Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (i X)

Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (i X)

0 comentários 🕔12:30, 14.Set 2015

PAISATGE (AFABLE) DESPRÉS DE LA BATALLA: EL PREMI SANT JORDI 1971

Si es pot donar com a tancat el cas Nifades-Loto Dorado amb la resposta de Sonntag a la declaració del jurat que l’havia premiat, o, també, amb l’article «Dictamen i palinòdia», de Jaume Vidal Alcover al Diario de Mallorca, de l’11 d’octubre de 1971, resulta que mes i mig, si fa no fa, després, es concedia de nou el Premi Sant Jordi 1971. Si dos anys seguits aquest premi havia estat pedra d’escàndol, què passaria aquell any? Suposem que les redaccions dels periòdics estaven a l’aguait, i esperaven amb impaciència, potser algú amb fruïció, la Nit de Santa Llúcia. El 13 de desembre, que aquell 1971 era dilluns.

Les primeres informacions que van sortir en la premsa barcelonina sobre la Nit de Santa Llúcia, i especialment sobre el Premi Sant Jordi, presagiaven el que va ocórrer aquell desembre de 1971: la pau absoluta. Diario de Barcelona, en la secció «Tot secret» (p. 18), que es dividia sempre en tres apartats diferents, dedicava el 5 de novembre de 1971 (és a dir, a un mes i una setmana de la concessió dels premis) dues de les seves parts al premi Sant Jordi d’aquell any. A les novel·les que competien. «Competencia», precisament es titulava el primer suelto, i s’hi deia, entre altres coses: «La simple lista de concursantes revela que el “Sant Jordi” de este año presenta una competencia de autores muy destacable. […] Vicenç Riera Llorca y Joaquim Carbó; escritores distinguidos con numerosos galardones como Jaume Vidal Alcover; autores con novelas publicadas como Jaume Fuster, María (sic) Antònia Oliver, Beatriu Civera y Núria Minguez; una revelación reciente pero destacada en las letras catalanas, Teresa Pàmies; escritores con títulos publicados como Lluís Perpinyà, Ramon Gomis y Esteve Albert… // Parece como si, el valor de las obras al margen de momento, la polémica haya engordado el galardón. Y, en este camino, un bello ejemplo de “fair play”: la nueva presencia de Jaume Vidal Alcover entre los autores concursantes”. L’altre suelto portava el títol de «Final sin problemas», i deia: «En esta ocasión, el final de plazo de admisión de originales para el “Premi Sant Jordi” de novela se cumplió, sin problemas: ninguna reclamación, ninguna presentación demorada, ningún envío fuera de lugar y tiempo. Las bases señalaban, como último día válido, el 30 de octubre, pero, por ser sábado, en las oficinas donde tenía que hacerse la presentación, suele ser fiesta: pese a ello, para que fuera posible el estricto cumplimiento de las bases, dichas oficinas abrieron en la tarde del pasado sábado y todo se desarrolló con normalidad.// Normal fue, pues, que a última obra se presentaran varias obras, pues es un derecho de los concursantes apurar los plazos para sus necesidades. Entre los de última hora, un aspirante a médico: Ramón Gomis, estudiante de Medicina, pero con una vocación literaria sobradamente demostrada, Gomis, que ha publicado una interesante obra de teatro, tienta suerte ahora en el campo de la novela». Oficines obertes, tot ben reglamentat, fair play per part de Vidal Alcover. I, a més, con deia el dibuix d’Ivà que acompanya aquest suelto: «El que no sabrá presentao este año es el Sonntang».

Aquell any, la Nit de Santa Llúcia era especial. El 10 de desembre, El Correo Catalán, a la pàgina 21, publicava aquest text, sense firma:

«El próximo lunes, día 13
La «festa literaria (sic) de Santa Llúcia».
ESTE AÑO EN MONTJUIC
JUNTO A LA ADJUDICACIÓN DE LOS PREMIOS SE OFRECERA UN HOMENAJE A EDITORIAL SELECTA Y A PAU CASALS.
La fiesta se desencorseta y se «democratiza», eso último con el entrecomillado implacable que es preciso utilizar cada vez que se emparentan democracia y eso entendemos por cultura literaria. Pero el hecho es que el Palacio de Congresos de Montjuic y un café formalmente igualitario, van a cambiar el tono de esta «21 festa literaria (sic) de Santa Llúcia» que se celebrará el lunes por la noche organizada por «Òmnium Cultural».
El acto dará comienzo a las diez y media y se ha previsto darle un contenido más amplio que el que proporcionaba la simple auscultación de las votaciones de los respectivos jurados. En la primera parte, y en el salón de actos del Palacio, Miquel Coll y Alentorn ofrecerá el homenaje que en esta ocasión se dedica a Editorial Selecta con motivo del XXV aniversario de su fundación por Josep Mª Cruzet y que coincide con la publicación del volumen 500 en el conjunto de sus colecciones. Efectivamente entre los casi 450 títulos de la «Biblioteca Selecta» y los de la «Parennes», «Excelsa» y «Selecta Universal», esta firma editora ha conseguido imprimir un carácter de continuidad a la edición catalana y constituirse en punto de referencia –unas veces para el elogio, otras para la crítica– de una actividad que adquiriría en los años sesenta un florecimiento incuestionable. A Editorial Selecta hay que atribuir en gran medida el descubrimiento de todos los posibilismos que, sin medios culturales de masa y sin la enseñanza de lengua catalana en la escuela, podía tener la edición de libros en el idioma de Cataluña.
De hecho, la Biblioteca Selecta creada veinticinco años atrás, con todo lo que esto significa, ha cubierto renglones que una situación de plena normalidad cultural no habría necesitado atender. El catálogo es en este punto pluriforme y hasta acusadamente desigual pero en ello se advierte la importante función de suplencia que vino desempeñando durante más de diez años esta larga serie, cuando editar en catalán era una empresa con muchas más dificultades y riesgos que los que podían darse, por ejemplo, hace tres o cuatro temporadas. El homenaje a Editorial Selecta tiene por tanto un sentido bien específico en tanto su actividad ha venido a ser en cierto modo una manifestación de pulso cultural en cuya regularización tantas otras empresas editoras se entregarían más tarde.
Dentro de este homenaje a la Selecta, Putxinel·lis Claca ofrecerán después del parlamento del señor Coll y Alentorn la representación de algunos pasajes de «Tirant lo Blanc» y «Rondallística», obras que figuran en el catálogo de la editora.
Seguidamente, tendrá efecto un pequeño acto de homenaje a Pau Casals con motivo de su 95 aniversario. En él será ofrecida por vez primera la grabación del acto celebrado en las Naciones Unidas el pasado 24 de octubre en que se estreno el «Himne de la pau» de Casals y el propio músico pronunció unas palabras. Dicha audición irá acompañada de diversas proyecciones.
En la siguiente parte de la reunión y en las dependencias contiguas a la sala de actos, tendra efecto la fiesta estrictamente literaria en la que se dilucidarán los premios «Sant Jordi» de novela, «Victor Català» de cuentos y narraciones, y «Josep Maria Folch i Torres» de narración infantil. Ediciones La Galera, Ediciones Proa y Editorial selecta asumen la dotación de estos premios”.

Si el 1970 la Nit de Santa Llúcia havia estat marcada pel signe de l’austeritat, aquest 1971 volia ser una «nit gran», no només una festa literària, sinó també, pels actes programats, una mena de festa cívica. Però, ho suposem, en la ment de molts hi havia la pregunta: «¿Què passarà amb el Premi Sant Jordi?»

I la Nit de Santa Llúcia es va dur a terme. Sense ensurts, sense problemes, llevat que no es pogué escoltar l’«Himne a la pau» per causes de força major, és a dir, la prohibició governativa. Hi hagué els homenatges, els titelles, el cafè per tothom i, finalment, foren atorgats els premis. El jurat del premi Folch i Torres de literatura infantil, format per Teresa Rovira, Maria Martorell, M. Eulàlia Valeri, J. M. Cormand i Martí Olaya, va declarar-lo desert. Vicenç Riera Llorca, amb Fes memòria, Bel, guanyà el Sant Jordi de novel·la, i Maria Antònia Oliver fou la finalista amb Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, el jurat del qual estava compost per Josep Maria Castellet, Joan Fuster, Josep Faulí, Joan Oliver i Domènec Guansé, o sigui els mateixos noms que l’any anterior. El Carles Riba, que va tenir com a jurat Blai Bonet, Francesc Vallverdú, Josep Predeira, Jordi Sarsanedas i Albert Manent, se’l va emportar El suplicant, la deu i l’esma, original de Àlex Villoc, pseudònim de Josep M. Boix Selva, i fou finalista Miquel Martí Pol, amb Vint-i-set poemes en tres temps. El Víctor Català de narracions el va guanyar Gabriel Janer Manila, amb el llibre de narracions El cementiri de les roses, i quedà finalista Josep Elies amb La vida, tràgicament, i el jurat estava compost per Aurora Betrana, Leandre Amigó, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Espinàs i Osvald Cardona. Tot, pel que semblava, normal. Els guanyadors, ja coneguts en el món de la literatura catalana, i que es declarés desert el Folch i Torres no importava a ningú.

L’endemà, o sigui, el 14 de desembre, tota la premsa barcelonina donava notícia de l’acte i dels veredictes dels diversos jurats. La Vanguardia, a la pàgina 14, dóna notícia dels actes i dels veredictes del jurat i no diu una paraula de la suspensió de l’audició de la peça musical de Pau Casals i de les paraules enregistrades d’aquest. El Correo Catalán (p. 21), dóna una petita notícia dels actes afirmant que l’homenatge a Pau Casals no es va poder realitzar per problemes de darrera hora, i reprodueix els veredictes dels diversos jurats. I l’endemà, a la pàgina 19, El Correo Catalán amplia la notícia que havia donat el dia anterior amb tres entrevistes, amb dos dels guanyadors de la Nit i una a un membre del jurat, Josep Maria Castellet, firmen J. A. Benach, J. M. Huertas i J. Martí Gómez. Els tres periodistes fan aquesta entradeta: «La XXI Festa literària de la Nit de Santa Llúcia reunió a muchísimo público en el Palacio de las Naciones de Montjuic. Imaginamos que bastante más que el que se congregaba en las reuniones pseudogastronómicas de años anteriores. Mucho público y mucha gente joven entre los asistentes al acto de homenaje a Editorial Selecta y al café posterior que se sirvió para llenar la noticia de los veredictos de los cuatro premios de la noche. La fiesta, de hecho, no fue tal fiesta, le faltó para ello el dinamismo y variedad. Sólo “Putxinel·la Claca” consiguieron levantar el ánimo de la concurrencia que pudo afrontar el carajillo con vierto optimismo. En honor a la verdad hay que señalar que la organización no encuentra demasiadas facilidades para programar debidamente un acto así. Dificultades de diverso orden se interponen a las previsiones más moderadas. Esta vez, el programa hubo de alterarse a última hora, el “Carles Riba” estuvo en un tris de no concederse y, en general, el proyecto democratizador de esta sesión cultural estuvo a punto de perderse en un endemoniado “envitricoll” de problemas.// Para evitar, por nuestra parte, el propio naugrafio, hemos querido limitarnos a dar una referencia lo más directa posible de los cuatro premios y de sus respectivos ganadores, obras y autores que son, en realidad, el eje de la Festa de Santa Llúcia irreversiblemente unida a nuestro acontecer cultural”. I després vénen les entrevistes amb Josep Maria Boix, Gabriel Janer i Josep Maria Castellet (i la notícia que el Folch i Torres fou declarat desert). Segons Castellet, i parlem només d’aquesta entrevista perquè ens centrem en el premi Sant Jordi, la novel·la guanyadora «es la mejor novela de Riera Llorca desde su regreso del exilio», tot i que realment «la novedad de este año era la novela de Maria Antònia Oliver», i afegeix que, a part de la novel·la guanyadora, que publicarà l’Editorial Selecta, algunes de les que es presentaven a concurs seran publicades. La de Maria Antònia Oliver, com la del seu marit, Jaume Fuster, Edicions 62, Aymà es queda la de Teresa Pàmies i Maria Aurèlia Capmany (Nova Terra) publicarà la de Vidal Alcover. De l’escàndol de l’edició anterior, és a dir, del cas Nifades-Loto Dorado, ni una paraula.

Diario de Barcelona també va donar la notícia aqueix mateix dia 14, sense dir paraula del cas. El dissabte 18, Josep Faulí, en el mateix periòdic, en la secció «Veus i lletres de Catalunya» (p. 13) parla de cinc novel·les que es presentaren al premi: la guanyadora (Fes memòria, Bel), la finalista, (Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà), de Dona de Pres, de Teresa Pàmies, De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster, i de la de Joaquim Carbó, El borinot, a més de reproduir les votacions del premi Sant Jordi, que aquell any va tenir 17 novel·les concursants. Sense cap referència, és clar, al que va succeir amb la guanyadora de l’any anterior.

Els diaris vespertins, Tele/eXpres i El Noticiero Universal, dedicaren també les seves planes a la Nit de Santa Llúcia. El Noticiero Universal hi va dedicar una pàgina més tres quarts d’altra, així con un article de F. (Antonio Figueruelo) que titulava «Cultura Catalana». I en el qual es demanava ajuda oficial a la cultura catalana i català a l’escola. El reportatge estava realitzar per Agustí Pons i J. J. Sánchez Costa. Els dos periodistes ressenyen l’acte d’homenatge a Editorial Selecta i els veredictes dels jurats, entrevisten els mateixos guanyadors que El Correo Catalán, i, també, Josep Maria Castellet. I afegeixen unes «Notas sueltas» tot criticant o aprovant diversos fets de la nit. Per una d’aquestes notes sabem que la suspensió de l’audició musical «obedecía a causas ajenas a la organización. Una lástima». Josep Maria Castellet, a la petita entrevista que li fan, parla sobretot de la novel·la guanyadora, però els periodistes afegeixen una pregunta. «¿No habrá peligro de plagio esta vez…? –“No es sap mai…” –murmura algo socarrón, para afirmar luego– pero lo que es cierto es que de la honestidad de Riera Llorca nadie duda». I com en l’entrevista d’El Correo Catalán, els periodistes anoten l’opinió de Castellet que el nivell mitjà de les obres presentades al Sant Jordi cada vegada és superior.

Tele/eXpres, per la seva banda, publica, a la pàgina 6, un article de Robert Saladrigas: «Santa Llúcia la “nuit” y el espectáculo». Un llarg article en el mateix to que el que havia publicat l’any anterior, «De “premis”, espejismos y realidades», per les mateixes dates. I amb molta més ironia o, potser, més mal «jugo lácteo». Després de dir que no va anar als actes i després de destrossar-los, fins i tot gosa burlar-se de Pau Casals, tot i que avisa que al final l’«Himne de la pau» no va sonar por «causas legales de fuerza mayor», acaba dient que l’important, tot i que no ho sembli, són les obres, i felicita els guanyadors, i afirma que si els premis literaris són necessaris, «punto este harto discutible al menos en su textura actual y después de lo ocurrido en el Sant Jordi 1970», cal replantejar-los, reformular-los, amb rigor, oblidant-se dels folclorismes que envolten la Nit de Santa Llúcia. Però a ell li sembla que tot continuarà igual, «Per in secula, seculorum». A la pàgina 7 del mateix diari, A. Q. S. (Alfons Quintà Sánchez) ressenya els actes, diu que l’audició de la peça musical i d’unes paraules gravades de Pau Casals no es pogueren escoltar per «dificultades legales de última hora», i acaba la seva crònica: «Terminó la velada, que puede ser calificada de normal, desde el punto de vista literario, y ello por cuanto no hubo grandes revelaciones ni, suponemos, grandes decepciones. Tampoco es de suponer que los desencantos vengan más tarde, como ocurrió el pasado año, por obra y gracia de un personaje ya olvidado» (el subratllat és nostre). Completa la informació una petita entrevista amb Josep M. Boix Selva.

Un any després de la concessió del Premi Sant Jordi a la novel·la Nifades, de Josep M. Sonntag, a un mes i mig d’una declaració del jurat admetent que la novel·la que havia premiat és un plagi, com diu Alfons Quintà Sonntag és «un personaje ya olvidado». I els fets. I la polèmica que s’havia desfermat llavors. Completament. Tothom ha enterrat les destrals de guerra, tothom ha acomplert la seva feina. La literatura catalana, pel que sembla, s’ha alliberat d’un indesitjable, i fins i tot Jaume Vidal Alcover el batallador, que no ha parat un instant de blasmar el jurat que ha premiat Nifades, presenta a la consideració del mateix jurat (és a dir, dels mateixos membres, de les mateixes persones físiques) una altra novel·la. I amb el seu nom, sense pseudònim. Ha arribat la pau al món literari català? No, simplement, noves constel·lacions d’escriptors estan apareixent i encara n’apareixeran de noves. Escriptors que conraran (fins i tot quasi s’hi especialitzarien) les obres de gènere, que han llegit i llegiran còmics, que no consideren les obres pornogràfiques, simplement per ser pornogràfiques, com a obres de baixa qualitat. Escriptors que, tocats per la rebel·lió europea del Maig del 68, acabaran amb la literatura realista i compromesa, que amb la polèmica del cas Nifades, i malgrat l’aparició de Teresa Pàmies (una obra de qualitat literària més que dubtosa), ha donat, a Catalunya (en altres indrets ja fa temps) el seu darrer alè. Escriptors que seran compromesos, com a ciutadans. Escriptors (en la seva major part membres de la suposada «generació dels setanta») que trigaran encara uns anys més a desplaçar les velles elits amenaçades de rovellament, si no ja rovellades. Però el desplaçament serà silenciós, sense sorolls. Uns escriptors que, sense formar un grup en aquell moment (el que succeiria després és una altra història: Llibres del Mall, Quaderns Crema, Tarot de Quinze, etc.), a poc a poc van prenent posicions, tant en narrativa com en novel·la (no fa falta més que veure els noms dels premiats en els diferents concursos literaris), i que acabaran desplaçant la vella elit, però no per a prendre el poder (tot i que algú el prendrà), sinó per a conviure-hi amb tota la placidesa del món. I és que en les literatures sense Estat, el mot d’ordre estratègic dels diversos grups sempre és el mateix: Tranquil·litat i bons aliments, tenen sanes a les gents, i la roba bruta es renta a casa amb poc sabó i molta aigua tèbia.

BIBLIOGRAFIA (MENYS QUE SUMÀRIA)

A més de la consulta a les col·leccions –de desembre del 1970 a desembre del 1971– dels periòdics de Barcelona La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Tele/eXpres, El Noticiero Universal, Solidaridad Nacional, La Prensa i La Hoja del Lunes; i –el mateix període de temps – de les revistes Serra d’Or, Lluc, Destino i Mundo, l’autor ha recorregut, en un moment o altre, a una part de les col·leccions del diaris mallorquins Última Hora i Diario de Mallorca (realitzada per l’escriptor mallorquí Antoni Nadal) i als llibres següents.

ADORNO, Theodor W., Crítica de la cultura y sociedad, Tres Cantos, Ediciones Akal, 2008.
ANÓNIMO, Loto Dorado, Barcelona, Biblioteca del Erotismo, 1984.
BERNHARD, Thomas, L’orige. Una insinuació, Barcelona, Editorial Edhasa, 1990.
BLANCHOT, Maurice, L’espace littéraire, París, Gallimard, 1968.
BOURDIEU, Pierre, Les règles de l’art. Genèse et structure du champ littéraire (Nouvelle édition revue et corrigée), París, Éditions du Seuil, 1998.
O campo literario, Santiago de Compostela, Edicións Laiovento, 2004.
CAPMANY, Maria Aurèlia, Dietari de presències, Barcelona, Hogar del Libro, 1982.
COMPAGNON, Antoine, Les Antimodernes. De Joseph de Maistre à Roland Barthes, Paris, Gallimard, 2005.
FOIX, J. V., Onze nadals i un cap d’any, in Obra completa en vers i prosa I, Barcelona, Edicions 62, 2000.
FUSTER, Joan, «Historietes literàries», in Literatura i llegenda, O. C. 5, Barcelona, Edicions 62, 1977.
GRACQ, Julien, La littérature à l’estomac, Paris, Jean-Jacques Pauvert Éditeur, 1964.
– «Pourquoi la littérature respire mal», in Préférences, José Corti, 1981.
HOULLEBECQ, Michel, Rester vivant, París, Flammarion, 2005.
JAPPÉ, Anselm, L’avantgarde inacceptable. Reflexions sur Guy Debord, Paris Éditions Léo Scheer, 2004.
LACROIX, Michel, De la beauté comme violence, L’esthétique du fascisme français, Montréal, Les Presses de l’Université de Montréal, 2004.
LENNE, Gérard, La muerte del cine, Barcelona, Editorial Anagrama, 1974.
NOIA CAMPOS, Maria Camino, A nova narrativa galega, Vigo, Editorial Galaxia, 1992.
ORJA, Joan, Farenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1989.
PI DE CABANYES, Oriol & GRAELLS, Guillem-Jordi, La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949, Barcelona, Editorial Pòrtic, 1971.
PIERA, Carlos, «Introducción», a Tomás Segovia, En los ojos del día, Barcelona, Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, 2003.
PLA, Josep, Diccionari Pla de literatura. (Edició de Valentí Puig), Barcelona, Ediciones Destino, 2000.
Les hores, O. C. 20, Barcelona, Ediciones Destino, 1985.
PONS, Agustí, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona, Barcelona, Editorial Clumna, 2000.
SONNTAG, Josep Maria, Nifades, Barcelona, Edicions 62, 1971.
ZAID, Gabriel, La feria del progreso, Madrid, Taurus Ediciones, 1982.
ZIMMER, Christian, Cinéma et politique, París, Seghers, 1974.

Sobre o autor / a autora

Xesús González Gómez

Xesús González Gómez

(Galiza-Catalunha)

Sem comentários

Ainda não há comentários

Ninguém deixou um comentário para este post ainda!

ESCREVA UM COMENTÁRIO SOBRE ESTE POST

Escrever um comentário 

O seu endereço de email não será publicado. Campos obrigatórios são marcados *