“Arte mollando os pés”

“Arte mollando os pés”

0 comentários 🕔12:23, 12.Ago 2017

             “So, why am I an artist?
I guess it’s because I take a critical position toward the world.
It’s not about hope.
It’s about showing my disgust with the dominant discourse.
Andrea Fraser (Official Welcome)

“Parábola da Abundancia” Terry Berkowitz e Francesc Torres
un proxecto de instalación, vídeo, fotografía… para o Museo do Pobo Galego (MPG)
6 de xullo a 24 de setembro. Santiago de Compostela

04795FeTA costa máis oceánica de Galicia é o soporte físico -paisaxístico- desta exposición, o ponto de contacto do mar- en galego e masculino- e a terra, sempre muller. Nesas fronteiras que xeran tensións é onde atopan estes artistas inspiración. O “xénero” é moitas veces tratado nos seus traballos; asi Terry ten abordado a problemática das violacións múltiples de soldados nipóns a mulleres dun pobo filipino “The Malaya Lola Project” ou a iconografía da terra como identidade/comunidade compartida “La misma Tierra”; e Francesc co transfondo da velocidade, a máquina (coches, avións), a guerra… como paradigmas machistas de dominación analizados críticamente no seu traballo “Accident”, “Belchite/South Bronx”, “Oscura es la habitación donde dormimos”… Nesta ocasión achéganse ao traballo das mariscadoras en Carnota, Muros e Cambados, nunha exposición que pretende renderlles homenaxe, conformada por tres vídeos, instalacións e fotografías de grande formato, unha decena delas montadas sobre teas translúcidas penduradas do teito.

-Medioambiente. Guerra, Conflicto, Violencia son palabras contundentes que aparecen na vosa traxectoria artística. Pensades que en Galicia a relación co mar dende a terra que establecen basicamente as mulleres mariscadoras, pero tamén os percebeiros e outros mareantes, decántase no lado da loita contra unha natureza salvaxe, culturizándoa, ou chega a moverse dentro de parámetros de harmonía e integración?

Francesc. A mi em sembla que el treball de les mariscadoras és una feina sostenible des d’un punt de vista ecològic. Elles no només recol·lecten, també netegen els fons i es dediquen a equilibrar les colònies trasplantant molusc jove de llocs sobrepoblats a altres amb menys concentració. Mantenen el sistema, no es espoli. Una altra cosa és la presència de furtius, de majoria masculina, que esquilman il·legalment sense tenir cura de l’entorn natural.

Terry. It is a bit of both, I think. Perhaps, at first, it was principally a fight against the savageness of nature. But at this moment in our human trajectory, we cannot fight against nature; we have to align ourselves in a battle to protect nature. I believe that the mariscadoras and their cofradías are aware of this.

04772FeT-Existe en vós un interese pola “palabra” e unha búsqueda da excelencia estética; asumindo que os títulos elixidos non son inocentes e co dicionario da R.A.G. na man, cal é a lección moral que se atopa en “Parábola da abundáncia”?

Francesc. Simple. La Terra és gestionable sense necessitat de ser violada treballant a favor seu. Si el que mana és el creixement constant i el màxim guany a tota costa, en altres paraules, si la única alternativa econòmica que estem disposats a acceptar és un capitalisme salvatge com el que predomina ara, tenim els dies comptats.

Terry. One day, I was walking around Caldebarcos and Panchés; and I noticed kale, apples, figs, squash and other edibles drying out in the sun or fallen to earth. There was so much ‘plenty’, but no one seemed to be harvesting it. At the same time, the women could not go out to gather small clams (berberechos) because there was a red toxin at the berberechería due to a mild winter which resulted in too much sweet water mixing with the sea water infiltrating the clam nursery. For me, this was like a metaphor for the whole world; there are places of abundance and others with nothing. This was the key for our title.

We have to protect what we have or we can potentially become the witnesses to the end of our own species.

04769FeT-Galiza, o intermareal, a costa e as súas xentes mudaron de xeito transcendental dende que Terry e Francesc a coñeceron no ano 1975. Que resaltariades deses cambios?

Francesc. En 1975 Galicia ens va semblar un país remot i encantat. Els seus rellotges giraban a un altre ritme i marcaven un altre temps. Segueix sent un país molt especial i sovint misteriós amb una textura cultural i una llengua molt importants però que no té res a veure amb el que era quaranta anys enrere, afortunadament. De fet, crec que té moltes possibilitats de transformar-se en un focus cultural i econòmic molt potent si aconsegueix treure’s les inèrcies del caciquisme reaccionari de dretes que ha mantingut al país en un estat de crònic de submissió. Galícia hauria de mirar a Gal·les i Quebec, i poso dos exemples forànis per a no ferir susceptibilitats …

Terry. It doesn’t make sense to maintain Galicia as it was in 1975, a place apart from yet on the brink of modernity. I think that little by little the fabric of the culture has been stretched and frayed a bit because of the homogeneity that capitalism and modernity impose, as has happened with many other places in the world.

04755FeT-De relevancia na exposición é o punto de vista foráneo, a imaxe que transcende para unha mirada que ven do outro lado do océano, da cultura urbana de New York. No 2012 Terry volve de vagar a Carnota e… comezades o traballo. Terry, cal foi a imaxe que decidiu que o proxecto tiña a potencia necesaria para merecer ser contado?

Terry. In 2012, Francesc invited me to come to Panchés for the month of July. He wanted me to experience this amazing coast and its people, both of which he had grown to love. After asking several times, I responded that I would come, but only if we could find an interesting project for collaboration. He sent me a black and white image of Lira that he had taken the year before showing 4 of the mariscadoras from the Cofradia of O Pindo raking in water almost to their waists. He also told me that he was in contact with several of them.

For me, this was the perfect subject; and it was related to other work I had done over the years. You can see their strength in this photograph, a mirror of the strength of other women whom I have worked with in several places around the world. In 2014 and 2015, we were photographing and videotaping the mariscadoras in Caldebarcos, Panchés, Lira, Muros and Cambados. The Boca do Rio in Caldebarcos was quite an impressive place, especially when we were working there, on that immense plain, without a single other soul in sight.

04750FeT-Tendes unha longa traxectoria artística -París, Sahara, New York, Polonia, Barcelona… que vos sitúa nunha atalia. Dende esa perspectiva, podedes ver e identificarnos as pegadas dos predecesores, os que vos marcaron un camiño, ou dalgunha daquelas persoas que que vos acompañaron e resultaron importantes no voso traxecto?

Francesc. Les influències són multiples, enrevesades i mai lineals. En el meu cas tot va començar amb una necessitat vital de marxar de la Espanya de la derrota del ’39. Una vegada fors va començar tot: Duchamp, Levy-Strauss, Marcuse, Reich, Chomsky, Foucault, poder llegir tot el que era impossible llegir a Espanya, veure cinema i escoltar música contemporània a dojo, com Xenakis, Berio, Stockhausen, etc. El ’68 em va enxampar a París amb vint anys. Treballant com a assistent amb Piotr Kowalski, un escultor molt important que abans de ser-ho havia estat físic a la NASA i arquitecte especialitzat en arquitectura tropical i estructures tensiles, en fi … Nova York i la cultura americana que ja em fascinava de petit gràcies a les revistes d’Estats Units que el meu pare aconseguía, no sé com, en els anys 50. Cap allà me’n vaig anar amb 23 anys a pesar de ser un marxista convençut, primer a Chicago I després a Nova York. Un llibre: Gog, de Giovanni Papini escrit als anys ’30 del segle passat que vaig llegir amb 16 anys. Allà està tot.

Terry. Racism, misogyny or whatever other type of injustice has affected me a great deal throughout my life. My response to these inhuman behaviors has constructed my path, and I can walk no other. Persons and personajes who have influenced me: Marcel Duchamp, Michel Foucault, Simone de Beauvoir, Shulamith Firestone, Noam Chomsky, Lucy Lippard (art critic and writer), Jack Burnham (art historian, writer, artist), Richard Artschwager, Whitney Halstead (art historian and my advisor for my graduate studies at the Art Institute of Chicago, now dead), Germain Greer, Margaret Atwood, Alice Walker, Mary Wollstonecraft, Doris Lessing and, of course, my parents for introducing me to art at a very very young age.

04746FeT-Fálase da narrativa da arte, da circularidade da Historia, dende esa ampla visión que dá o tempo, chegades a intuir ciclos no mundo da arte contemporánea?

Francesc. En art no hi ha “progrés”. Estem pintant la mateixa cova des del primer dia, encara que ho fem amb video o hologrames. La millor manera d’apropar-se a l’art és des de l’antropologia perquè l’art no es pot explicar a si mateix. Estem parlant de manipulació simbòlica en estat clínicament pur i des d’una òptica enfocada en el comportament humà l’art és una activitat a-històrica i trans-cultural que es repeteix en diferents moments històrics i cultures diverses de manera que es manifesta de manera formalment molt diversa cada vegada, però el patró no canvia. Què és més important les “Senyores d’Aviñón” o les màscares africanes que van inspirar a Picasso. Què és més modern, Altamira o Pollock?

Terry. Cycles are not important to me, I work with whatever material and media that gives me the best possibility to articulate the ideas I want to express. When Francesc and I began working in multimedia installation there were few artists working with the form… now there are many. The field has been amplified and has become more consolidated. It still has ways to grow.

-É isa esfericidade do tempo o que vos leva a traballar xuntos en ideas que foron madurando, cambiando, asentando ao longo dos anos e que, confrontadas nun reencontro, son expostas dun xeito novo?

Francesc. És possible, encara que en realitat només hem col·laborat dues vegades en molts anys. Ens coneixem molt bé, això sí.

Terry. Not only do we know one another very well, the two of us have been working separately for many years imparting a critical point of view regarding society, culture and the world. A new form? No, but we are discovering new things in our own practice.

04743FeT-Artistas considerados internacionalmente como pioneiros na instalación e no videoarte, aceptáchedes á invitación de Lino Lema, montando esta exposición na Galiza, no noso templo da etnografía, o Museo do Pobo Galego (M.P.G.), colindante con outro importante museo, o Centro Galego de Arte Contemporánea (C.G.A.C.). Pode verse adecuado pola obra, pero tamén existe unha certa contradicción polo propio carácter dos artistas que a presentades. Dito doutro xeito, sería doado que os responsábeis de programación dun museo de arte contemporánea, o de Santiago ou doutra cidade, adoptaran unha adecuación ao seu espazo de “Parábola da abundancia”?

Francesc. El que més m’agrada del nostre projecte és que pot funcionar molt bé en contextos molt diversos, tant en un museu d’història com en un d’antropologia, etnografia o art. També funcionaria molt bé a les llotges de Muros o Lira. En el nostre cas, crec que hem ajudat al Museo do Pobo Galego a replantejar la seva missió ampliant el seu camp d’activitat i el seu públic, buscant formes noves de presentar els continguts i interessos que li són pròpis. Un treball com el nostre mai abans s’havia exposat al MPG. Per a nosaltres, això és molt important. Pel que fa a quina ha de ser la missió dels museus d’art avui en dia, crec que la mateixa de sempre, encara que no soni “modern”. L’essència d’un museu és la seva col·lecció. Un museu ha de preservar, estudiar i mostrar el seu patrimoni disposant de mitjans per continuar ampliant-lo sense treva. Per a mi, la funció principal del museu és la recerca constant de l’excel·lència per posar-la a disposició de la ciutadania, exigint-los l’esforç de estar a l’altura. La missió del museu no és necessàriament el de l’ensenyament en el sentit didàctic del terme, per a això estan (o haurien d’estar) les escoles de secundària. Baixar el llistó perquè “tot el món” pugui sentir-se còmode en les seves sales que em sembla una error fatal, és menysprear a la ciutadania. Hi haurà sempre una part d’ella que prefereixi mirar-se el Cuore o l’Hola! abans que visitar el CGAC, per exemple, però no treballo amb aquesta part en ment.

Terry. I think that institutions and museums can be spaces dedicated to a living art, an art that doesn’t function only within the self-referential ‘world of art’ but rather within the much wider world.

04753FeT-Vivimos un tempo ecléctico, no esceario artístico conviven palabras cos seus significados revoltos, trastocados, prostituidos: arte, artesanía, deseño, decoración, comercio, política, moda… Debe ser a política inherente á arte, unha das súas señas de identidade?

Francesc. No. L’art pot ser més o menys rellevant en funció dels continguts que tracti, però la seva qualitat no ve donada per aquests continguts, sinó per com s’utilitzen les llenguatges estètics ​​que són pròpis. Dit d’una altra manera, es pot caminar i mastegar el xíclet al mateix temps sense que això sigui una obligació. El meu treball té contingut polític perquè m’interessa com els humans funcionem socialment, i com sóc artista aquests interessos acaben aflorant en el que faig d’una manera natural no forçada. No em m’aixeco al matí pensant en què vaig a fer per canviar el món; penso en com vaig a explicar visualment un tema que em fascina o no acabo d’entendre (com és la guerra, per exemple) i punt. L’art m’interessa com activitat, no com a problema, perquè tots els problemes artístics són artificials, no existeixen en la realitat. S’inventen per esser resolts. A mi l’art m’interessa, i molt, com activitat conductiva a uns resultats que siguin solvents en quant a contingut i forma.

Terry. I agree with Francesc for the most part. I don’t have much interest in the commercialized contemporary art world; I don’t believe that art should be concerned with the market. In art, as in other practices, there are parallel worlds: my work has the intention of interacting with the world, not only with the world of art.

04718FeT-Francesc, o teu trazado comeza en Barcelona, pasa por París no 68, despois viría New York, Berlín… e “Da capo”. Semella un camiño ligado aos fervedeiros de producción cultural e artística. Hoxe da cabalo de New York e Barcelona, pero máis nesta última, como sintes esta cidade ? Tanto dende o ponto de vista do artista e o mundo da cultural (civil), como dende a aplicación das “novas políticas. Que orientacións lle darías a Alcaldesa Ada Colau?

Francesc. Barcelona? Una ciutat amb un enorme potencial que sempre es queda curta per la falta de visió dels seus polítics que són, en la seva major part, uns ignorants poc viatjats. El nacionalisme català tant de dretes com d’esquerres no entén, no ja el moviment modern del segle XX, sinó la cultura contemporània d’ara mateix. La seva malaltia es diu mediocritat i es conformen que Gaudí construis edificis singulars fa més d’un segle. CiU i els seus descendents són culturalment reaccionaris en extrem, a ERC li interessen els castellers i a Ada Colau no se sap el que realment li interessa, apart de que la cultura sigui de “la gent”, cosa que sona molt bé i no significa absolutament res. Ha confós l’animació de barri amb la política cultural i, mentre, entre uns i altres han aconseguit que Barcelona en particular i Catalunya en general es converteixin en un lloc ple d’institucions econòmicament pobres i infradotades en crisi permanent. Aquestes institucions són “elitistes” segons Colau … L’única cultura que floreix a Barcelona és la del turisme que baixa de l’avió amb xancles de platja.

04701FeT-Terry permaneceu máis fidel ao obradoiro antano compartido en Tribeca e que sufriu mudanza recentemente. Lonxanas xeografías urbanas que configuran algúns dos teus traballos, adiántanos algo dos teus novos proxectos: cal é o nexo e a fronteira entre o exotismo do aguacate e a repulsión estética dunha cloaca?

Terry. I don’t really understand this question. Maybe you are mixing a particular work about some special inhabitants in my former neighborhood, Tribeca in Manhattan, with my next projects. With the work, “How the Other Half Lives”, a video with three chapters made in Tribeca (which has been transformed into the most desired neighborhood to live in for people with huge piles of money, something that wasn’t true when we moved there), I used rats as both symbols of my new neighbors and as symbols of the selling of the City of New York out from under the feet of its citizens. This work was anti-government, anti-politicians and anti-capitalist. The avocado appears as a delicacy fought over by some of the inhabitant/rats in one of the videos.

My next projects are largely being formed by the current political and social climate that we are living in my country under the present government. I can’t think of anything other than doing what I can to “throw the bums out”. In particular, this is a very dangerous moment for women, people of color, immigrants and the poor. It is necessary to be involved with the fight against the current situation in whatever way possible.

48775rev-Volvendo aos disitintos xeitos de ver a arte, Gabriel Orozco di “Yo no tengo respuestas. ¿Yo soy el que hace las preguntas” Na arte política, cando se pode deixar de transmitir a dúbida e se debe abordar a madurez intelectual de emitir teses propias sobre a interpretación do mundo?

Francesc. No crec que el dubte sigui excloent de la capacitat d’elaborar tesis pròpies. És més, sense dubtar, no crec que hi hagi tesis que siguin intel·lectualment honesta perquè tota tesi parteix justament d’una pregunta anterior i aquesta pregunta no és compatible amb la certesa, d’altra manera no es plantejaria. A mi, per exemple, l’art parietal de Lascaux o la Capella Sixtina em semblen tesis molt acabades d’interpretació de l’univers món i tots dos parteixen de la necessitat de tenir que donar respostes al misteri de torn. Les coses tenen que explicar-se com sigui, d’altra banda sucumbeixes.

Terry. Once again, I agree with Francesc. I have to add that to begin the investigation of a project with an objective in mind is good, but to begin with a totally fixed idea eliminates the possibility of gaining a more complex understanding. One has to be open to changing ideas while you work.

-Krzysztof Wodiczko ve a importacia do artista como mediador que domina o oficio na área das prácticas estéticas e utiliza á súa experiencia para servir de intermediario entre os colectivos sociais e o público, activando resortes comunicativos, contribuindo a dar voz aos que non a teñen. Cal pensades vós que debe ser a función social do artista?

Francesc. No mentir, cosa difícil quan l’art, tot, no és veritat, és artifici. És un constructe amb regles pròpies i una coherència interna que quan és rellevant (abans es deia “bo”) diu grans veritats. És a dir, que per a un artista no mentir consisteix en dir grans veritats utilitzant “trampantojos” (m’agrada aquesta paraula espanyola). Valgui afegir que per dir aquestes grans veritats cal començar per tenir alguna cosa que dir que sigui important. Conec al Wodiczko personalment, és molt bon artista.

-Credes que a arte e por extensión o artista pode-debe cambiar o mundo?

Francesc. Pobriños de nos! amb resistir em conformo.

Terry. I hope so, but I am not sure. I always hold out hope that what I do might affect the way people think about the subjects I am exploring… through this change in point of view, the world can also be changed in some way. I am not speaking about revolution here but rather evolution.

[Cfr. Praza Pública]

Sobre o autor / a autora

Xacobe Meléndrez Fassbender

Xacobe Meléndrez Fassbender

(Galiza, 1963) Fotógrafo, criador polifacetado no contexto das artes visuais, curador de exposições e comprometido agitador sócio-eco-cultural. Leva mais de 25 anos publicando esporadicamente artigos, entrevistas, críticas, etc, em diversos meios galegos.

Sem comentários

Ainda não há comentários

Ninguém deixou um comentário para este post ainda!

ESCREVA UM COMENTÁRIO SOBRE ESTE POST

Escrever um comentário 

O seu endereço de email não será publicado. Campos obrigatórios são marcados *