuit (28) premis, el que dóna un percentatge del 38,55 dels setanta-tres premis concedits; i

b) Quaranta-cinc (45) escriptors van guanyar una vegada algun d’aquests premis.

Segons aquestes xifres, els 13 escriptors que van guanyar vint-i-vuit vegades aquests premis representen un percentatge del 22,44 dels cinquanta-vuit (58) escriptors que van concórrer al guardó en una ocasió o una altra.

El rànquing, és clar, és menys espectacular que a la literatura catalana, i queda de la següent manera: un únic escriptor, Xosé Carlos Caneiro, ha guanyat una vegada els quatre premis convocats. Entre els dotze restants, que normalment han guanyat dues vegades un guardó diferent, trobem els noms de Vítor Freixanes, Manuel Lourenzo, Alfonso Álvarez Cáccamo, Santiago Jaureguizar, Xesús Constela, Aníbal Malvar, Inma López Silva, Xosé Miranda, Manuel Veiga i Francisco Castro, i els de Xosé Cid Cabido, que va guanyar l’Eduardo Blanco Amor en dues ocasions, i Darío Xohán Cabana que ho ha fet amb el Premio Xerais de Novel·la.

Entre els que només han fet un guardó trobem noms com Manuel Rivas (ja esmentat), Suso de Toro, Xoán Manuel Casado, Xosé Manuel Martínez Oca, Teresa Moure, Luís Rei Núñez, Diego Ameixeiras, Alfredo Conde, Xosé Antón Perozo, Miguel Suárez Abel, Bieito Iglesias, Sechu Sende, i un extens etcètera fins a omplir el nombre de quaranta-cinc. Com a curiositat per al lector català, podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que alguna de les novel·les premiades figuren entre les pitjors escrites de la literatura gallega de tots els temps, com ara O sorriso de Gardel, d’Isaac Otero, que va guanyar el Premi Blanco Amor el 1987, o O paxaro que canta un nome, de Xavier Lorenzo Tomé, guanyadora del mateix premi el 1996. N’hi podríem afegir algunes més, massa i tot, que sembla que segueixen, o persegueixen, aqueixes, però recordarem només una de les novel·les pitjor construïdes i resoltes que van ser premiades: No ano do cometa, de Xoán Bernárdez Vilar, guardonada amb el Premi Xerais el 1996. Com a anècdota, diguem que les novel·les guardonades amb aquest premi, instituït –recordem-ho– per una editorial, triguen pocs mesos a sortir a la venda: aquesta novel·la va ser retinguda gairebé vuit mesos, suposem que per refer-la.

Com es veu, es repeteix el model del qual parlaven més amunt i que ens sembla característic de les literatures sense Estat. Si hi afegim els guanyadors d’altres premis, veurem que les condicions empitjoren, és a dir, es redueixen les possibilitats per als escriptors novells, ja que els noms dels guanyadors es repeteixen. Així, si hi afegim els guanyadors de les cinc convocatòries que va tenir el Premi Álvaro Cunqueiro de Narrativa, veurem que, excepte Xavier Lama (Os moradores da nada, 1995), tots els altres que havien guanyat algun dels premis sobre els quals hem fet la nostra enquesta: Alfonso Álvarez Cáccamo (1993); Xesús Rábade Paredes (1991), va guanyar anys després (el 2006) el Premi Blanco Amor amb Mentres a herba medra; Marilar Aleixandre (1997), que el 2001 guanyava el Xerais amb Teoría do caos, i Antón Riveiro Coello (1999), que l’any següent guanyarà el Manuel García Barros amb la novel·la As rulas de Bakunin.

De tot això, a part de la lluita per l’hegemonia dins el «camp literari», que ja hem esmentat abans, se’n podria treure una primera hipòtesi: a les literatures sense Estat, com més premis, menys són els guardonats, i menys encara els guardonats novells. Però, per què succeeix això? Abans de res, i abans de treure conclusions més o menys precipitades, crec que el que va escriure respecte de la literatura francesa, a mitjan segle passat, Julien Gracq (Louis Poirier per als íntims i familiars), ve com un anell al dit, o com un mitjó al peu. Gracq deia, a La littérature à l’estomac: «On dirait qu’en France on ne consent à lire (mais à lire vraiment) un auteur qu’une seule fois: la première; la seconde il est déjà consacré, embaumé dans ce Manuel de littérature contemporaine que l’opinion et la critique s’ingenient à tenir à jour, à remettre chaque semaine en chantier comme un dictionaire académique –nous savons quel article il tient au premier, au second ou au troisième rayon– nul lector ne se trouve dépaysé quand se materialisent pour lui deux ou trois fois à l’an, à l’occasion de quelque “vente” consacrée, les Galeries Lafayette de notre littérature; tout au contraire il circule là à travers un rêve familier, un archétype que lui lègue un atavisme très ancien, comme un enfant qu’on ménerait au Paradis des jouets». (7) I això s’esdevé a França (a les literatures sense Estat, el problema, per motius que no podem analitzar fil per randa ara, es multiplica unes quantes vegades), perquè, com diu Gracq en el mateix pamflet, una mica més enrere: «Quiconque en France s’est trouvé une fois édité, si son début a été sulement honorable, a toutes les chances de l’être toujors: il y compte d’ailleurs, et ne pourrait voir dans un refus qu’un affront ou une tenébreuse manoeuvre» (8). D’altra banda, sense un poder estatal, sense un Estat que normalitzi i estabilitzi la literatura (o, si es vol, el sistema literari) d’aquestes literatures sense Estat, succeeix el que denunciava, per a França, Gracq el 1950: «Le critique, lui, n’en veut pas démordre: coûte que coûte il découvrirace n’est pas une époque comme les autres– chaque semaine il lui faut quelque chose à jeter dans l’aréne à son trompe: un philosophe tahitien, un graffiti de bagnard –Rimbaud redivivus; au milieu de la fiesta (9) rituelle et coloré qu’est devenue notre “vie littéraire”, un trompette affolé qui sonnerait tout par peur d’en passer: la sortie du taureau de course et celle du cheval du picador”. (10) Canviï el lector el substantiu singular crític pel substantiu plural premis i potser té aquí plasmada la vida literària (i la literatura) de les literatures sense Estat. Literatures on cada setmana apareix un geni nou, que, evidentment, és premiat en el curs de la setmana següent. Literatures on crítics i premis forcen, amb fòrceps, el naixement de nous gèneres que moren en un obrir i tancar d’ulls (novel·la policíaca, d’ínfima a baixa categoria; narrativa eròtica que més aviat sembla de ciència ficció; narrativa de ciència ficció que sembla d’humor de mal gust; o novel·la històrica (11), que l’únic que demostra és la falta d’imaginació total dels seus cultivadors i dels seus promotors; o, per què no? –un any ho va demanar el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol– novel·les de sagues familiars més o menys històriques –curiosament, aquell any, o el següent, en tot cas el 1983, va guanyar el Prudenci Bertrana una obra de les característiques que demanava el president de la Generalitat, La teranyina, de Jaume Cabré; el que no resta res a la categoria (molta alta) de la novel·la de l’escriptor barceloní, i el que no vol dir que els membres del jurat que atorgà aquest premi fossin, inconscientment, influïts per les declaracions del president Pujol. Potser tot es redueix, hélas!, «au air du temps») (12). Amb tot, també cal dir que els crítics, i els membres dels jurats, no necessita(ve)n estímuls exteriors. Tot fent un recorregut per les novel·les guardonades, veurem que quan s’endevina una moda, xec!, les novel·les guanyadores hi són en aquesta línia: novel·la històrica tot indagant en els problemes (?) nacionals, novel·la textualista, novel·la femenina o feminista, novel·la fragmentària, novel·la de joventut airada, etc., fins i tot novel·la policíaca o de ciència ficció: en la literatura gallega, per exemple, el Premi Xerais va ser inaugurat per una novel·la policíaca, el 1984, Crime en Compostela, de Carlos Reigosa, i el 1989 l’Eduardo Blanco Amor va ser guanyat per altre text d’aquest tipus: O crime da rúa da Moeda vella, de Román Raña. Sobre la qualitat d’aquestes novel·les, de gran venda, el millor és no opinar, com tampoc s’ha d’opinar sobre la novel·la, de ciència ficció (?), que va ser guardonada amb aquest premi el 1992: Soños eléctricos, de Ramón Caride Ogando (totes tres purs productes kistch). Finalment, en les literatures sense Estat normalment es premien les obres literàries (i també les no literàries) per tot allò que aporten de novetat, de trencador, d’avantguardista, etc. No és gens estrany que Josep Pla escrigués: «La nostra literatura és, com deia, molt escanyolida, però molt estranya. Una de les seves més curioses característiques és la quantitat d’escriptors d’avantguarda que conté. És la literatura europea que en té més» (13). Evidentment, l’autor d’El quadern gris errava el tret: no coneixia la literatura gallega, la qual, segons els seus historiadors, crítics, membres de jurats de premis literari, editors, escriptors, novel·listes, poetes, dramaturgs i afeccionats en general, és la literatura del món sencer que més avantguardistes conté, percentualment, per centímetre quadrat. En la literatura gallega, tot és nou, però els que això prediquen, no s’adonen, ni de lluny, d’allò que escrigué el sempitern, en aquestes pàgines, Julien Gracq:

«Nous pensons que notre époque ouvre des yeux plus avertis, et que sa critique est tellement, elle, aux aguets de la nouveauté qu’il y a peu de chance pour qu’une ouvre réellement originale lui échappe. Cela, je ne le crois pas, et je ne le crois pur deux raisons.
La première est qu’une oeuvre réellement nouvelle est nouvelle non seulement par rapport aux oeuvres précédentes, mais aussi par rapport à la perspective de recherche que les oeuvres précédentes dessinaient aux yeux de la critique, ou plutôt semblaient dessiner. C’est même pourquoi, en littérature, une oeuvre neuve peut être, au sens précis du mot, réactionnaire. L’oeuvre de Stendhal, au milieu du romantisme, reste invisible non à cause de ses qualités alors sans emploi, comme on le dit souvent, mais plutôt parce qu’elle renvoi, de façon agressive, à l’idéologie du Directoire». (14)

[Deixem la segona raó per més endavant, si és que ens cal. O, per posar un exemple més proper, Bearn, de Llorenç Villalonga és una obra nova… i reaccionària; i, indiscutiblement, una de les millors novel·les catalanes del segle XX. I el mateix podríem dir d’Incerta glòria, de Joan Sales, i de tantes novel·les que han estat menyspreades, perquè si bé no eren una novetat, en realitat eren noves. Són aquestes obres (normalment) productes de les constel·lacions d’escriptors que podríem situar dins els que Antoine Compagnon va anomenar antimoderns (15). Obres que, amb tota la tranquil·litat, són rebutjades per crítics i jurats en nom de la novetat.]

D’altra banda, potser ja és temps de recordar una altra vegada el que, segons Anselm Jappé, ens va dir Guy Debord a les acaballes de la seva vida: si les avantguardes anomenades històriques (futurisme, dada, surrealisme –si aquest darrer era un moviment avantguardista–) demanaven cremar totes les esglésies (els edificis), avui, després del profund canvi de la dominació capitalista produït a partir de la segona meitat del segle XX, tal vegada el revolucionari, l’«avantguardista» (expressió dedicada als que tant estimen aquesta expressió –i concepte– militar) sigui conservar aquests edificis. Potser avui l’art vertader estigui en un quadre de Rafael, en un bust de Donatello o en un sonet ben escandit (16). D’altra banda, com escrivia fa anys –abans de la seva deriva dretana– Michel Houllebecq: «Creieu en l’estructura. Creieu igualment en les mètriques antigues. La versificació és un poderós útil d’alliberament de la vida interior» (17).

Per tot això i més que anirà sortint al llarg d’aquestes pàgines, es pot deduir que els premis literaris, sobretot en les literatures sense Estat, a més de privilegiar una sèrie de noms i d’escriptors, també privilegien un tipus determinat de literatura. Quin tipus de literatura? No cal ser un Sherlock Holmes o un Hercule Poirot per a endevinar que no es tracta d’una literatura, que s’escriu i després es pot presentar a un premi literari. La deducció que en pot treure un observador, més o menys imparcial, és molt clara: a les literatures sense Estat, a causa d’una sèrie de circumstàncies que seria llarg, i tediós, d’analitzar, i que, d’altra banda, ja han estat analitzades en diverses ocasions, no s’escriuen obres literàries, s’escriuen premis literaris (18).

LA HISTÒRIA (MAI) CONTADA, CRONOLÒGICAMENT

I. Acte. Entrada en escena. Presentació del «protagonista»

Si això fos una novel·la podria començar, tot prenent l’estil (o millor dit, «plagiant») d’un ja traspassat escriptor centreeuropeu, de la següent manera: «La ciutat està poblada per dues categories de persones, pels negociants i les seves víctimes, i és habitable per l’escriptor i l’aprenent d’escriptor només a costa de molt dolor, d’una manera astuciosament mortífera, capaç de transformar i amb el temps de destarotar i destruir qualsevol naturalesa» (19). Per això, malauradament, no és una novel·la ni, més malauradament encara, jo, ni de lluny, sóc Thomas Bernhard. Puntualitzada aquesta evidència, que ja sabia el lector, i no pas l’ideal –quina bella figura retòrica!– hauríem, o haurem, de començar una mica més barroerament, i tan sols ens resta demanar als fantasmes de la inspiració i de l’estil que ens guiïn –si pot ser– pels camins de l’esperit de l’escriptor austríac.

Però, potser, per a narrar aquesta història necessitaríem l’estil, concís i breu, de Dashiell Hammett, un estil que tampoc, em temo, posseeixo. Així, doncs, farem el que podrem. Abans d’entrar en, diguem-ne, el moll de la qüestió, anem pels antecedents, a nou mesos dels fets principals.

El 9 de desembre de 1970, al diari vespertí barcelonès Tele/eXpres, que era el diari de la progressia barcelonina i catalana, que era un excel·lent periòdic, d’altra banda, Robert Saladrigas, a les pàgines de «Los Miércoles Letras», publicava un interessant article: «De “premis”, espejismos y realidades». L’autor de 52 hores a través de la pell comença recordant que dintre de poc (el dia 13, festivitat de Santa Llúcia) «van a ser concedidos los veinteavos (sic) premios de las Letras catalanas». L’any anterior ell havia guanyat el Víctor Català de narracions (per Boires), per la qual cosa en la convocatòria d’enguany és membre del jurat d’aquest premi. I comencen els greuges: tot els premis convocats: Carles Riba de poesia, Josep Yxart d’assaig, Víctor Català de narracions i Josep M. Folch i Torres de llibres per a infants (observem que encara no es parlava de «literatura infantil», que fou un invent un poc posterior de la indústria cultural, ram indústria editorial sub-ram indústria literària), excepte el Sant Jordi de novel·la, «permanecen inamovibles desde tiempos inmemoriales en la irrisoria cantidad de 25.000 pesetas» (20). Aquestes 25.000 pessetes, però, diu Saladrigas, i ho sap per experiència, són diners avançats en concepte de drets d’autor. És a dir, les «25.000 pesetas con que están dotados, cubren la propiedad absoluta de la primera edición de la obra, lo cual significa que no ingresará una sola peseta [el guanyador del premi] de más en tanto que no se agote aquella. Siendo así, continua Saladrigas, entiendo que las 25.000 pesetas son una cantidad hoy en día inaceptable, que no sólo no se entregan a título de premio, sino que a cambio de ellas los editores obtienen el derecho de publicación de la primera edición de la obra». Segons Saladrigas, és hora d’augmentar la quantitat monetària d’aquests premis perquè siguin això, premis. A més, diu al començament Saladrigas, cal recordar que aquests premis s’atorguen en el curs d’un sopar que costa 500 pessetes. I Saladrigas, deixant de costat el Sant Jordi «con sus 200.000 pesetas (la mitad aportadas por el Omnium y las restantes por la empresa editora)» es pregunta «qué poder de atracción o de estímulo conservan para los autores catalanes estos premios». I afirma que l’interès en aquests minva, perquè els escriptors s’adonen del poc que guanyen en prestigi i menys encara en benefici material.

L’escriptor passa a continuació al problema dels jurats, dels membres dels jurats. No per a denunciar, com solen fer molts escriptors: que sempre són els mateixos, que premien els amics, etc. –d’això potser parlarem més endavant–, sinó d’altres problemes que poques vegades es tenen en compte. I parla, és clar, des de la seva pròpia experiència de jurat del Víctor Català de narracions: «Ser jurado de un premio de obras catalanas significa comprometerse alegremente o llenar largas horas con la lectura de originales que suelen llegar con retraso a sus manos, que deben leerse con apremio en los ratos que se emplearían en conocer obras que “realmente” les interesarían, o en escribir, o en el simple y recomendable ejercicio de respirar aire puro». I afegeix que té entès que els jurats dels premis francesos i «aún los castellanos, perciben dietas o, en última instancia, se les compensa el tiempo que han invertido en ejercer las funciones de tales». Saladrigas demana un ineludible replantejament formal i rigorós de l’engranatge «de los llamados “Premis a Obres catalanes”». I acaba, la cita és llarga però sucosa: «Dejémonos de cultivar imágenes falsas y a cambio de una mayor austeridad formal, de un rejuvenecimiento ineludible de las estructuras, instáurense auténticos premios de rigor y estímulo, y encáuncense campañas de verdadera promoción de las obras (¿para qué si no los premios?) que sin duda revertirán beneficiosamente en el desarrollo y normalización de las Letras Catalanas. ¿Es que a nadie se le ocurre hacer uso, de una vez por todas, del tan cacareado como topificado “seny”?». L’article, recordem-ho, és de finals del 1970. Trenta-vuit anys després, amb petites rectificacions i molts més petits afegitons, seria un diagnòstic del que succeeix encara avui dia, i no només a les lletres catalanes, és clar.

Quatre dies després d’aquest article de Saladrigas, article al qual ningú, fins allà on arriben els meus coneixements, va respondre (21), es concedien els premis mencionats a l’article. Ja que el dia 13 era diumenge i els dilluns l’únic periòdic que apareixia als matins era l’anomenada Hoja del Lunes. Els primers diaris a donar la notícia a Barcelona foren els vespertins: El Noticiero Universal, Tele/eXpres i La Prensa, de la cadena de Prensa del Movimiento.

D’aquests periòdics, el que més atenció dóna als premis és Tele/eXpres, i el dilluns 14, en gairebé mitja pàgina (la 22), reprodueix el veredicte dels diversos jurats i entrevista tres dels guanyadors. Els veredictes són els següents:

– Sant Jordi, premiosantjordide novel·la, dotat amb 200.000 pessetes: JOSEP MARIA SONNTAG, amb Nifades. Finalista: Jaume Vidal Alcover, amb Sophie o Els mals de la discreció.

– Carles Riba, de poesia, dotat amb 25.000 pessetes: JOSEP ELIES, amb Per a un Duc Bach escriví música d’orgue a Weimar. Finalista: Josep Espunyes, amb Temps de manobre.

– Josep Yxart, d’assaig, dotat amb 25.000 pessetes: OSVALD CARDONA, amb Art Poètica de Maragall. Finalista: Esteve Albert, amb L’obra de Josep Sebastià Pons.

– Víctor Català, de narracions, dotat amb 25.000 pessetes: MONTSERRAT ROIG, Molta roba i poc sabó. Finalista: Xavier Romeu, amb La mort en punt. (22)

– Josep M. Folch i Torres, de llibres infantils, dotat amb 25.000 pessetes: JOSEP VALLVERDÚ, amb En Roc Drapaire. Finalista: Emili Teixidor, amb L’ocell de foc.

La notícia s’omplia amb una petita entrevista a tres dels guanyadors: Josep Vallverdú, Montserrat Roig i Osvald Cardona. Evident, tots estan molts contents amb el seu guardó, únicament Montserrat Roig fa algun retret: «Me produce ilusión haber ganado. Pero es que dan el mismo dinero que hace dieciocho años. La única diferencia es que ahora te publican el libro, que antes no lo hacían».

De tots els guanyadors dels diferents premis, l’únic desconegut completament al món literari català, tot i que Montserrat Roig era una escriptora novella i que Josep Elies havia canviat de llengua literària, passant-se del castellà al català, (23) era el guanyador del Premi Sant Jordi, és a dir, el que s’emportava la grossa: Josep Maria Sonntag.

Pocs dies després, el divendres 18 d’aquell mes de desembre, al Diario de Barcelona, la secció «Tot secret», secció a una columna i amb petits dibuixets, secció que no anava signada i suposem que era redactada per diversos periodistes de la redacció, es titulava: «Así nació Nifades»: «Nifades […] es una obra que, pese a su clima denso de mitología germánica, nació a orillas del Mediterráneo: exactamente fue escrita durante el último verano en Cala Sallons». Ens explica, l’anònim columnista, que l’escriptor, és a dir, Josep Maria Sonntag, estava deprimit perquè no arribaren a bon ports les esperances que havia dipositat en una novel·la que havia presentat al Premi Prudenci Bertrana. A Cala Sallons, trobà descans (a l’ànima, suposem) i entre jocs i banys va néixer Nifades. Dues persones van creure en ell, les escriptores Aurora Betrana i Mireia Xapelli: «Ambas escritoras se enteraron de la noticia [que Sonntag guanyés el Sant Jordi] el mismo día 13 a primera hora de la tarde. Cuando, poco después, Aurora Betrana reunía en su casa al jurado del “Víctor Català”, les comunicó la noticia y presumió de las primicias del ganador.// Mireia Xapelli, por su parte, se hallaba con un grupo de amigos a quienes dijo: –El meu descobriment ha guanyat el “Sant Jordi”». Per acabar, el columnista explica que, segons l’opinió del jurat, dues novel·les destacaren sense discussió per damunt de les altres, la de Sonntag i la de Vidal Alcover, guanyant, finalment, el premi el primer, que, sembla, «se distinguó rápidamente a través de las respectivas lecturas por una fuerza distinta, por una forma de narrar poco habitual en la literatura catalana». Finalment, diu l’anònim redactor, «por desparpajo, vocación de ruptura, irrespetuosa situación ante los valores establecidos e indudable personalidad creadora, el libro de Sonntag suscito recuerdos y correlaciones en Domènec Guansé, el cual […] llegó a afirmar esto rigurosamente inexacto, pero no menos rigurosamente significativo: –Jo crec que és d’en Moix, que es presenta amb pseudònim».

Era clar que no era d’en Moix, tot i que algú, fins que es publicà una foto de Josep Maria Sonntag pensava que sí. I també, pel que sembla, començaren a córrer rumors estranys sobre l’autoria de la novel·la i/o la parcialitat del jurat; rumors, és clar, que mai no es plasmaren en un escrit. Aquests rumors potser expliquen que el dissabte 19 de desembre, a la pàgina «Veus i lletres de Catalunya» del Diario de Barcelona, a tota pàgina i amb grans titulars, es reprodueixi, fil per randa, totes les votacions i els veredictes dels cinc premis de la Nit de Santa Llúcia (24). Es reprodueix el veredicte de tots els jurats, a cinc columnes, amb fotografies dels guanyadors, sota les quals hi ha unes mínimes dades biogràfiques. «ASI SE FALLARON LOS PREMIOS LITERARIOS DE “SANTA LLÚCIA”», era el titular. I després de l’entradeta, que transcrivim: «Para mejor ilustración acerca de las respectivas incidencias, a continuación reseñamos las votaciones correspondientes a los cinco premios concedidos el domingo pasado, cuyo fallo publicamos en nuestra edición del martes», els veredictes votació a votació. Reproduirem, només, les votacions i veredicte del Premi Sant Jordi, així com el que es diu sobre el seu guanyador:

«A propuesta de uno de sus miembros el jurado de este premio de novela, integrado por Josep M. Castellet, Josep Faulí, Joan Fuster, Domènec Guansè y Joan Oliver, se planteó la posibilidad de declararlo desierto, solución que se rechazó por 3 votos a 2.
La primera votación eliminatoria entre las 14 novelas presentadas dio el siguiente resultado:
El Crist de Guacamai, de Pere Ortís: 1 voto.
La terra té camins, de Ramon Planes: 4 votos.
Mar enllà, de A. Pujol de la Huerta: 2 votos.
Baixa per deu dies, de Daniel Ribé i Calvet: 1 voto.
Al·leluia per un condemnat, de Andreu Blasco i Budi: 1 voto.
Nifades, de Josep M. Sonntag: 5 votos.
Xaloc, de Josep Batllè (seudónimo): 1 voto.
Reraguarda, de Manuel Tort: 4 votos.
Aigua per a Barcelona, d’Esteve Albert i Corp: 1 voto.
Sophie o els mals de la discreció, de Jaume Vidal Alcover: 5 votos.
Las obras de Planas, Sonntag, Tort i Vidal pasaron a las siguientes votaciones que se desarrollaron de esta forma:
2º votación: Planas, 4; Pujol, 2; Sonntag, 5; Tort, 4 ; Vidal, 5.
3ª votación: Planas 3; Sonntag, 5; Tort, 2; Vidal, 5.
4ª votación: Planas, 0; Sonntag, 5, Vidal, 5.
5ª votación: Sonntag, 3; Vidal, 2.
Según el acuerdo existente entre las editoriales patrocinadoras, este galardón debe ser convocado por Selecta en 1971 y por Aymà en 1972».

[El lector deu haver observat el sistema decreixent de votació: de 5 vots per cada membre del jurat a la primera votació, 4 per la segona, 3 per la tercera, 2 per la quarta, i 1 per l’última i definitiva; és a dir, el sistema Goncourt, que permet eliminar obres que no interessen a algú dels membres del jurat.]

Sota la foto de Josep M. Sonntag que es reproduïa en aquesta pàgina (part superior dreta), s’hi podia llegir: «JOSEP MARIA SONNTAG. 25 años, constituye la revelación literaria del año. Anteriormente había alcanzado una buena clasificación en el “Premi Prudenci Bertrana”». No es tracta de qualificar ni censurar el llenguatge periodístic, però el de «revelación literaria del año» era simplement un judici «sota paraula d’honor» dels tres membres del jurat que havien votat a favor de la seva novel·la.

Tenim, doncs, totes les dades i tot els requisits, segons periodistes i membres del jurat del Sant Jordi: escriptor novell, revelació literària, obra de «clima denso», amb vocació de ruptura, irrespectuosa davant els valors establerts, etc., etc. I l’autor? Què opinava, què deia Josep M. Sonntag?

En una entrevista publicada el 20 de desembre del 1970, a les pàgines en offset del Diario de Barcelona, entrevista signada per Oriol Domingo, i que porta el títol «AMOR Y CORRUPCIÓN EN SONNTAG», i a la qual es destaquen dues frases de l’escriptor, Josep Maria Sonntag declarava: «No quiero estar supeditado a ningún señor ni tener a nadie bajo mi poder» i «Salvación es encontrarse con el amor y la libertad, que en el fondo es lo mismo», finalment l’autor de l’obra premiada es confessa. La veritat és que les respostes de Sonntag son d’allò més adient per reforçar la imatge que se’n mostrava. Quan explica la seva novel·la (i convé recordar el que deia Raymond Roussel: l’escriptor sempre menteix, i el que afegí Augusto Roa Bastos: l’escriptor que parla de la seva obra menteix dues vegades) declara: «Nifades viene de Neus. Nifades es la coprotagonista de la novela […] Hay escenas grotescas y alucinantes […], etc.» Sonntag, escriu Oriol Domingo: «Fuma, fuma y fuma […] Admira a Nunes, a Aurora Betrana, aprecia a Mireia Xapelli, tiene en consideración a Terenci. Y critica acervadamente (sic) una serie de cosas». I Sonntag continua responent de la manera que espera el periodista i, diguem-ne, el públic afeccionat: «En una mala hora empecé a escribir. Sí, tengo agresividad. Y no es por pose como alguien ya ha dicho o por darme culto. Más bien es algo vital, innato. De mi indudable vitalidad se desprende esta agresividad». També ens diu l’autor de Nifades (com tothom esperava) que no té una disciplina de treball, però «cuando tengo una idea, la trabajo intensamente hasta que consigo darle forma». Sonntag, a més d’escriure, coneix set idiomes, i en aquest moment: «Traduzco y escribo. Hace seis o seite meses dejé de trabajar como asistente social en Barcelona […]. Soy humanamente anarquista con todo lo que ello implica». I a la pregunta de què implica ser anarquista, respón: «Implica creer en el hombre por el hombre […] ser auténtico y consecuente. […] Se trata de realizar una revolución individualista».

I a la famosa pregunta llançada per primera vegada al començament dels anys vint del segle passat pels futurs surrealistes des de la revista Littérature, «Per què escriu vostè?», contesta: «Ahora escribo ya por necesidad, es como un vicio que me droga». En tot cas, diu Oriol Domingo: «Habla de que escribir significa para él como una expresión de autenticidad, como una comunicación, como un intento de expresión». I escriu el que escriu, senzillament, perquè escriu el que veu. A l’obligada pregunta de si la seva novel·la és autobiogràfica, respon: «No, no lo sé. Aunque muchas veces estoy identificado con lo que se relata». I a més, la seva novel·la no està escrita per agradar a quatre senyors. Nifades, diu Sonntag, apareix carregada de violència, «tal como ocurre en la vida», d’erotisme, «el erotismo está ligado a nosotros», de corrupció, «a todos los niveles de la sociedad. Es la mentira, la apariencia, el soborno, el deseo de poder que todos llevamos dentro, la esclavitud que es todo dominio de unos sobre otros», de salvació. Salvació és: «Huir de la rutina […]. Salvación equivaldría a encontrarse con el amor y la libertad, que en el fondo es una misma cosa». I el periodista s’acomiada dels seus lectors tot dient-los que, a Valldoreix, Sonntag continuarà escrivint una altra novel·la que ja ha començat.

Les declaracions de Josep Maria Sonntag eren plenes de llocs comuns, de tòpics, feien l’efecte que l’escriptor cultivava una certa imatge molt de moda al començament dels anys setanta del segle passat. Aquesta imatge, tan acurada que semblava que estigués dirigit (l’escriptor) per un d’aquells experts que començaven a proliferar a la civilització occidental: l’assessor d’imatge. Una imatge que arribaria a les cotes més altes en el reportatge que la revista Serra d’Or (25) («Els premis sense nit») va dedicar el mes de gener als premis de La Nit de Santa Llúcia. Reportatge que consistia en la reproducció de les actes de votació dels cinc jurats i a demanar un text a cada guanyador. Quan s’arriba al text demanat a Josep Maria Sonntag, podem llegir: «Josep M. Sonntag ha preferit no respondre’ns personalment i ens ha lliurat aquest text de Jacint Novell titulat “Temps de Nifades”». Com que n’hi ha per a sucar-hi pa, el reproduïm íntegrament:

«Nifades és la tercera novel·la de Josep M. Sonntang i la que ha estat guanyadora del Premi Sant Jordi. Jo, en assabentar-me de la decisió del jurat li vaig dir: “Ja era hora!”. I no li ho deia per ell mateix, sinó per la seva novel·la. També és hora que el gran públic pugui llegir-lo, car aquest autor escriu per a ell. I potser s’oblida de les minories, o, més ben dit, de les capelletes. Malgrat que hem de reconèixer que el (sic) “Premis” existeixen gràcies a aquestes “capelletes”.
»Havent llegit les entrevistes de Sonntag a la premsa diària, em va fer l’efecte que li foren practicades com a necròpsies en el cadàver d’un autor novell. Perquè Sonntag és l’únic que amb el seu feble compromís crida pertot arreu veritats grosses com punys. Això de cridar i renegar li escau més a ell que no a molts de nosaltres. Ell ho pot fer amb més intensitat i més extensió pel coneixement que té de set llengües –número màgic?
»Sonntag és anarquitzant en tot, i per això algú podria pensar que les seves declaracions són un neoromanticisme. Ell està ben lluny i alhora ben a prop d’aquest concepte, perquè sense romanticisme mai no hauria pogut existir la seva gentil anarquia. Ni aquest paladí destructor d’estructures dintre el status. Els lectors de novel·les mecanografiades, als quals jo pertanyo, van llegir Sicònia (26), aquella novel·la qualificada en dos premis. O parlo de Sicònia perquè de la seva situació s’ha després Nifades –adaptació grega del nom Neus–, títol molt significatiu si tenim en compte la simbologia de l’ambient de corrupciones (sic) i baixeses en què els personatges estan immergits. La llibertat que expressen aquests personatges, potser semblarà excessiva, però hem de pensar que l’home és ben lliure, malgrat que ara, al nostre temps. Sembli del tot utòpic afirmar-ho. Les situacions de Nifades tenen regust surrealista, com ara és l’aparició d’una bruixa per a un assassinat, i que aquest sigui un acte delictiu i ritual alhora. El drama íntim de Nifades ens duu crueses que seran motiu d’escarafalls, però hem de fer avinent que l’autor falsejaria tot el contingut de la seva obra si les hagués defugit; el llenguatge vulgar en les expressions dóna un efecte realista, però només és un efecte, car l’obra és ben lluny del realisme. Els fons poètic està plenament justificat per les situacions que enquadra, sense adornaments excessius ni virtuositats acadèmiques. El llenguatge que Josep Maria Sonntag empra és quasi bíblic pel to i per la forma, i encara anacronitza amb algunes punyetes que mai no havien figurat a l’antic Testament.
»Nifades no és cap dona determinada d’una moderna o antiga concepció; solament és la femella que pot ser esposa i mare. Hom podrà dir quan s’adoni de la perversitat de Nifades, que Sonntag és un misògam, però cal que mirem aquesta dona dins el seu camp ecològic que li ha estat negat per les circumstàncies que ja la desplacem d’aquest camp. L’heroi Jareh, personatge més espartà que actual, serveix a la perfecció els propòsits de desmitificació del novel·lista. De la mateixa manera que el protagonista Iosef és l’home que en un moment donat lluita contra la corrupció que li predestinen les circumstàncies. L’obra, tota, és un cas isolat dintre la novel·lística catalana, i per tant, és comprensible que aquest Premi d’enguany sigui més significatiu per tal com és un corrent d’aire càlid a les nostres lletres. No és habitual trobar una novel·la que faci alguna cosa més que delectar, i això ho dic pel nostre públic avesat al costumisme i al xovinisme regionalista. Tots els personatges de Nifades són éssers sense pàtria, però mai seran esquemes per a pàtries. Vull dir que de cap manera perden el sentit del moment per intemporalitat, car aquest és el moment de Nifades» (27).

No sé si existia, i encara existeix Jacint Novell, però llegit aquest text, més aviat sembla que és un escrit de l’autor, de Josep M. Sonntag, una mica semblant al que escrivien els autors de teatre petitburgès quan estrenaven les seves obres i publicaven, als periòdics, un petit text que sempre es titulava «Autocrítica de..”.. D’altra banda, si bé no és aquest el moment d’analitzar el que diu, confusament en certs llocs, «Jacint Novell», remarquem, només, que dir que «l’aparició d’una bruixa per a un assassinat, i que aquest sigui un acte delictiu i ritual alhora» és una «situació surrealista», demostra que l’autor del text, Sonntag o el possible Jacint Novell, sabien ben poc del surrealisme i confonien truculència, gran-guinyol i/o «boulevard du crime» amb surrealisme, entre altres coses. Aquest text és, simplement, un text propagandístic sobre la novel·la i el seu autor. Un text que continua la línia, molt nítida, de fer de l’autor un escriptor trencador, que aportava una saba nova a la novel·lística catalana d’aquell temps (o potser de tots). És a dir, el text de Jacint Novell, pura publicitat, és, si fa no fa, el model sobre el qual recolzen els seus veredictes els jurats dels premis literaris. Model que es repeteix any rere any, premi rere premi, i que després repeteixen els ressenyadors i els cronistes dels actes i, finalment, els crítics. I per a confirmar-ho, només cal anar a les hemeroteques i mirar superficialment les cròniques de les vetllades en què s’atorguen els esmentats premis i llegir les justificacions dels jurats quan presenten els seus veredictes.

NOTES
(7) Julien Gracq, La littérature à l’estomac, París, Jean-Jacques Povet, col. Libertés 10, 1964, pp. 61-62.
(8) Ibid., p. 52.
(9) En espanyol a l’original.
(10) Julien Gracq, La littérature à l’estomac, op. cit., p. 24-25.
(11) Per no fer caure ningú en falses interpretacions, diguem, per exemple, que si bé L’atles furtiu, d’Alfred Bosch, és una novel·la històrica, El camí de Vicennes, de Antoni Marí, tot i que els protagonistes siguin Denis Diderot i Jean-Jacques Rousseau, no ho és. Uns altres exemples: Jo, Claudi, de Robert Graves, Espartac, de Howard Fast, etc., són novel·les històriques, però no ho són La mort de Virgili, de Hermann Broch, La ribera de les Sirtes, de Julien Gracq, o, fins i tot, Memòries d’Adrià, de M. Yourcenar.
(12) Més endavant veurem si hi ha interrelacions entre la crítica (o els crítics) i els premis literaris, o, simplement, no hi ha més que un matrimoni de conveniència… o d’amor passional.
(13) Josep Pla, Diccionari Pla de literatura, edició de Valentí Puig, Barcelona, Ediciones Destino, 2000, p. 448.
(14) Julien Gracq, «Pourquoi la littérature respire mal», in Préférences, París, Librairie José Corti, 1981, pp. 24-25.
(15) Antoine Compagnon, Les antimodernes. De Joseph de Maistre à Roland Barthes, París, Éditions Gallimard, 2005. N’hi ha una versió (retallada) espanyola, Los antimodernos, Barcelona, Acantilado-Quaderns Crema, 2007. Retallada, perquè els estudis dedicats a tota una sèrie d’escriptors no van ser inclosos en l’edició espanyola.
(16) Anselm Jappé, «Les situationnistes, ont-ils été la dernière avant-garde?», in L’avant-garde inacceptable. Reflexions sur Guy Debord, París, Éditions Léo Scheer, 2004, pp. 91-113.
(17) Michel Houllebecq, Rester vivant (1997), in Rester vivant et autres textes, París, Col. Librio. Flammarion, 2005.
(18) Però, malgrat tot, els premis literaris continuen i progressen. Per què?, pot preguntar-se més d’un lector que ja sap la resposta, però la hi recordarem, amb paraules de Gabriel Zaid, «Premios, muchos premios»: «¿Por qué prospera la industria de los premios? Porque las instituciones, las autoridades, los mecenas, los jurados, los conjurados, los posibles premiados, pueden armar un alboroto, llamar la atención, salir en los periódicos, etc., a un costo sumamente módico. Quienes más trabajan son lo que han hecho algo premiable, no cobran, excepto uno (o dos o tres). Los jurados, con frecuencia, tampoco. Muchas gacetillas y comentarios salen gratis, y los anuncios que hay que pagar se justifican ampliamente como propaganda. Por eso los manuales de relaciones públicas recomiendan los concursos (aunque sea de subir palos ensebados): la carne de cañón de los concursantes, jurados, comentarios, impugnadores, etc., producen cañonazos de propaganda que multiplican el efecto de una módica inversión. […] Gracias a la organización de premios, funerales y otras industrias del Espíritu, ya no se desperdician los buenos sentimientos: los organismos suenan, los organizadores hacen méritos y todos los participantes pueden ir guardando recortes de periódicos: demostrar, y hasta sentir, que hicieron algo», La feria del progreso, Madrid, Taurus Ediciones, 1982, pp. 128-129.
(19) El lector haurà endevinat de seguida que, poc canviat –només dos substantius–, aquest és el començament de L’origen. Una insinuació, de Thomas Bernhard, traducció de Jordi Ibáñez, Barcelona, Editorial Edhasa, 1990, p. 13.
(20) En 1970, el salari mínim interprofessional era el següent: Font: BOE, 24 de març de 1970: «Uno. Trabajadores mayores de dieciocho años, ciento veinte pesetas día o tres mil seiscientas pesetas mes, según que el salario esté fijado por días o por meses».
(21) Llevat que es consideri una resposta a l’article de Saladrigas el fet que, al cap de dos dies, el divendres 11 de desembre, els organitzadors de La Nit de Santa Llúcia van decidir suspendre l’acte –i, per tant, el sopar de 500 pessetes– que havia de tenir lloc en un cèntric hotel barceloní. Els motius d’aquesta decisió foren els de sempre: l’austeritat, tot i que, en veu baixa, es va parlar de «denegación gubernativa» a la celebració del sopar.
(22) Xavier Romeu, amb un llibre amb aquest mateix títol (contenia els mateixos contes?), guanyarà cinc anys després, 1975, aquest mateix premi.
(23) La qual cosa, com del castellà al gallec, semblava, i era, possible en els anys setanta. Des de fa anys, infeliçment, és a l’inrevés, i cada dia més.
(24) Votacions i veredictes que seran reproduïts –en fotocòpia dels manuscrits– en Serra d’Or, núm. 136, Any XIII, 15 de gener de 1971, pp. 27.
(25) Serra d’Or, núm. 136, Any XIII, 15 de gener de 1971, pp. 26-29.
(26) La novel·la en la qual l’autor «havia posat totes les seves esperances» i que va presentar al Premi Prudenci Bertrana.
(27) Serra d’Or, número citat, p. 27.

Sobre o autor / a autora

Xesús González Gómez

Xesús González Gómez

(Galiza-Catalunha)

Sem comentários

Ainda não há comentários

Ninguém deixou um comentário para este post ainda!

ESCREVA UM COMENTÁRIO SOBRE ESTE POST

Escrever um comentário 

O seu endereço de email não será publicado. Campos obrigatórios são marcados *