Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (VIII)

Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (VIII)

0 comentários 🕔12:30, 31.Ago 2015

CRÍTICA DE LA TRAGICOMÈDIA. CONCLUSIONS I BALANÇ (MÉS O MENYS PROVISIONAL)

Una vegada contada la història amb retalls de declaracions i escrits dels seus protagonistes directes (i indirectes) i del que, al seu moment, van contar diversos periodistes, és el moment d’ordenar, potser, d’una altra manera la història, o de veure-la amb altres ulls i, sense deixar de costat el tema del plagi, inserir-la en la lluita entre els diversos grups, tot i que aquí n’hi ha un que porta la bandera de l’oposició –o l’atac–, o faccions dintre del món literari català. Lluita, el pretext de la qual fou el plagi, sense discussions, perpetrat per Josep Maria Sonntag. I ara no realitzarem ni una història del plagi resumida, ni un resum de les teories del o sobre el plagi. Contem de nou, ordenadament, el desenvolupament de la història o, com deia Joan Fuster, historieta.

Historieta que, vista des d’avui, conté uns punts molts clars, però que en el moment de la batalla només s’insinuaren o no foren tinguts en compte per ningú, ni per adversaris ni per periodistes, que, també, semblava que haguessin pres partit des d’un primer moment.. A vegades foren albirats, però ningú no els va desenvolupar o va arribar fins al final. Potser perquè alguna part dels contendents s’adonaren del que succeïa i pensaren que no era el moment de parlar en veu alta… per falta de proves, perquè, com deia Maria Aurèlia Capmany, podia, la polèmica, la batalla, beneficiar tercers, o perquè feia falta una visió de conjunt que, en aquell moment, ningú no semblava disposat a tenir. Amb tot, fent un exercici de deducció més poiresc que sherlockholmià, intentarem treure alguna aigua clara d’aquest pou contaminat de mitges veritats, cortines que velaven i interessos més o menys amagats, que fou el «cas Sonntag-Nifades».

La historieta, com ja s’ha dit, va començar la nit del 13 de desembre de 1970, la Nit de Santa Llúcia, la gran nit de les lletres catalanes, quan el jurat d’un dels premis que es concedien aquella nit, el jurat del Premi Sant Jordi (jurat, recordem-ho, compost per Josep Maria Castellet, Josep Faulí, Joan Fuster, Domènec Guansé i Joan Oliver), després de rebutjar el suggeriment d’un dels seus membres de declarar (qui?) desert el premi, va decidir en una votació disputada (3 a 2), atorgar el guardó, o sigui, les apetitoses –en aquella data– 200.000 pessetes amb què estava dotat el premi (100.00 pessetes donades per l’Òmnium Cultural; les altres 100.000 per l’editorial que publicaria la novel·la guardonada, Edicions 62, en concepte d’avançament de drets d’autor), a un desconegut dins el món de la literatura catalana: Josep Maria Sonntag, que feia uns mesos havia participat al Prudenci Bertrana 1970 amb la novel·la titulada Sicònia, i que havia arribat fins a les votacions finals. Sonntag guanyà el Sant Jordi amb una novel·la titulada Nifades, tot imposant-se en la darrera votació a Jaume Vidal Alcover, nom ja prou conegut, que havia presentat a concurs la seva obra Sophie o Els mals de la discreció.

Després de la sorpresa –amb tot, pel que es dirà més endavant, sobretot en una entrevista amb Vidal Alcover, aquella nit va córrer la veu que aquest no era premiat per qüestions si fa no fa personals, etc.: és el conte de sempre: tots els premis estan trucats… fins que el guanyo jo; (69) i el mateix Vidal Alcover dóna a entendre que fou així–, vingueren les entrevistes amb l’autor revelació, la qual cosa, la revelació d’un autor nou, és l’únic sentit que tenen, si és que en tenen cap, els premis literaris. A les entrevistes concedides, o a escrits que li van demanar perquè parlés de la seva novel·la, Josep Maria Sonntag, tot seguint en certa manera el camí traçat per Terenci Moix, que era aquells anys l’enfant terrible del món literari català i que triomfava contra tiris i troians, romans i cartaginesos, grecs i almogàvers, feia declaracions épatants, trencadores, etc., tot molt al «gust del dia», o sigui al post-maig 1968. Sonntag, per la seva banda, en les entrevistes, o firmant escrits amb pseudònims, cultivava la imatge que es donava de la seva novel·la: trencadora, gaudia d’una forma de narrar poc habitual, tenia una força diferent, vocació de ruptura i tots els tòpics que el lector hi vulgui afegir. Curiosament, la novel·la no l’havia llegit ningú, fora dels membres del jurat que l’havien premiat i, potser, algun amic de l’autor. És a dir, per mitjà d’una operació publicitària, l’autor volia fer confondre la seva persona amb la seva novel·la, operació, d’altra banda, molt habitual en el món literari, sobretot per part de molts autors novells. El 8 de gener del 1971, fou entregat a Sonntag, a la seu d’Òmnium Cultural, el guardó que havia guanyat el mes anterior (i hi foren entregats els guardons als altres guanyadors de la Nit de Santa Llúcia, és clar).

Sis mesos després –massa temps, considerem–, de ser premiada, apareixia, el maig del 1971, la novel·la a les llibreries. Hi ha, en aquest fet, una dada que, com a mínim, sobta. Per què la novel·la no fou a les llibreries per la diada de Sant Jordi? A quasi quatre mesos del veredicte del premi, i sabent Edicions 62, que era la responsable de la publicació del llibre, que aquesta jornada era un bon dia per a vendre el llibre premiat, no interessava a l’editorial l’aparició de la novel·la per vendre exemplars que l’ajudessin a rescabalar-se de les 100.000 pessetes que, teòricament, havia donat d’avançament de drets d’autor? Per què no fou així, contra tota lògica comercial i, fins i tot, literària? Físicament, no era impossible que el llibre estigués present per la Diada de Sant Jordi, llevat que hi hagués algun impediment que nosaltres desconeixem. (70) En tot cas, el llibre aparegué a les llibreries el mes de maig i, curiosament, fins a principis d’agost (el dia 5, a La Vanguardia) no en va sortir cap ressenya. Ja se sap que els suplements literaris dels periòdics es preparen amb molta antelació, però que en dos mesos no donés temps per a fer una ressenya és, gairebé, incomprensible, sobretot si tenim en compte que estem parlant d’una novel·la que havia estat guanyadora del més important premi de narrativa catalana que es concedia aleshores. Ni cap ressenya, ni cap notícia de la seva sortida al mercat, tret de la reproduïda íntegrament que van publicar a El Correo Catalán, del 17 de juny, Josep Maria Huertas Clavería i José Martí Gomez, on deien que Nifades, la novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi, havia aparegut «con suma discreción casi de tapadillo». Els periodistes, de «probidad comprobada» i, normalment, molt bé informats, i que no acostumaven a fer de vidents o proferir profecies, afegien, a més, el següent: «Josep M. Sonntag […] pone así a disposición del público un libro sobre el que se asegura que habrá polémica”. Ara bé, per què pot ser polèmica una novel·la? Per la seva tècnica? Tots sabem que no. Per la seva baixa qualitat? Això, als premis literaris, no és, ni serà, cap novetat. Pel seu contingut?, pot ser-ho si es basa en personatges públics i fets reals més o menys coneguts. Però no era el cas. Llavors, com i per què podien escriure que sobre aquesta obra «se asegura que habrá polémica»? I, a més, qui ho assegurava? Qui havia dit als periodistes que Nifades provocaria polèmica?

A continuació, com ja s’ha dit, al començament del mes d’agost apareixia una petita ressenya a La Vanguardia, altra, aquell mateix mes d’agost, a la revista valenciana Gorg, i gairebé al cap d’un mes, el 4 de setembre, es publicava al Diario de Barcelona l’única ressenya que coneixem del llibre que fos publicada a un diari, la que va fer Josep Faulí. Quatre dies després, a Tele/eXpres, com a carta al director, apareixia l’escrit de Xavier Romeu que desencadenà l’afer. Tot analitzant la carta de Romeu, molt lluny ja del temps en què es desenvolupava la batalla, hi havia coses que no es veuen, avui, repeteixo, gaire clares. Si bé és cert que es basa en un escrit de Joan de Sagarra, l’atac a Terenci Moix està, evidentment, fora de lloc. En cas de ser cert el que havia dit Joan de Sagarra, que Moix havia guanyat el Premi Prudenci Bertrana amb una novel·la inacabada, la culpa, el possible delicte contra les bones formes, no l’havia comès pas l’escriptor, sinó el jurat, però la primera part de la carta, tot i que menciona al jurat, carrega les armes contra Moix i, subreptíciament, contra Sagarra, cap dels dos, és clar, culpables de res. Si Moix havia guanyat el premi amb una novel·la inacabada, els únics culpables eren els membres del jurat, el nom dels quals donava Romeu (Josep Maria Castellet, Joaquim Molas, Maurici Serrahima, Modest Prats, Osvald Cardona i Salvador Sunyer), perquè qualsevol escriptor, fins i tot un «trabajador de la cultura», (71) com s’autoanomenava Romeu, pot fer la malifeta de presentar a un premi una novel·la inacabada: el jurat del premi ha de vetllar que no passi de la primera votació. En cas que aquesta novel·la guanyi, l’únic que es pot fer, com a espectador, o com «trabajador de la cultura», és felicitar l’escriptor per haver colat un golàs, en fora de joc sense que sis àrbitres s’adonessin de la jugada. És clar que els trets de Romeu estaven adreçats cap a una diana determinada.

La segona part de la carta diu, entre d’altres coses: «Pero ahora me entero [el subratllat és nostre] de cosas más burdas todavía, si cabe. Resulta ser que la obra “Nifades”, de la cual dice ser autor Josep Maria Sonntag, no es más que un plagio, o más bien un calco, de una novela pornográfica china”. És a dir, no diu que ha llegit la «novela pornográfica china», sinó que se’n va assabentar. O sigui, li han dit que Nifades era un plagi. Qui li ho ha dit? Pel que sabrem els dies següents, Núria Batalla, la qual va enviar a Tele/eXpres i altres diaris de Barcelona una carta que apareixerà publicada el dia 9 insistint en la facècia de Sonntag. Cal, però, subratllar els comentaris de la redacció d’El Correo Catalán a la carta de Núria Batalla. Comentaris que demostren que hi havia més gent assabentada del plagi i des de feia ja temps. A continuació, Romeu carrega contra els jurats del premi Sant Jordi amb consideracions que, com a mínim, es poden adjectivar de curioses: «Aceptando que en el caso del Sant Jordi la ignorancia pueda eximir a los jurados (y a los críticos que se han apresurado a subrayar lo insólito, original y honesto de Nifades de parte de su responsabilidad –excusa difícil para un jurado (y más difícil para un crítico) tener que apelar a la ignorancia–, el caso del Prudenci Bertrana y de Ramón Moix entra ya más directamente en la, llamémosla, “falta de seriedad». «Excusa difícil para un jurado (y más difícil para un crítico) tener que apelar a la ignorancia»? Com hem vist, a les declaracions d’alguns membres del jurat, precisament aquesta és la seva defensa. D’altra banda, l’única defensa possible, perquè si resultés que coneixien la novel·la sobre la qual es va fer el plagi… I el mateix podem dir dels crítics, ja que, com se sap, i com es va dir al llarg de l’afer, ningú no ho coneix tot ni a tothom, i les consideracions finals hi eren, com hem avançat, fora de joc (i de lloc) en una de les seves parts. Moix era completament seriós, i ho continuarà essent, tot i que hagués presentat la seva novel·la inacabada. I encara més. És a dir, una hipòtesi: els membres del jurat li haurien ofert guanyar el premi si es presentava, tot i que tingués encara la novel·la inacabada. Moix es presentà i guanyà, tal com estava convingut. L’escriptor continuava essent seriós. L’única falta de serietat, si aquest cas s’hagués donat –el que, per la composició dels membres del jurat, veiem impossible, o gairebé– els únics no seriosos continuarien essent els membres del jurat, mai l’escriptor, que s’hauria limitat a fer una feina, i l’important, en aquest cas, era, és, si la novel·la era, o no, de qualitat. Amb tot això volem dir que Romeu, «trabajador de la cultura» (?), com es definia ell, disparava els seus trets contra una part determinada del món literari (i de pas, cultural) català, tot i que, ho concedim, sense ironies, la seva preocupació per altres escriptors i per la mancança de serietat, etc.

El dia 9, com hem dit, va aparèixer a diversos mitjans de comunicació, la carta de Núria Batalla. Carta que, entre d’altres coses, afirmava: «Leí hace unos pocos meses la novela de J. M. Sonntag, premio Sant Jordi 1970, y mientras leía no me abandonaba la impresión de haber leído ya aquel texto. Al terminar, recordé perfectamente de qué texto se trataba. Nada menos que de Loto Dorado (Hsi men y sus esposas), clásico chino». Observem que no parla de «novel·la pornogràfica, sinó de clàssic xinès. Però el que més sobta és la primera frase. La va llegir fa uns mesos. Com que la novel·la de Sonntag va aparèixer al mes de maig, potser la va llegir a començament o a mitjan juny, o juliol, com a màxim, ja que diu «hace pocos meses». Si així fou, i no tenim per què haver de dubtar-ho, per què va trigar aquests mesos a enviar la seva carta als diaris? L’explicació que donarem pot semblar una mica fantasiosa, ja que és una reconstrucció feta treien frases i fets d’aquí i d’allà de tot el que es va dir durant l’afer.

El dia 10 de setembre, al Diario de Barcelona, Oriol Domingo publicava un reportatge sobre l’afer, i entrevistava Núria Batalla (la qual, d’altra banda, ja qualifica la novel·la xinesa de «pornogràfica»), i va dir al periodista que quan es va adonar del plagi, es va posar en contacte amb Maria Aurèlia Capmany, perquè volia conèixer els noms i les adreces dels membres del jurat. Si volia conèixer noms i adreces era, suposem, per assabentar-los de la malifeta d’en Sonntag. Però els membres del jurat se n’assabentaren… per la premsa. La nostra hipòtesi és la següent:

Núria Batalla, després d’adonar-se del plagi, es va posar en contacte amb Maria Aurèlia Capmany. Quant va trigar? Una setmana, dues? Potser no tant, ja que ella era la representant de Lluís Llach, i al món cultural català de principis del setanta gairebé es coneixia tothom. Podem concedir que Núria Batalla entrà en contacte amb M. A. Capmany a mitjan juliol. De mitjan juliol fins a la carta de Xavier Romeu (i la de Núria Batalla) hi va mes i mig, com a mínim. I d’altra banda, si volia contactar amb els membres del jurat, M. A. Capmany li va donar o no les adreces –pel que sembla, no, o sí, però això és el de menys?

Reconstruint a la nostra manera la història, ens surt la següent narració (realista?, fantàstica?, de realisme-màgic?, absurda?). Una vegada fet el contacte Batalla-Capmany, aquesta darrera, amb l’anuència de la primera, és clar, no parlà amb els jurats del Premi Sant Jordi. Dóna a conèixer la malifeta als membres del seu cercle, no clan, com l’anomenarà mes tard J. M. Sonntag (que, d’altra banda, parla d’una reunió d’aquest grup en un bar i un dia determinat, a Tarragona, per parlar de la seva novel·la). Un dels membres del cercle, Xavier Romeu, és el primer en denunciar la malifeta. (72) Evidentment, Romeu va conèixer la novel·la xinesa a través de Núria Batalla, o de M. A. Capmany. Fou el cercle Capmany-Alcover, que si bé no era clan sí existia, el que va decidir, ho suposem, esperar a les primeres ressenyes de la novel·la guanyadora del Sant Jordi per donar a conèixer la notícia. I un exemple més d’aquesta tàctica, està en l’article, «Pedra d’escàndol», que Maria Aurèlia Capmany publicà a Serra d’Or, que va aparèixer el 15 de setembre, és a dir, una setmana després de la carta de Xavier Romeu i sis dies després de les primeres reaccions. Tot aquell que hagi treballat en una revista mensual, al començament del 1970, sap que una setmana abans no es lliurava un article d’opinió, sinó una mica abans. La nostra, arriscada, hipòtesi és que M. A. Capmany havia ja escrit l’article gairebé abans que Xavier Romeu enviés la seva carta (73). I una de les proves és el comentari de Joan Triadú en la mateixa revista, un mes després, sobre Nifades. Comentari en el qual, com hem vist, no esmenta, en absolut, l’escàndol. I no crec que a ningú, i menys a un crític com Triadú, li agradi fer el ridícul. (74) Simplement, calia presentar les col·laboracions a la revista amb prou antelació per no tenir ni problemes d’impressió ni problemes amb la censura.

Josep Faulí, a l’esmentat reportatge d’Oriol Domingo, va dir –tornem a reproduir les seves paraules–: «Quiero decir que me extraña el hecho de que habiéndose publicado Nifades a inicios de este verano sea precisamente ahora, en la época de “rentrée”, que se haya conocido y denunciado la novela de Sonntag». L’estranyesa de Faulí era més que normal, i més sabent que Núria Batalla havia descobert el plagi feia uns mesos. Per què esperar la rentrée? Crec, simplement, que es va esperar la rentrée perquè no s’havia publicat cap ressenya de Nifades. I perquè del que es tractava no era, com pot imaginar-se en una lectura superficial de l’afer, denunciar un plagi, tot i qui n’hi havia. O un frau. El plagi, el frau, era un pretext. Tal vegada un doble pretext: com a anunci per a navegants, és a dir, pels nous agents que s’incorporaven a la literatura catalana (ja se sap que a les literatures sense Estat sempre hi ha grups que es creuen l’essència del país i els propietaris de la seva literatura i, a vegades, fins i tot de la seva llengua, i la incorporació de nous agents al camp literari, com diria Bourdieu, els molesta, sobretot si aquests nous agents no són en la seva òrbita ideologico-literària), i el pretext per desprestigiar una sèrie de persones i institucions que, en aquell moment, controlaven la major quantitat de «capital cultural», tot seguint la terminologia de l’esmentat Bourdieu, i que, a més, havien desertat de la literatura realista i compromesa (sic). El capital cultural més important en aquells moments a la literatura catalana (o al camp literari català, el lector pot escollir el terme que més li agradi) estava representat per Edicions 62, i pels seus homes, entre ells, Josep Maria Castellet, que era el cap visible dels desertors d’aquella literatura realista i compromesa (75). D’altra banda, l’enfrontament o dissensions (o greuges) entre Maria Aurèlia Capmany (i Jaume Vidal), per una part, i Josep Maria Castellet (i Joaquim Molas), per l’altra, venien d’anys enrere (1967), quan Edicions 62 havia rebutjat la novel·la de l’escriptora (Un lloc entre els morts, fet del qual no es poden enorgullir els responsables de l’editorial) i, també, quan en el primer volum de les Obres Completes de Llorenç Villalonga va aparèixer un pròleg de Joaquim Molas en lloc del demanat per l’editorial a Jaume Vidal (76). Com hem vist, els blancs directes de Vidal Alcover són aquests dos, i en menor mesura Josep Faulí. No val a dir, quan es defensa que l’anomenin mentider quan diu que aquesta editorial publica llibres interessants de tant en tant (77), que concedeix que pot estar equivocat en les seves apreciacions: el responsable d’aquestes manifestacions sap que no està dient la veritat i, a més, afegeix un petit comentari sobre els seus possibles problemes financers; i Castellet, a més, segons Vidal Alcover, està al bell mig dels dos premis en els quals hi ha hagut irregularitat: el Sant Jordi 1970 i el Prudenci Bertrana 1971. Aquests eren els dos blancs directes dels trets que es van disparar. Blancs directes, perquè segons l’altra facció del camp literari havien dimitit d’una literatura realista, responsable, compromesa. D’aquí, d’altra banda, la insistència en el caràcter pornogràfic, no pas eròtic, de la novel·la plagiada. Joan Fuster el va albirar, d’una manera o d’una altra quan, en l’article que va publicar a Tele/eXpres, «Pliego de descargo», afirmava: «Sospecho que se ha tratado de sacar de quicio lo que nunca tuvo quicio», o «la mayoría de tales reproches (al membres del jurat) no se relacionaron concretamente con el veredicto […] sino a líos, recelos, a incompatibilidades de la llamada “vida literaria barcelonesa», o a l’inici d’«Historietes literàries», publicat a Serra d’Or, quan escriu: «Com que la polèmica podia quedar plantejada entre unes poques persones, les quals […] tenen pendents molts “greuges” recíprocs, i tots ells marginals a l’estricte problema en debat, la cosa derivaria per camins una mica absurds. Un simple intercanvi de dicteris, a la llarga».

Fusterjoan fuster no s’equivocava. Com tampoc s’equivocava quan veia que la insistència en la paraula pornogràfica era, simplement, per a menystenir o desqualificar els membres del jurat que havia premiat Nifades. Amb tot, si bé és cert que la desqualificació inclou tot el jurat, el nom que sempre surt, l’únic que és esmentant amb nom i cognom, és Josep Maria Castellet, el qual, acostumat a les batalles del camp literari espanyol com estava, no hi entrà directament mai i es pren les coses com si no passés res. La qual cosa, suposo, encresparia encara més els ànims dels seus adversaris, però això és endinsar-se en el camp de la psicologia, i ja hem dit el que pensàvem d’aquesta activitat. A més, a part de «l’intercanvi de dicteris», soterrada, hi havia una lluita per l’hegemonia en el món, o el camp, de la literatura catalana, i una lluita entre una concepció monolítica de la literatura, aquella que en tots els temps han defensat els treballadors de la cultura, i que, en poques paraules, definia Maria Aurèlia Capmany en la seva carta a Tele/eXpres: la literatura realista i compromesa, de la qual havien dimitit els pròcers de la literatura catalana. Una literatura, la realista, que denuncia «el auge del irracionalismo, de la literatura de consumo, de los cómics, de la pseudopornografia», s’apropa molt als que, per aquells anys, eren anomenats integristes davant la cultura de masses. La lluita per una literatura de caire realista i compromesa passava, pel que es veu, per la denúncia de tot el que no fos allò. Amb els ulls del segle XXI, tot això produeix una mica de tristesa, sobretot si sabem, com sabem, i com ja sabíem (André Breton el 1950 ja havia denunciat el realisme socialista com a mitjà d’exterminació moral –i també, en el fons, d’exterminació física–), no només el que produí aquesta literatura, sinó a on arribaren els seus excessos. Aquesta era la vertadera batalla que es produïa sota el pretext d’un plagi que era real, i l’home que a ulls veients de Romeu, Capmany i Vidal Alcover representava la dimissió d’una literatura realista i compromesa era, ho repetim, Josep Maria Castellet. El que s’atacava, el que era necessari, no anorrear, ni eliminar, però sí deixar en ridícul era Josep Maria Castellet i tot el que ell representava, inclosa l’editorial a la qual treballava. Evidentment, els atacants no ho podien fer frontalment; però, una mica sí que ho van fer, per això el cas Sonntag els va venir com a anell al dit.

Els atacants van calcular pas a pas els seus atacs. Sabien, des de feia temps, que Nifades era un plagi (d’aquí, potser, el comentari de mitjan juny de Huertas Clavería/Martí Gómez sobre l’«asegurada polémica» que portaria la novel·la i els comentaris a la carta de Núria Batalla al mateix periòdic), i en lloc d’avisar el jurat, pel que sembla per les seves declaracions explícites, volia fer la descobridora del plagi, Núria Batalla, no ho van fer: no era adient per a la seva tàctica. Tàctica que, vistes les coses avui, no els va sortir bé. Sobretot perquè, tornem al lèxic de Bourdieu, potser, el seu capital cultural acumulat era inferior a l’acumulat per la figura que era la diana (in)directa dels seus trets. És clar que ningú no va pagar els plats trencats. Sonntag, logorreic i «sortit de mare», va desaparèixer de la literatura catalana (78). Als 25 anys havia publicat una novel·la amb la qual havia guanyat el premi més important (monetari i, potser, literari, de la literatura catalana d’aquells anys), però la seva obra era un plagi, i havia escrit dues més, que només llegiren membres de jurats. Xavier Romeu continuà la seva obra que, malgrat tot, mai no va sobresortir i, jove, va morir a un estúpid accident de trànsit (estúpid com tots els accidents de trànsit, com va dir Sartre en la mort de Camus). Maria Aurèlia Capmany, en el moment de la polèmica, ja havia entregat les seves millors obres… i Jaume Vidal Alcover sempre fou el que fou: un escriptor amb moltes ambicions i petites realitzacions. Un escriptor que amava molt la literatura, però que, infeliçment per a tots, no era correspost per aquesta. (Per a la literatura de «ficció», cal afegir, no per la literatura de comentari o crítica, a la qual va lliurar papers importants.)

L’afer Sonntag fou una més de les petites batalles per l’hegemonia al món literari que es desenvoluparen a Catalunya durant el franquisme (79). La desgràcia, potser, és que aquesta batalla no es desenvolupa mai en el terreny de les idees sinó, simplement, de la ideologia i, el que potser és pitjor, dels interessos immediats i, com va dir Joan Fuster, del greuges recíprocs. Només per això, no solament fou una batalla perduda per uns contendents que l’havien plantejat malament i erròniament, una batalla perduda pels partidaris d’una literatura ja, com li agrada de dir a la dreta ideològica, periclitada i a la qual li havia passat el temps si és que, de veritat, havia tingut alguna vegada «temps» propi, és a dir, no vinculat a determinats contextos socials i polítics, sinó, sobretot, un temps perdut. Temps perdut, perquè del que menys es parlà fou de literatura i, per tant, de política.

Cas tancat o expedient obert?

Com dèiem fa una estona, d’en Josep Maria Sonntag, comi diu, mai es va saber, apart de que es va presentar a diversos premis literaris desprès que esclatés i es tanqués «l’escàndol». Però ni un text seu va ser ja mai publicat ni per una revista ni per una editorial catalana. El seu nom desaparegué completament de la literatura catalana, i només, de tant en tant, quan es parla de plagi, el citen. Citen el seu nom: i uns diuen que fou Vidal Alcover qui va descobrir el plagi; uns altres que era el plagi d’una novel·la clàssica xinesa, altres que era el plagi gairebé literal d’un relat oriental –ningú, però, curiosament, diu que aquest «clàssic» era una novel·la eròtica o pornogràfica.

Desprès del escàndol, què fou d’en Sonntag? Desprès del «tancament» (en fals?) del cas Sonntag-Nifades, com ja hem dit, el nom de l’escriptor va desaparèixer de la literatura catalana. El 1972 es va presentar al premi Josep Pla, i al 1983 al Sant Joan de Novel·la. El 1976, a les pàgines de «Lletres» del diari Avui, l’escriptora Mireia Xapelli publica una entrevista amb el novel·lista i traductor Ramon Folch i Camarasa. Folch treballava aleshores a l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra. Na Mireia Xapelli acaba l’entrevista tot escrivint: «De política parla amb en Sonntag, que també treballa aquí a les Nacions Unides i imagino que deu estar molt informat». És a dir, sabent que, després de cinc anys de la seva «desaparició», Josep Maria Sonntag treballava a Ginebra, a les NN.UU –sabia diversos idiomes. I el 1986, el sis de març, a la «Bústia» (cartes al director) del mateix diari (Avui), va aparèixer la següent carta:

«Insectes de Catalunya
Havent començat a treballar en la composició d’un manual de sistemàtica i faunística –àdhuc ecologia– dels insectes de Catalunya (que prou falta ens fa), demano la col·laboració d’entomòlegs i/o de gent de la nostra nació, interessada en la matèria, que pugui i vulgui ajudar-me amb dades bibliogràfiques o qualsevol material publicat existent –científic o popular– en la nostra llengua, i els prego de escriure’m al meu nom, a B.P. 820 c/o U.I.T.-1211 Genève 20 (Suïssa). Josep Maria Sonntag i Oller-Bou, membre de la Societat Entomològica del Museu d’Història Natural de Ginebra (Ginebra-Suïssa).

Les darreres noticies que tenim d’en Sonntag ens diuen que al 2003 va ser suplent tercer a la llista de Esquerra Republicana de Catalunya, per les eleccions locals, a l’ajuntament de La Granadella (Tarragona), i que al 2009 va col·laborar a un llibre (amb un text pòstum, con veurem?) col·lectiu dedicat a l’artista gràfic tarragoní Vidal de Blas (1946-2008), més conegut com Guigui. I desprès, el silenci total. Aquest mateix 2009, arran d’un article a La Vanguardia, de Barcelona, de Marius Serra («El escándalo del Sant Jordi», 14-XII-2009) sobre Josep Mª Sonntag, va ser publicada la carta d’un lector a la que es deia que, des dels anys 80, Sonntag passava l’estiu a una masia que havia comprat i restaurat a La Granadella, i que havia mort feia sis o set anys, no ho sabia ben cert. La qual cosa vol dir que el mateix any que formava part de les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya, a les eleccions municipals del 2003, va morir. Mort de la qual no va informar, que nosaltres sapiguem, cal mitjà informatiu de Catalunya.

Però el «Cas Sonntag-Nifades» sembla ser que es va tancar en fals. L’accés als papers del recentment difunt Joaquim Molas (16-IV-2015) m’ha donat noves informacions (o una nova informació) de la qual parlaré en la propera i, ja, darrera entrega.

NOTES
(69) Per exemple, el Premi Sant Jordi de novel·la 1974 fou guanyat per Josep Albanell, que l’any 1972 havia guanyat el Víctor Català de narracions amb Les parets de l’insomni, amb Pinyol tot salivat. En una entrevista a La Vanguardia apareguda el 23 de gener de 1975 (p. 55), signada por F. M. (Fernando Monegal) amb motiu dels primer dels premis esmentats, a la pregunta del periodista: «Volviendo a los premios, ¿en qué medida opinas que se puede caer en la manipulació?», respon Albanell: «No creo que en la literatura catalana haya una manipulación muy intensa, a pesar de los casos Terenci Moix y Sonntag. Concretamente en mi caso, en este sant Jordi que he ganado, no creo que haya habido ningún tipo de manipulación». Cosa de la qual –que no hi va haver cap tipus de manipulació– estem segurs, però per què en els casos Moix i Sonntag hi hagué manipulació? I manipulació per part de qui? I quina mena de manipulació?
(70) Potser l’impediment fou la censura. Vegeu nota 57.
(71) Això de «treballadors» de la cultura, quan tothom sap que la cultura ha nascut de l’oci, era el pa de cada dia, en els anys setanta, d’un marxisme que es nodria de catecismes publicats per l’Acadèmia de Ciències de la difunta URSS o, com a màxim, del famós Politzer, i que vulgaritzaven el marxisme fins a deixar-lo de tal manera que ni el mateix Marx l’hauria reconegut si hagués ressuscitat. D’altra banda, tot aquest vocabulari, que feia mal d’orella, era el camí més curt per arribar a la demagògia. Amb tot, cal reconèixer-ho, era també el signe dels temps. El que mai han reconegut els usuaris d’aquells catecismes i d’aquest vocabulari, és que amb ells no s’hi veia més enllà del nas.
(72) Recordem que a l’article, publicat a Serra d’Or, «La utilitat dels premis», M. A. Capmany diu que la seva obra favorita era Estat d’emergència, de Xavier Romeu. Que a la carta enviada a Tele/eXpres, i titulada, suposem que per la redacció, «Las actitudes éticas», escriu: «Xavier Romeu […] es un colaborador inteligente y un espléndido escritor. Hemos colaborado en una obra que todo el mundo puede leer y juzgar por sí mismo». I no té res a veure amb l’afer, però una dada és una dada: quan Xavier Romeu va guanyar el premi Víctor Català, el 1975, amb La mort en punt, Maria Aurèlia Capmany… era la presidenta del jurat (com deia J. Fuster, «Honni soit qui mal y pense»). D’altra banda, l’obra en què havien col·laborat Romeu i Capmany era Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, París, Edicions Catalanes de París, 1970, que aquells anys s’havia de comprar de sotamà.
(73) Abans que Xavier Romeu enviés la seva carta o al mateix temps. L’article de Maria Aurèlia Capmany va aparèixer, com hem dit, el dimecres 15 de setembre. Aquest article està recollit al llibre Dietari de presències (Barcelona, Hogar del Libro, 1982, pp. 37-39), volum que recull les col·laboracions de la escriptora a Serra d’Or, a la columna «Dia rera dia…» de 1970 a 1980, inclosos tots dos anys. A cada col·laboració o article, s’hi afegeix el dia de la setmana en què va ser escrit. Segons les indicacions a Dietari de presències, l’article «Pedra d’escàndol», del qual no es reprodueix el títol al llibre, va ser escrit un dissabte. Com que el 15 de setembre, dia en què va aparèixer el número de Serra d’Or corresponent al mes de setembre era dimecres, suposem que l’article podia haver estat escrit el dissabte 11 de setembre. Molt just, de temps, ens sembla perquè pogués ser publicat el 15. O, potser, el dissabte en què va escriure el seu article Maria Aurèlia Capmany fou l’anterior, és a dir, el dia 4, dia que va aparèixer la ressenya de Nifades signada por Josep Faulí al Diario de Barcelona; o sigui, quatre dies abans que sortissin a la premsa les cartes esmentades de Xavier Romeu i Núria Batalla, únics contendents citats per la escriptora? També és citat Jaume Vidal, però no com a contendent, sinó com a finalista del premi que va guanyar Nifades. D’altra banda, el lector pot percebre que en aquest article la escriptora parla de reaccions de suposats amics seus, no de les que s’anaven produint a la premsa barcelonina, sobretot. Com si l’important fos el que pensaven ella i els seus amics i no els altres actors que participaven en la representació.
(74) Jaume Vidal Alcover, a la seva col·laboració setmanal, en aquells anys, al Diario de Barcelona, «Los días contados», secció que dividia en diversos apartats, el 14 de novembre de 1971, titula els diversos apartats que componen l’article: «La gripe y el reposo», «Sarita Montiel y un servidor», «Algo sobre la crítica», i «Plagio y pastiche». En aquest darrer apartat es refereix als comentaris de Joan Triadú sobre Nifades. Heus aquí les paraules exactes de Vidal Alcover: «Joan Triadú (Véase Serra d’Or del mes de octubre último) ha resuelto, por sí y ante sí, el caso del último premio Sant Jordi: “I si no hi ha veracitat, sinó mite i símbols, i el pastitx d’uns temes…” Y más adelante: “D’altres pàgines pertanyen al pastitx…” He aquí el alto nivel de nuestra crítica literaria». Vidal Alcover no veia més enllà de les seves idees. No volem defensar, ara i aquí, Joan Triadú, però si quan va escriure aquestes paraules sobre Nifades no sabia que era un plagi, i parla de pastitx, d’alguna manera s’hi apropa. Nosaltres creiem que Triadú, quan va enviar la seva col·laboració a Serra d’Or no sabia que la novel·la de què parlava era un plagi, i com que no ho sabia, s’apropa a la veritat: un pastitx, no diu de què, però Nifades, si no fos un plagi una mica descarat i massa barroer, si Sonntag hagués estat més hàbil, hauria pogut ser, simplement, un pastitx. És clar, si Triadú coneixia les informacions que es donaven a la premsa sobre Nifades i va escriure aquesta ressenya, tot i que no estigués segur del plagi, llavors va pecar de pedant.
(75) El partidaris del compromís carregaven amb totes les misèries i penes del món, i volien que els altres carreguessin amb elles. Si no ho feien així, els altres eren considerats com a traïdors o desertors. Potser, per a Maria Aurèlia Capmany, Romeu i uns altres, són molt adients aquestes paraules de Peter Bürger en «De la nécessité du engagement surréaliste»: «Il y a une problematique interne de l’engagement que ne coincide ni avec la question des buts politiques ni avec la question développé par Adorno, de la qualité esthétique de l’oeuvre engagée. Cette problématique vient du fait que, dans l’acte du engagement, l’individu se charge de la responsabilité de l’état du monde, ce qui est nécessairament trop lourd pour lui. C’est par une auto-critique de l’engagement que faudrait recommencer pour mettre en question cette infatuation virile. L’image grandiose que le personage engagé se fait de lui même s’écroulerait d’elle-même, ce qui aurait un effet curatif car cela ferait place à des formes plus modestes d’engagement», en Wolfgang Asholt i Hans T. Siepe Editors, Surréalisme et politique-Politique du surréalisme, Amsterdam-New York, NY, 2007, Editions Rodopi, 2007, p. 69. D’altra banda, no cal descartar els greuges personals. Així, Agustí Pons, en Maria Aurèlia Capmany: L’època d’una dona, Barcelona, Editorial Columna, 2000, pp. 230-231, escriu: «La col·lecció J. M. [Joanot Martorell, publicada por Nova Terra] va significar, per a la Maria Aurèlia, la possibilitat de dur a terme una política de publicacions diferent de la que era hegemònica en aquell moment –la d’Edicions 62. El primer títol correspon a aquella novel·la de Jaume Vidal que Maria Aurèlia havia ensenyat a mossèn Carrera, Sophie o Els mals de la discreció, que havia quedat finalista del Sant Jordi en la convocatòria de 1970. El guanyador del premi –aleshores dotat amb 200.000 pessetes– havia estat Josep Maria Sonntag per la novel·la Nifades. Però, primer Xavier Romeu i, després, Núria Batalla, denuncien als diaris que aquesta novel·la no és sinó un plagi d’un clàssic de la literatura pornogràfica xinesa. L’escàndol és considerable dins les possibilitats mediàtiques, encara limitades, de la literatura catalana. El jurat admet, finalment, el plagi però es nega a revocar la seva decisió. La Maria Aurèlia i en Jaume s’ho prenen com un atac personal, sobretot, tenint en compte la presència de Josep Maria Castellet en el jurat […]. “En aquell moment en Jaume i la Maria Aurèlia estaven convençuts –manifestarà un d’aquells jurats a aquest cronista– que en Castellet, en Triadú i en Faulí es trobaven cada dia a les nou del matí per a decidir com podien fastiguejar-los”», pp. 230-231. Evidentment, «un d’aquells jurats» és un dels tres que anomena Agustí Pons, perquè els altres ja havien mort quan redactà el seu llibre. D’altra banda, el mateix Agustí Pons confirma que la novel·la de Maria Aurèlia Capmany El Jaqué de la democràcia era un atac a Castellet i a Joaquim Moles. Però, potser, cal oblidar greuges més o menys personals, que existien, i situar l’escàndol en una lluita per la hegemonia en el camp literari i entre diferents concepcions de la literatura.
(76) Sobre els diversos enfrontaments i dissensions (i greuges) entre aquestes dues parelles, Cfr. Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany, op. cit., pp. 194 i ss; pp. 230 i ss.; pp. 300 i ss., etc. Per altra banda, el lector pot divertir-se ambs el «enfrontaments» entre Maria Aurèlia Capmany i el duet Castellet-Molas tot llegint la novel·la de Terenci Moix El sexe dels àngels (una de les millors novel·les catalanes del últim terç del segle passat), Barcelona, Editorial Planeta, 1992. Moix, tot i que aclareix, com es fa normalmente, que «L’autor no es fa responsable de cap mena de semblança amb personatges, noms, cognoms o entitats de la vida real. Fóra, en tot cas, una coincidència no volguda, i per tal cosa rebutjada des d’ara mateix», «vesteix», a la seva novel·la, Maria A. Capmany amb el nom de Elisenda Castells (la «Castellona») i a J. M. Castellet i J. Moles amb els de Xavier Roldà i Ramon Barat, respectivament.
(77) El catàleg de l’esmentada editorial, en les seves diverses col·leccions, anava, en aquell moment, des de les obres completes d’Espriu, Riba, Villalonga, etc, a Marx, Lukàcs, L. Goldmann, Joan Fuster, Engels, Josep Benet, Rubió i Balaguer, Ricard Salvat, Gramsci, i un extens etcètera, fins a la col·lecció «Llibres a l’abast». I la seva col·lecció de narrativa, «El Balanci», fins al moment en què Vidal Alcover feia les seves declaracions, havia publicat, entre d’altres, Patrolini, Carson McCullers, Italo Calvino, Butor, G. Reene, Pavese, Brecht, Vittorini, Calvino, Pasolini, Dos Passos, Duras, Soljenitsin, Sciascia, Grass, Faulkner, Gombrovicz, Scott Fitzgerald, Bassani, Bellow, Salinger, etc., i entre els catalans, Manuel de Pedrolo, Terenci Moix, Espriu, Porcel, Riera Llorca, etc., I en altres col·leccions, com «Antologia catalana», recuperava texts importants, o publicava autors com Hauser i J. D. Bernal, etc., amb la qual cosa el lector pot decidir per si mateix si Jaume Vidal mentia o s’equivocava en la seva apreciació.
(78) A cap de les històries de literatura catalana contemporània que hem consultat ni en els diccionaris de literatura catalana que existeixen apareix el nom de Sonntag, ni al Qui és qui en la literatura catalana, publicat per la Institució de les Lletres Catalanes, ni tampoc en diversos llibres de memòries que hem consultat. Ni tampoc s’ha fet, com a curiositat, un estudi sobre el tema. Potser, com deia Albert Manent, perquè això –els plagis, la lluita per la hegemonia en el camp literari– no passa a la literatura catalana? Amb tot, segons informa Baltasar Porcel a «”Temps barrat”, de Alexandre Cirici. Premi Josep Pla 1972. El “Josep Pla” en su historia», Destino, nº 1841, 13 de xaneiro de 1973, pp. 12-13, entre les 12 novel·les presentades al premi hi havia La mort i l’Hades, de Josep María Sonntag. Deu anys més tard, i segons Josep Faulí, «El premio “Sant Joan” de novela se consolida», La Vanguardia, 14 d’octubre de 1983 (p. 28): «Las 44 obras aspirantes al “Sant Joan” están siendo leídas por los cinco miembros del jurado, Jordi Sarsanedas, Agustí Pons, Dolors Ollé, Joaquim Sala-Sanahuja i Joan Ripoll. Entre los concursantes, aunque continúa progresando “la moda de los pseudónimos”, hay nombres conocidos como los de Maria Dolors Orriols, Pau Faner, Antònia Vicens y Gabriel Janer Manila; además se produce la reaparición de un nombre que alcanzó popularidad a principios de la década de los 70: Josep Maria Sonntag, que se presenta con un título –Lilith II– que parece confirmar su gusto por el exotismo». Observem que Faulí, un dels protagonistes directes, com a membre del jurat i com a crític, de la polèmica entorn de Nifades, no diu paraula del perquè de la popularitat de Sonntag. I, d’altra banda, el fet que aquest es presentés amb el seu nom a un premi, l’any 1972, només fa que confirmar el que es podia sospitar: la seva ingenuïtat.
(79) Agustí Pons, a Maria Aurèlia Capmany: L’època d’una dona, op. cit., p. 230, escriu, com hem vist a la nota 71: «L’escàndol és considerable dins les possibilitats mediàtiques, encara limitades, de la literatura catalana». Després del que hem reproduït, el que caldria preguntar-se és si als mitjans de comunicació de Catalunya, avui (2008) l’afer tindria tant de ressò com va tenir l’any 1971. Potser el ressò que aconseguí a la premsa el cas «Sonntag-Nifades» fou, precisament, per la manca absoluta de llibertats. Recordem que la notícia va sortir en portada de diversos periòdics, i que fins i tot va ser tema d’editorial d’un d’ells.

Sobre o autor / a autora

Xesús González Gómez

Xesús González Gómez

(Galiza-Catalunha)

Sem comentários

Ainda não há comentários

Ninguém deixou um comentário para este post ainda!

ESCREVA UM COMENTÁRIO SOBRE ESTE POST

Escrever um comentário 

O seu endereço de email não será publicado. Campos obrigatórios são marcados *