Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (III)

Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (III)

0 comentários 🕔12:30, 27.Jul 2015

Ja només calia esperar la publicació de la novel·la, l’aparició de Nifades perquè tothom que volgués, jutgés. Però abans, el març de 1971, va sortir un llibre que anys després seria considerat un llibre-manifest: La Generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949, signat per Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells. (28) El volum consta d’un pròleg titulat «Certificat de generació» i de les entrevistes als 25 escriptors seleccionats. El certificat són nou punts que, segons els autors, demostren l’existència d’una generació literària dels setanta. No discutirem l’ús del terme generació, usat ja només en llibres de text o tesis universitàries que ningú no llegeix. El descrèdit d’aquest terme és tan extens que no paga la pena discutir-lo. D’altra banda, els punts de contacte que presenten els autors són més aviat imprecisos i tan generals que podien, si es vol, ampliar-se a generacions que vindrien després, fora, és clar, dels esdeveniments polítics més vells en el temps (com ara, els anys 40 i 50). Els nou punts –o les nou hipòtesis– de Pi de Cabanyes-Graells són, resumits, els següents:

1) «Tots [els escriptors] són productes de la protoposguerra. En grau decreixent, des dels nascuts arran del conflicte als que arribaren a punt de saltar al calendari el 1950…». Si bé els més vells han viscut temps més difícils, «el canvi d’esperit» (?) que es produeix entre 1959 i el 1963 els afecta particularment.
2) «Estan marcats profundament per uns mitjans de comunicació que els han envoltat des de petits. Els còmics, el cinema dolent, de reestrena en un local de barri, de grans superproduccions americanes amb molts extres i espectacularitat tècnica, seduïts per les conseqüències de l’star system holivudenc, per la televisió els més joves». Lligat a tot això, «hi ha un gust per l’aventura, concretat en el descobriment de l’estranger i en l’enlluernament i fascinació que experimenten davant el “nord enllà”».
3) «Han agafat plenament el boom editorial dels anys 60, amb un augment de les possibilitats de publicació».
4) «Envoltats per una societat de consum, per un sistema econòmic que contínuament llança nous productes per a satisfer necessitats gairebé sempre provocades i que promou noves necessitats per tal de crear nous productes, tenen consciència d’integrats, en més o menys grau d’acceptació, però malden per sortir-se’n. Són uns desclassats que, des de dins, reneguen d’aquesta classe i, o bé la discuteixen».
5) «Tots són autodidactes, com, d’altra banda, és inevitable i necessari en un país mancat de gairebé tot, des d’escola primària en llengua pròpia fins a una universitat accessible i de nivell científic acceptable».
6) «En cada un dels tres gèneres bàsics, trobem uns punts de confluència i de divergència entre ells mateixos». El teatre es troba en una «situació de postbrechtisme, menys el cas de [Jordi] Teixidor». «En poesia hi ha tants caps, tants barrets». En prosa, «o narració, o novel·la, tant se val, les característiques tornen a ser més homogènies i determinables». Consciència absoluta de la crisi de la novel·la com a gènere, per tant, «recerca de noves formes expressives de noves estructures narratives que superin la crisi». Les influències més destacables són: «La novel·lística nord-americana d’entre les dues guerres, i, en grau més petit, dels autors italians i llatinoamericans. En canvi, el coneixement de la novel·lística catalana és molt divers».
7) «Es nota una pobresa de llenguatge força generalitzada».
8) Hi ha també un desig, que veuen com a purament ideal, d’una certa professionalitat.
9) Altres aspectes més aviat curosos o anecdòtics: el fet que la majoria visqui a Barcelona; la irreligiositat; el fet que, «partint d’un rebuig gairebé unànime i sorollós [de la qüestió generacional], accepten uns mínims trets comuns, o bé el fet d’haver-se format en unes circumstàncies històriques iguals»; la visió que tenen sobre la cultura catalana, «molt variada, tirant més aviat cap a un pessimisme dominant»; o, «també, l’origen jueu de tres, almenys, d’ells: Pomar, Sonntag i Pessarrodona». (29)

Aquests «punts de contacte», o traços, a Pi de Cabanyes&Graells els «semblen suficients i clars com a poder parlar de generació literària dels 70 que ja s’està perfilant» (30). Aquests «punts de contacte» són, tot i que no ho sembli a primera vista, prou arbitraris perquè serveixen, excepte les circumstàncies històriques més precises, per a qualificar qualsevol grup d’escriptors de generació. No reprotxarem a Pi de Cabanyes&Graells que usessin el terme (o concepte) de generació, sinó que no afinessin el concepte de generació o ampliessin una mica més els traços, les característiques o els «punts de contacte» entre els diversos escriptors per ajuntar-los tots en un bloc generacional. De punts de contacte considerables, n’hi ha entre moltes coses que són, radicalment, diferents, en política, en literatura, en economia o en la cuina de diversos llocs. Amb tot, no podem defugir el caràcter intervencionista, de combat, com es deia abans, del llibre de Pi de Cabanyes&Graells. Algun membre, però, d’aquesta generació, inclòs al llibre, com Robert Saladrigas, sempre ha negat que existís una generació dels seetanta, literàriament parlant.

Tot cercant un exemple en una literatura que conec una mica millor que la catalana, la gallega, per exemple, al primer llibre d’estudi del moviment, més aviat cicle, que s’anomena, en les històries escolars i no escolars d’aquesta literatura, nova narrativa –n’hi ha que, en un reflex de colonialisme mental, afegeixen l’adjectiu «galega», com si el llibre fos dirigit al lector eslovè o txetxè–, A nova narrativa galega, de Maria Camino Noia Campos. (31) En aquest volum, quan s’enumeren les característiques literàries d’aquest grup d’escriptors, que van aparèixer en la segona meitat dels 1950 del segle passat, tot acabant el cicle quasi deu anys després, com que es procura remarcar unes característiques que els diferencien dels escriptors anteriors, i de les promocions que encara viuen i publiquen ensems amb ells, no s’adona que aquestes característiques o traços fan tots els papers de l’auca. Així:

«As características literarias comúns deste grupo de narradores manifestaranse, fundamentalmente, nos seguintes aspectos:
– Fuxida da localización concreta nos espacios narrativos.
– Creacións de mundos literarios artificiais, evitando a descrición realista do agro galego […]
– Emprego dos mesmos recursos técnicos. Monólogo interior, personaxes anónimos, diferentes voces narradoras […] e reducción temporal.
– Tratamento intensivo do tema do absurdo existencial […]
– […] presencia reiterada da violencia. […] as relacións humanas fanse tensas, rodeadas por unha forte agresividade ambiental.
– O tema sexual, tabú na literatura anterior, trátase aquí con liberalidade […].
– Fusión dos mundos real e fantástico ou sobrenatural, confundindo a realidade vivida polo protagonista coa ficción que este mesmo crea”. (32)

Si tenim en compte la «base social e cultural común a tódolos escritores» [que componen el cicle de la «nova narrativa»], i que van néixer amb una diferència màxima entre el més vell, Camilo Gonsar (1931-2008), i el més jove, Carlos Casares (1941-2002), de deu anys, tindríem una nova generació. El problema, potser, seria que els llibres narratius de Casares que s’inclouen dintre de la «nova narrativa», ni fuig de la localització concreta als espais narratius, ni crea mons literaris artificials, ni evita la descripció realista del camp gallec, i no fusiona, mai, mons realistes i mons fantàstics o sobrenaturals. El que hagi estat inclòs dintre d’aquest cicle narratiu es deu, simplement, al fet que evita molts mals de cap.

Potser la comparació no és adient, ja que un –el català– dels llibres és un text, com hem dit, d’intervenció, de combat, fet enmig o al començament, de la batalla. I l’altre, el gallec, és una tesi universitària escrita molts anys després que la batalla tingués lloc, però, penso, ambdós cauen en el mateix parany. Parany que a vegades sembla més psicològic –tot i que, com deia Josep Pla: «[La psicologia] és una activitat professional merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel·listes…»– (33) que històric o literari. Psicològic, en el sentit que els historiadors, i altres herbes, de les literatures sense Estat, creen, inventen, generacions, moviments, avantguardes, tot repetint els esquemes i arquetipus de les literatures normalitzades, fugint moltes vegades de les característiques històriques i especials de les seves literatures per a donar una impressió de normalitat, de modernitat, dintre del raquitisme més o menys ambient en què, la majoria de les vegades, es desenvolupen aquestes literatures sense Estat.

D’altra banda, potser seria més rendible, literàriament parlant, començar a llegir i estudiar les nostres literatures des d’altres perspectives que no fossin, només, les de les literatures normalitzades, normalment europees o americanes. És clar que per això caldria un canvi als departaments de literatura de les nostres universitats. Per exemple, i si es considerés la possible «generació literària dels 70», després dels resultats donats per aquesta en els diversos terrenys de la literatura, com una contrarevolució modernista (modernista en el sentit anglosaxó del terme)? Contrarevolució literària, no pas política, és clar. Però per a confirmar (o fins i tot negar) això hauria de fer-se una anàlisi de l’obra de tots aquells que apareixen al llibre de Pi de Cabanyes & Graells, tot afegint, a més d’aquests autors, noms com els d’Antoni Marí, Quim Monzó, etc., que publiquen molt posteriorment.

Però d’això no en volem parlar avui, així que continuem amb el nostre tema.

En l’esmentat llibre-manifest, un dels entrevistats, tot i que en el moment de l’aparició del llibre no s’havia publicat la seva novel·la, guanyadora del Sant Jordi, ni cap altre llibre, és Josep Maria Sonntag. La seva inclusió, però, és òbvia: el seu perfil coincideix, fil per randa, amb gairebé tots els «punts de contacte», amb les característiques sobre les quals els autors funden la seva hipòtesi de generació. L’entrevista (34) descobreix poca cosa de Sonntag que aquest no hagi dit en les seves declaracions a la premsa, o en l’escrit signat per «Jacint Novell» a Serra d’Or. Sabrem, això sí, que va néixer a Madrid, però això és una anècdota, ja que «tingueu en compte que jo no vull pertànyer a cap lloc» (35). Va anar a escola primària a Tarragona, va fer el batxillerat als salesians, a Barcelona, i, finalment, el van enviar a l’Escola d’Humanitats de Basilea. Va començar a escriure coses curtes, en castellà, català o alemany, «fins que fa sis o set anys […] vaig proposar-me d’escriure en català, el vaig aprendre i així ho he anat fent». (36) A casa no hi havia ambient literari, tampoc llegia tebeos, però ben aviat es va afeccionar a Karl May, Verne i Mark Twain. «La meva entrada a la poesia va ser una mica bèstia, amb Omar Keyyham […] Després vaig conèixer a Hemingway […] També Faulkner em continua encantant, i, en canvi, no he llegit Scott Fitzgerald. […] Però vaig agafar simpatia per la cultura beat gràcies a Kerouac, i després, i una mica més tard, vaig conèixer Joyce. Gairebé alhora vaig agafar els surrealistes, en francès, per les banyes, i au…! Diuen que jo en sóc, surrealista, no ho sé. Últimament, em convenç molt Beckett» (37). Tot, com es veu, molt à la page d’aquells anys. Dels clàssics, és clar, quasi res de res: «Tot just vaig poder aguantar Schiller i alguna cosa de Goethe. Però actualment continuo rellegint el Quixot i la Bíblia. […] Dels catalans, el que més en convenç, és clar, és Pedrolo. Una vegada vaig descobrir Puig i Ferrater, els Camins de França, molt bé» (38). I escriure: «Escriure és un fet vital per a mi, de creació, d’expressió», (39) però «no puc creure en el treball metòdic, m’és impossible. Ara, quan m’hi poso, no paro» (40). Les declaracions de Sonntag continuen, en la línia demanada pel personatge: «La llengua? Me’n fot. És clar que faig faltes, sobretot per no voler corregir» (41). «No, no crec en el matrimoni ni en la família, crec en allò que els cristians anomenen sagrament, en la unió d’un home amb una dona per un acord que els ve d’una cosa superior a ells. […] La família no és una cèl·lula, és una cel·lulitis… […] No, no em sento marginat ni integrat en aquesta societat» (42). «La cultura catalana? Fotuda, fotudíssima, si voleu un superlatiu. I de generació no hi ha, és ben obvi i evident. Els que diguin que si, és que no es coneixen. Jo no veig cap unió a nivell humà. Hi ha que sí, que hem trencat amb les generacions anteriors. No ho sé, Moix i jo, per exemple. Pomar ho intenta, però en Frontera no […]. I em sembla que Pedrolo, que és força molt més gran que nosaltres, ha trencat molt més plats» (43). I acaba amb el de sempre «Sóc anarquista». (44)

L’entrevista omple tots els tòpics que es demanen a un escriptor jove. I, pel que sembla, Sonntag compleix el seu paper a la perfecció, fins i tot cercant uns avantpassats –en realitat només un: Pedrolo– per a la seva revolta. Una revolta que és, com s’havia avisat, contrarevolucionària (sempre parlem de literatura), ja que per a «trencar» amb alguna cosa, per a «trencar», si és que és possible un trencament en literatura, en art, abans de res cal realitzar una «superació». La superació «exige asumir, no pasar página o echar al olvido», com molt bé diu Carlos Piera (45). O, en altres paraules, realitzar l’operació que, a la dialèctica hegeliana, s’anomena aufhenbug. És a dir, una conservació, una eliminació i una elevació d’allò anteriorment donat en un sol moment, perquè sense coneixement d’allò anteriorment donat, del que s’anomena tradició, no pot haver una superació d’aquesta, un «trencament», en el lèxic dels crítics i historiadors de la literatura. Sense conèixer, per exemple, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, el Sagarra novel·lista, Josep Pla o fins i tot Llorenç Riber o l’Espriu narrador o la Maria Aurèlia Capmany d’Un lloc entre els morts, com es poden superar, com es pot trencar amb ells, com es pot trencar el fil d’aquesta tradició, múltiple i variada? Tota la resta és, simplement, fer castells en la sorra, la qual cosa es veu confirmada a la majoria de les obres de l’anomenada generació del 70, sobretot a les obres que volien ser trencadores, i que eren, en la major part dels casos, simples exercicis inútils d’estil (o no-estil). Però m’adono que em desvio dels camins que m’havia traçat, que és contar una història, mai contada.

Entreactes: l’objecte de l’obra

INifades portada continua la història amb la publicació de la novel·la de Josep Maria Sonntag guanyadora del Premi Sant Jordi, Nifades (46). Novel·la que va ser publicada el maig de 1971.

Però, hélas!, una altra vegada cal fer un alt al camí, no per a descansar, ni per reprendre forces, sinó perquè apareixen personatges que, potser, tinguin una importància, central o col·lateral, en el desenvolupament de la història que volem contar.

Poc després de l’aparició al mercat de Nifades, el 15 de juny, a la revista Serra d’Or núm. 141 apareix un article de Maria Aurèlia Capmany, a la pàgina 39, a la columna que era de la seva responsabilitat, «Dia rera dia», intitulat «La utilitat dels premis». L’autora de l’article diu que darrerament ha estat jurat de tres premis: un d’articles, un altre de narracions i un tercer de teatre (el Premi Sabadell de Teatre). En cap d’aquests premis hi ha hagut dificultats i «en cap d’aquests premis m’he trobat en la dramàtica situació d’haver-lo de deixar desert; més encara, ningú no ha insinuat tan sols aquesta possibilitat» (referència indirecta al Premi Sant Jordi de feia uns mesos, o al Premi Sant Jordi 1970, que havia estat declarat desert?). És més, al Premi Sabadell de Teatre la qualitat era molt bona: Berenàveu a les fosques, de J. M. Benet i Jornet; Estat d’emergència, de Xavier Romeu (l’obra defensada per ella, tot i que reconeix «la justa victòria» a Josep M. Benet); Repatrànies recrescències, de Carles Reig; Crònica desballestada, d’Alfred Badia; Els fills de la revolta, de Terenci Moix; Kux, my Lord!, de Josep M. Muñoz i Pujol i d’altres. En realitat, a la vista de les obres ressenyades per Maria Aurèlia Capmany, cal coincidir amb ella: la collita era bona. Però, finalment, llevat que es dol que a Barcelona no hi ha un teatre (encara que petit) municipal, per la qual cosa els honrats ciutadans (i per què no els altres?) no podran fruir d’«una panoràmica esplèndida de la cultura catalana, una cultura en crisi, és clar», no entenem el títol de l’article, ja que mai no diu paraula sobre la suposada utilitat dels premis. Tret que entengui per utilitat que a aquests premis s’hi presenten obres de qualitat, variades en estètica i intencions, i que, potser, només es representaran tard i malament, és a dir, quan els gustos estètics del públic vagin per altres camins o l’estètica dominant sigui una altra.

El lector es podrà preguntar que té a veure aquesta columna de Maria Aurèlia Capmany amb la història que estem intentant relatar. Només li demanem que retingui algun dels noms esmentats per l’autora.

Fet aquest parèntesi, la novel·la de Josep Maria Sonntag anava fent, suposem, el seu recorregut més o menys natural. Venda, lectura, crítiques als periòdics i a les revistes. Als periòdics barcelonins, en tot el mes de juny no apareix cap ressenya. Només un petit comentari, potser perquè s’apropava l’estiu, l’estació violenta, que deia Apollinaire, i aquesta estació no és gaire propícia per a la lectura i les ressenyes de novel·les que no entren, pel que sembla, a les lectures d’estiu. En tot cas, com hem dit, en tot el mes de juny, un mes sencer després de l’aparició de Nifades, tan sols un petit comentari. Comentari que va aparèixer a El Correo Catalán el 17 de juny, a la secció «De las gentes» (p. 23), signat per José María Huertas Clavería i José Martí Gómez. Del comentari (al costat del qual es reproduïa una fotografia tipus carnet d’identitat de Sonntag) no es desaprofita cap paraula: «TRES NOVELAS CATALANAS AL FILO DEL VERANO…». «Con suma discreción, casi de tapadillo, ha aparecido “Nifades”, el último y discutido Sant Jordi. Su autor, Josep M. Sonntag que se presentaba al “Prudenci Bertrana” por si caía otro premio, pone así a disposición del público un libro sobre el que se asegura que habrá polémica. Casi al mismo tiempo y dentro de la colección “El Balancí” de Edicions 62 han aparecido “Abans del foc”, de Jaume Fuster –hasta ahora más hombre de teatro que novelista– y una novela del ciclo “Temps Obert” del infatigable Manuel de Pedrolo.// Tres novelas catalanas al filo del verano…» (La cursiva és nostra.)

Per què els dos periodistes deien que el premi era discutit, per qui era discutit i per què? Teòricament, a part dels membres del jurat, i alguns amics de Josep M. Sonntag, ningú no coneixia la novel·la. Però si sobta aquest adjectiu, més sobta quan diuen que sobre aquest llibre «se asegura que habrá polémica». Per què hi haurà polèmica, què sabien o que havien escoltat els periodistes sobre Nifades, o era només una intuïció? O és que es preparava «alguna cosa». Perquè polèmic ho potser un llibre d’història, un assaig sobre literatura o sobre l’origen de l’ home, però una novel·la? Llevat que la tal novel·la es basi en personatges reals, la qual cosa no era el cas de Nifades.

Poca cosa més després d’aquest comentari, i sense que per enmig aparegui a la premsa barcelonina cap comentari sobre Nifades, el 5 d’agost, dijous, del 1971, a les pàgines literàries de La Vanguardia, a la secció «Libro en catalán» (p. 39), apareix una petita ressenya de la novel·la, signada per J(oaquim).V(entalló)., comentarista habitual d’aquesta secció. Deia la ressenya de J.V.:

«“NIFADES”, DE JOSEP M. SONNTAG
No hay duda de cuando el jurado del Premi Sant Jordi de este año estimó que “Nifades”, de Josep M. Sonntag, era de las presentadas la que más lo merecía, habría sin duda pesado el pro y el contra acerca de ella y de las demás. Ha sido con un gran interés, pues, que hemos abierto este libro escrito en catalán por este muchacho nacido en Madrid en 1944, estudiante en Suiza, viajado por toda Europa, coleccionista de insectos y pescador de aficción, actualmente residente en Tarragona, según su nota biográfica. La novela empieza así: “Què és Sicònia? Aquesta merda de terra.” Luego la narración sigue su curso. “Llibre simbòlic d’un món pròxim i al·lucinant –el nostre?– “Nifades” obre camins insòlits a la novel·lística catalana”, dícese. “Nifades” forma parte de un ciclo –triciclo, en este caso– que integran “Sicònia” –novela que quedó finalista en el Premio Prudenci Bertrana de 1969, “Nifades” –Premio Sant Jordi 1971– y se terminará con “Mantis”.
»La prosa de Sonntag, combinación de elementos simbólicos, psicológicos, eróticos y sádicos, lleva al lector a un mundo de alucinación en el que la mujer es la protagonista.
Si hemos traído a colación la primera frase de la novela con “le mot de Cambronne” es para dejar precisamente constancia de que un escritor que se tenga en estima no tiene la necesidad de seguir la moda de los “tacos”, que se deja para quienes se sienten impotentes para narrar nada si no recurren a ellos. Escribir gordo para dar la sensación de que se es “machote”, las más de las veces es un claro testimonio de lo contrario. Sonntag no tiene necesidad de hacer uso de recursos tan pobres. Y lo decimos, no por una cuestión de puritanismo –moral y del lenguaje–, sino por una cuestión de simple buen gusto y de respeto al lector.
»Publicada por Edicions 62 en su colección “El Balancí».

La nota no deia res sobre la novel·la. Només una frase, «Sonntag no tiene necesidad de hacer uso de recursos tan pobres», permet albirar que J.V. pensava, potser, que Sonntag tenia fusta de novel·lista, de narrador. La resta, o bé és una còpia integral de frases de la contraportada (47) o frases que, en el fons, no tenen res a veure amb la novel·la en particular ni, si apurem les coses, amb la literatura en general, perquè escriure gordo no és testimoni de res: Céline, per exemple.

La següent recensió apareixia a la revista mensial valenciana Gorg. Revista bibliogràfica, número 11, agost de 1971, pp. 19-20. El comentari de la novel·la el signava Valerià Miralle, i deia això:

NIFADES
Josep Maria Sonntag
Premi Sant Jordi.
Colección “El Balancí”.
Edicions 62. Barcelona, 1971.
190 pàgines. 160 pessetes.

En la novel·la passa un poc com en el cine; per a conéixer l’obra d’un director cal veure-la en el seu moment històric, amb les circumstàncies ambientals que fan possible la interpretació tant de l’entorn com de les mateixes vivències del seu autor. Les evolucions, els canvis d’actitud així com les possibles continuïtats inalterades, possibiliten una major comprensió de l’obra, del que representa i d’allò que el seu realitzador hi ha volgut expressar. Per això és important l’ordre cronològic de visió o de lectura. El cas és que això m’ho recorda la lectura del darrer premi Sant Jordi. En la contraportada del llibre, es parla del simbolisme de l’obra. Certamente deu haver-hi quelcom, però no acabe d’entendre-ho bé. Potser ens cal la primera part d’una possible trilogia no publicada encara i finalista del premi Bertrana. Pot ser que, si el lector hagués tingut accés a aquesta primera obra de Sonntag, els elements d’interpretació del simbolisme haguessen estat més evidents. També por ocórrer que el simbolisme buscat siga de posar en evidència la corrupció absoluta d’un cert poder. De tota manera no caldrà calfar-se masa el cap; no és absolutament imprescindible per a la comprensió de la novel·la, els valors estètics que comporta i les troballes temàtiques i literàries que conté. Cal posar en evidència el fet que tractant-se d’un autor jove (Sonntag va nàixer el 44) –quina enveja, quina enveja, com diria Pau Riba) i sent NIFADES la primera obra publicada, non continga absolutament cap referència autobiogràfica, cosa que posa en evidència, per altra part les totals possibilitats creadores de Josep Maria Sonntag. Hi ha autèntica capacitat de fabulació. Ho demostra plenament. NIFADES està narrada en primera persona, però són moltes primeres persones, de manera que cada personatge, per capítols, conta les seues impresions. En NIFADES (novel·la que jo m’atreviria a qualificar d’eròtico-intimista, però intimista no en sentit psicològic, sinó més bé com a contraposició a un cert tipus de novel·lística èpica, que capta l’atenció del lector des de les primeres ratlles) hi ha tres moments o escenes autènticament fabulosos, temes per altra part a penes tocats en la novel·lística catalana. La primera, quan Nifades, la protagonista, que sofreix una mena de furor uterí, s’insinua, després de moltes temptatives, al germà del seu marit, militar de carrera, d’aspecte imponent, exemplar de mascle ben acabat, per aconseguir fer l’amor amb ell:

“I de sobte es va posar a braolar:
Ja ni ha prou de porcallades, puta!”

A tot això cal afegir que Nifades tenia un cos sensacional. Però és que el ben plantat, l’endemà, declara a Nifades:

“Per tant suposo que estaràs ben satisfeta si et mostro la dona que la gent diu que tinc a una casa de camp. Mira, em va dir –assenyalant el soldat d’aspecte afemellat–, aquest jove és el meu únic amor, jo me l’estimo, com mai he pogut estimar cap dona. Ha quedat tot ben clar?”

Un (sic) altra situació molt ben narrada, que colpeix per la situació una mica estranya que es planteja, és la de la jove-puta-verge. Iosef, el protagonista que ara viu amb Nifades després d’haver enverinat aquesta el seu marit, Tareh, amb el qual no va consumar mai el matrimoni perquè Nifades s’hi negava sistemàticament, però que es casaren per tal que un “Menestre de Sicònia” pogués enllitar-se tranquil·lament amb Nifades. Les relacions de Iosef amb Nifades es posen una mica tenses i Iosef perllonga les seus estades fora de casa, fins que un dia, acompanyat per un amic va a una casa de prostitució clandestina (en les autoritzades, les xicotes havien d’anar pintades de blanc amb un cercle vermell al baix ventre), on li presenten una jove verge que, pels diners que demana la mestressa, encara no ha estar posseïda.

“Ha estat educada amb molta cura. Jo mateixa m’he pres la molèstia d’ensenyar- li tot el que ha de fer. És verge del tot, però no us amoïneu, senyor, no tindreu cap disgust.
Em va portar per la casa fins a una cambra. Quan hi vam entrar, tot feia olor de flors. Hi havia flors pertot arreu. Vam passar a dins i ella va tancar la porta. L’olor era tan forta que es podia agafar amb les mans. Aziba es va ajeure al llit…”

I aquesta la tercera: Iosef que era protegit del “Menestre de Justícia” pels favors que feia a la seva dona, va caure es desgràcia en companyia del “Menestre”. Així que Iosef, Nifades iAziba no van tenir més remei que fugir a una caseta en mig del bosc per no caure en mans dels seus perseguidors. Allí vivien en una cambra tots tres i, al poc de temps, quatre: el fill d’Aziba i Iosef. Nifades, que també havia desitjat amb totes les seues forces tenir un fill de Iosef, decideix vengar-se, en un moment en que Iosef i Aziba haviem eixit:

“Vaig anar a la cuina i agafant el pot de vidre on hi havia l’escurçó, vaig anar al lloc on hi havia l’infant sota la finestra. L’infant em mirava i em somreia… I pot i tot ho vaig llençar damunt el llit prop de la criatura. La serp es bellugava i fou precisament el nen qui va allargar la mà cap a la serp quen la va veure… L’escurçó li va clavar les dents a la maneta. El nen, de sobte, va deixar de somriure estúpidament i va estirar la mà sense plorar; em va fer l’efecte dun animalet que es punxa en un roser… Aleshores la serp li va clavar les dents enmentizades al clatell, al coll i a la cara. Ja no plorava; xisclaba horrorosament”.

Encara que aquesta petita mostra de la temàtica de la novel·la puga aparèixer una mica caricaturesca, sols es deu al meu maldestrament a resumir i donar una visión coherent de l’obra de Sonntag. Porquè el sí que ha sabut fer-nos un retrat absolutament humà d’uns personatges amb uns hàbits morals poc corrents; però no són figures caricaturesques, són personatges de carn amb tota la complexitat i contradicions de qualsevol.

Aquesta de Valerià Miralles fou la segona ressenya, en el temp, sobre Nifades. I poc després, el 4 de setembre, al Diario de Barcelona, a les seves pàgines literàries del dissabte, surt publicada la següent ressenya de la tan esperada novel·la. Aquesta, «El “Sant Jordi” de Sonntag» (p. 11), la signa Josep Faulí, que havia estat membre del jurat Premi Sant Jordi que havia atorgat el guardó a l’obra de Josep Maria Sonntag. Per les votacions, sabem que, almenys quatre vegades, va votar per la novel·la guanyadora. No sabem, i no té cap importància, si a la votació final va decantar-se per Nifades o per la finalista (recordem-ho: Sophie o Els mals de la discreció, de Jaume Vidal Alcover). Diem que no té cap importància el vot final d’en Josep Faulí, perquè el problema que posem sobre la taula no és literari, sinó ètic. És a dir, un membre d’un jurat que ha guardonat una obra determinada (hagi emès o no el seu vot finalment a favor d’aquesta obra), pot fer la crítica de l’obra guanyadora? Pot, evidentment, defensar el veredicte del jurat, tot i que no estigui d’acord amb ell, tot i que no hagi votat per l’obra guardonada: és una de les misèries que s’ha de pagar quan s’és membre d’un jurat. Però si un membre d’un jurat exerceix com a crític en un mitjà de comunicació, és lícit que faci la ressenya d’una obra a la qual ell ha premiat, o ha participat en el jurat que ha premiat aquesta obra? Si fa la crítica, no s’instal·la, des del primer moment, la sospita? La ressenya, en principi, tot i que no sigui encomiàstica, tot i que pugui fer retrets a l’obra, ha de ser favorable. Si no és favorable, pot preguntar-se per què… no ha dimitit del jurat quan fou guardonada l’obra. Perquè si, per casualitat, la ressenya no és favorable, hom pot pensar que està exercint una venjança… contra els altres membres del jurat que no estaven d’acord amb ell. No seria més normal, més ètic, que un membre d’un jurat qualsevol s’abstingués de fer la ressenya d’una obra que, com a membre d’aquest jurat, ha guardonat? I més encara, si aquest crític és un crític «militant» (entenent per crític «militant» aquell que, cada setmana, lliura la seva ressenya a un mitjà de comunicació determinat), que era el cas de Faulí. Aquesta pràctica, fer ressenyes d’obres que el crític ha guardonat en un premi tancat (entenent per premi «tancat» aquell al qual només es presenten obres inèdites; premi «obert» seria aquell en el qual un jurat tria la, segons ell, millor obra publicada en un període determinat: el premis de la Crítica, el premis Serra d’Or, etc., és a dir, un premi al qual no es presenta ningú i es presenten tots, i en el qual un jurat tria, sense que el guardonat tingui res a dir –fora de no acceptar el guardó–, el millor porc de la fira) potser és més habitual en les literatures sense Estat que en les literatures normalitzades per mancança, precisament, de crítics militants, per la qual cosa, fa moltes vegades l’efecte que aquesta mena de crítics són més aviat agents publicitaris d’una obra, d’un autor i, fins i tot, d’una editorial determinada.

Però, tornant a Josep Faulí, què deia aquest sobre Nifades? Abans de res, cal avisar que al final de la ressenya afirma: «Leí el libro en el manuscrito que concursó al premio que ganó», per la qual cosa el lector pot deduir que l’autor de la ressenya era membre del jurat que donà aquest premi, però mai no ho diu explícitament, que fos membre d’aquest jurat.

Faulí comença la ressenya dient que Nifades no «es la primera novela del autor, pero sí la primera publicada». Com que havia llegit el manuscrit de Sicònia (48) –per la qual cosa el lector pot deduir que també havia estat jurat del Premi Prudenci Betrana al qual Sonntag havia presentat aquesta novel·la–, afirma que l’autor «avanza en Nifades por lo que ha de ser su principal preocupación: ordenar y dominar el sinfín de incitaciones que surcan su creación literaria». I el més gran mèrit de Sonntag «es querer ser el mismo, sin referencias a nuestra tradición literaria». I el seu millor triomf literari, «consiste en presentar por caminos muy propios algo que se ha intentado y logrado repetidas veces: la corrupción de toda una sociedad». I assoleix el seu triomf literari perquè fa això, «tantas veces intentado y logrado», «por medio de planteamientos singulares, mediante un proceso literario propio y con el intento de creación de un lenguaje propio».

La història, l’anècdota, com diria Pla, està ben narrada, «con fuerza y personalidad», diu Faulí. «Es atractiva, sugestiva por inédita y contundente. Sonntag sabe fabular». Tanmateix, algun retret se li ha de fer, al cap i a la fi, és una primera novel·la i el seu autor un escriptor novell: «La facilidad creadora del novelista y su misma fecundidad […] se entrecruzan con sus simbolismos, los cuales, por exceso o por falta de ordenación de este exceso, no deben ni pueden ser interpretados con correlación estricta, sino en su conjunto». Explica una mica alguns dels personatges. Cita una frase de la novel·la: «En un món dolent, no hi ha amor, ni clemència, ni caritat, ni justícia a menys que l’home pugui mantenir el seu valor i aquest valor s’ajusti a tos els seus actes» i, confonent autor i narrador, escriu: «La limpieza y la honradez de este planteamiento choca con el individualismo feroz de que Sonntag hace gala» i fa unes reflexions (?) sobre revolució individualista i egoisme que, com no serem nosaltres els qui desfarem el nus de la confusió fauliana, passem per alt. Per acabar, Faulí diu tres coses: «Nifades es muy diferente a cualquiera de las novelas que, anteriormente han ganado el “Premi Sant Jordi”: no es, sin duda, la menos destacada de las que lo han hecho y, entre ellas, de las más interesantes, pese a sus imperfecciones”. Com que va llegir el manuscrit, com a membre del Premi Sant Jordi que fou, avisa que el llibre: «Ha sido publicado con supresiones que no perjudican los más mínimo a la estructura íntima del mismo, aunque afecta a algunas de las escenas culminantes», i no explica quines supressions són aquestes i de quina manera afecten les «escenas culminantes»: les milloren, les empitjoren, les canvien? Sense les supressions, seria o no una novel·la diferent? El lector, que no ha tingut la sort, o la desgràcia, de llegir l’original, es queda pitjor del que estava. I, finalment: «El principio es nuevo, diferente», tot i que l’autor ha de superar-se i realitzar una «mejor separación entre literatura y anarquía, ya que su mezcla puede ser el caos». Si al primer paràgraf de la seva ressenya l’autor es movia seguint els camins marcats per l’autor en diverses declaracions que havia fet, finalment cau, per falta de matisos, en el parany que havia ordit Josep Maria Sonntag: confondre declaracions d’un autor amb les seves realitzacions. Què significa «una mejor separación entre anarquía y literatura»? De quina anarquia es parla? Sonntag, en les seves declaracions, repetia sempre la mateixa cançoneta: sóc anarquista. Aquesta és una posició ideològica (en el millor dels casos) o vital (en el pitjor), però tot això que té a veure, ho repetim, amb la literatura? Inconscientment, el crític «militant» que era Faulí, en caure en el parany ordit per Sonntag, actua, malgrat seu i malgrat els, pocs, retrets que fa a la novel·la, com un agent de publicitat.

NOTES
(28) Barcelona, Editorial Pòrtic, 1971. El llibre, però, fou segrestat i quan reaparegué, al cap de cinc anys, la seva actualitat havia desaparegut i, potser, fins i tot els seus autors ja no creien en el que declaraven en el pròleg.
(29) Ibid., pp. 12-23.
(30) Ibid., p. 23.
(31) Vigo, Editorial Galaxia, 1992.
(32) Ibid., p. 17-18.
(33) Josep Pla, «Les criatures i la destrucció de les joguines», en Les hores, O. C. 20, Barcelona, Ediciones Destino, 1985, p. 27.
(34) O. Pi de Cabanyes & G. J. Graells, La generació literària dels 70, op. cit., pp. 165-173.
(35) Ibid., p. 166.
(36) Ibid., p. 166.
(37) Ibid., p. 166.
(38) Ibid., p. 167.
(39) Ibid., p. 168.
(40) Ibid., p. 168.
(41) Ibid., p. 170.
(42) Ibid., p. 171.
(43) Ibid., p. 172.
(44) Ibid., p. 173.
(45) Carlos Piera, «Introducción» a Tomás Segovia, En los ojos del día, Barcelona, Galaxia Gutenberg,/Círculo de Lectors, 2003, p. 15.
(46) Josep Maria Sonntag, Nifades, Barcelona, Edicions 62, 1971, col. El Balancí, núm. 69, 190 p.
(47) Ibid., contracoberta: «Josep M. Sonntag va néixer a Madrid l’any 1944. va fer part dels seus estudis a Suïssa. Ha viatjat per tot Europa i coneix també el Marroc. Col·lecciona insectes i passa moltes hores al mar, pescant. Actualment viu a Tarragona. L’agrada la gent jove i viure lliurement. Va quedar finalista, amb la seva novel·la Sicònia, al Premi Prudenci Bertrana de l’any 1969. i amb Nifades ha guanyat el Premi Sant Jordi de novel·la 1970.
Nifades és una novel·la que s’ha després i ha seguit una línia paral·lela a Sicònia i acaba a Mantis, la tercera novel·la del cicle, encara inèdita, de Josep M. Sonntang. A Nifades tota una combinació d’elements simbòlics, psicològics, eròtics i sàdics fan penetrar el lector en un món de creació a vegades al·lucinant: els personatges narren en primera persona la seva participació en un món de corrupció en el qual es desenvolupen. Potser Nifades, Jareh, Tareh, Iosef i Aziba, els protagonistes, són embolcallats pel fatalisme d’una maledicció sense saber-ho. Una maledicció imposada. Nifades no és cap dona determinada d’una moderna o antiga concepció: és solament la femella que podria ser esposa i mare. Hom podrà dir, quan s’adoni de la perversitat de Nifades, que Sonntag és un misogin, però cal que entenguem aquesta dona dins el seu entorn. I el mateix és vàlid per a Jareh, personatge més espartà que actual i que serveix a la perfecció els propòsits de desmitificació del novel·lista, i per al protagonista Iosef, que és l’home que en un moment donat lluita contra la corrupció a què el predestinen las circumstàncies. Llibre simbòlic d’un món pròxim i al·lucinant –el nostre?– Nifades obre camins insòlits per a la novel·lística catalana». Contracoberta que, sembla clar, no és obra dels serveis editorials d’Edicions 62, sinó de l’autor de la novel·la, és a dir, de Josep Maria Sonntag.
(48) Com afirma Valerià Miralles, i com es diu a la contraportada del llibre (viure nota anterior), Nifades era part d’una trilogia. Les altres dues novel·les que la conformaven, Sicònia i Mantis, mai van veure llum, com entendrà el lector a mida que avanci en la lectura del present serial. L’autor va presentar-les al Premi Prudenci Bertrana els anys 1970 (Sicónia) i 1971 (Mantis), respectivament. Aquest segon any, Sonntag va armar un petir escàndol.
El Prudenci Bertrana 1970 el va guanyar Vicenç Riera Llorca amb la novel·la Amb permís de l’enterramorts. En la revista gironina Presència, un dels membres del jurat, Modest Prats, entregà la seva valoració de les obres presentades. No reproduïrem tot el que va dir, només el que diu a respecte de l’obra d’en Sonntag, Sicònia, que fou una de les finalistes.
Modest Prats diu que en les dues anteriors edicions premiaran obres «noves» pel tema o pel tractament, enguany, però, la cosa no fou així (qualitats literàries a part): «Si haguéssim de cercar novetats les trobaríem en altres de les novel·les presentades. Però aquestes, per falles estrictament “literàries”, no podien ser preses en consideració.
»Hi ha una certa excepció –“Sicònia”– de la qual ja en parlaré més avall».
E més avall escriu:
«Com ja he advertit, amb aquesta novel·la es trobàvem davant d’un text sorprenent. No tinc pas temps amb aquestes quatre notes, fetes a corre-cuita, de dir totes les sorpreses. Una al·legoria fosca i complicada amb una clara intencionalitat política. Una capacitat de fabulació insólita en el nostre món (sic). Un escenari de pel·lícula de “Maciste”, insospitats en una novel·la d’aquest país i d’aquest nostre temps. Sorprenent i desconcertant. Sorpresa i desconcert que augmenta fins a fer-te perdre el món de vista si us dic un secret que, em penso, només poseeixo jo i aquells a qui l’he comunicat: la notable coincidència de moltes d’aquestes estranyíssimes planes amb unes altres d’una novel·la que té a mig fer en Terenci Moix. No m’en sé avenir encara i, amb les dades que tinc, no he trobat en aquests moments cap explicació plausible.
»Ara bé, “Sicònia” es una novel·la “verda” –en contaposició a madura i no a casta–. Si jo fos algú amb capacitats de donar consells –que no ho sóc–, diria a en Josep M. Sonntag que no la deixés perdre. Però hi haurà de cremar encara molts esforços». (Presència, núm. 260, ano VI, 27 de juny de 1970, p. 15).
El mateix Modest Prats, a la mateixa revista, parla també de les novel·les finalistes del Premi Prudenci Bertrana 1971, que va guanyar Terenci Moix amb La increada consciència de la raça, que es publicaria amb el títol de Siro o la increada consciència de la raça –i que serà motiu de polèmica, com veurem–,entre les quals estava Mantis, de Josep Maria Sonntag. Heus aqui el que diu sobre aquesta:
«Amb poques ratlles és difícil de ser precís. Jo diria que la falla d’En Sonntag ha consitit a repetir –això no és ben exacte– el tema, els personatges, les situacions, el tractament narratiu de l’any passat. “Sicònia” queda molt lluny. “Nifades” no l’he llegida. “Mantis” –darrer esgraó de la trilogia– em desconcerta perquè no sé on sóc. Nosaltres no podem llegir en funció d’una trilogia. És la novel·la presentada, sola, la que compta i enguany la d’En Sonntag no tenia a favor la novetat i, en canvi, quedaven més a primer terme els aspectes confusos, difícils, gratuïts –amb la gratuïtat del símbol que no pots descobrir què simbolitza. Deixada ara, potser definitivament, aquesta corda narrativa, En Josep Mª Sonntag està en condicions de donar-nos la veritable mesura de la seva capacitat» (Presència, núm. 311, ano VII, 16 de juny de 1971, p. 13).

Sobre o autor / a autora

Xesús González Gómez

Xesús González Gómez

(Galiza-Catalunha)

Sem comentários

Ainda não há comentários

Ninguém deixou um comentário para este post ainda!

ESCREVA UM COMENTÁRIO SOBRE ESTE POST

Escrever um comentário 

O seu endereço de email não será publicado. Campos obrigatórios são marcados *