Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (IX) ~ Palavra Comum ~

Janeiro 2025
S	T	Q	Q	S	S	D
	1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30	31

APÈNDIX 1

REPERCUSSIÓ DE LA PEÇA REPRESENTADA A BARCELONA A LA PREMSA MALLORQUINA.

Com haurà comprovat el lector, hem «refet» la història del «cas Sonntag-Nifades–Loto Dorado» a partir de les intervencions dels diversos protagonistes a la premsa barcelonina, o a alguna revista mensual. Hi hagué, és veritat, alguna intervenció en la premsa de fora de Barcelona: Diario Español, de Tarragona, Arriba –un article de Tomás Salvador–, ABC –una intervenció de Robert Saladrigas– i alguna cosa més hi deu haver, però que no hem trobat.

L’altre lloc dels Països Catalans on l’escàndol va tenir una repercussió considerable, sense arribar al ressò que va tenir a Barcelona, fou a les Illes, exactament, a Palma. Potser, deixant de banda l’interès del «cas» en si mateix, perquè un dels protagonistes fou un escriptor mallorquí, Jaume Vidal Alcover, que mai no va perdre l’oportunitat d’entrar en la polèmica, més que debat, entorn de l’escàndol. Vidal Alcover fou, potser, el que més intervencions va fer durant l’afer i després. O potser perquè la premsa de Palma no adscrita a la Prensa del Movimiento estava més atenta a la cultura catalana.

L’afer durà, com hem vist, des del moment en què Xavier Romeu envia la seva carta a la premsa barcelonina, exactament Tele/eXpres, fins que Josep Maria Sonntag envia el seu escrit responent al jurat que l’havia premiat i que ara qualificava, amb proves a la mà, la seva novel·la de plagi. Si fa no fa, un mes i mig. I, estrictament, no va durar més. Les raons de la seva curta durada foren, crec, que els denunciants del plagi no tenien cap estratègia a seguir, sinó, simplement, una tàctica, una idea, «un homme à abattre», la qual cosa, i aquí haurem de col·locar a cada braç de la balança el pes –o, en termes bourdienans, el capital cultural– dels atacants i dels atacats, o de l’atacat, perquè, com hem demostrat, l’estratègia no era denunciar un plagi, ni tan sols una presumpta «manca de serietat» d’alguns dels agents de la cultura i la literatura catalana. Acusació, la de «manca de serietat», que és vella com la literatura a totes les literatures del món. Potser l’agressió permanent del franquisme, la lluita cultural contra el franquisme i a favor d’una cultura, una literatura, «realista i compromesa», cegà els paladins d’aquesta mena de literatura, respectable com qualsevol altre, però només defensable per les obres que va produir o produeix, no per la posició política, o moral, dels seus practicants. I ara no entrarem aquí en un debat sobre la qualitat, o falta absoluta de qualitat, de l’anomenada literatura realista o compromesa catalana. I els cegà, i no solament a Catalunya, perquè, com diu Peter Bürger, i hem citat, es carreguen –els compromesos– amb el pes del món, i això, evidentment, és insuportable per a l’individu i, potser, també per a un conjunt d’individus –«los cuatro gatos de siempre», com deia Francisco Rodón. Però estem desviant-nos del que ens porta a aquest apèndix: el ressò de l’escàndol Nifades–Loto Dorado en la premsa de Palma, exactament en dos periòdics, Última Hora i Diario de Mallorca.

El més matiner dels dos fou Última Hora. A la seva edició del 14 de setembre –és a dir, en el «fragor de la batalla»– dedica la secció «A cualquier día. A cualquier hora» gairebé una pàgina al tema. La secció està signada amb el pseudònim de Chunga. La (?) periodista explica que va llegir al Tele/eXpres de l’11 de setembre que el plagi de Nifades queda demostrat. Recorda que la novel·la de Sonntag fou guanyadora del premi «Sant Jordi 1971». Demostrat el plagi, va pensar que «sería interesante conocer las opiniones del escritor mallorquín Jaume Vidal Alcover que con su novela “Sophie o Els mals de la discreció” quedó finalista en el mismo concurso». I ja que viu –Vidal– a Barcelona, mantingué amb ell una conversa telefònica, i així «supe sus impresiones sobre lo que se viene llamando el escándalo Sonntag».

A l’entrevista, Vidal Alcover, que com a mínim s’ha reconèixer que és de conviccions fermes, carrega, altra vegada, contra crítics, jurats, premis (i per què s’hi presentà?, pot pensar el lector), Sonntag i, és clar, Edicions 62. Si fa no fa, repeteix fil per randa (o viceversa) tot allò que havia dit a Tele/eXpres o que dirà en els seus articles sobre el tema. L’única novetat respecte a les seves declaracions anteriors, i a les que vindran després, és que, segons diu ell, no només han relliscat jurat i crítica, sinó també els editors (?). Però el més original de tota l’entrevista és una proposta que, com el viatge d’Asimov, era al·lucinant, i que demostra, llevat que Vidal Alcover prengués, aquesta vegada, Jonathan Swift com a mestre, cosa que, sincerament, dubtem, que pixava fora de test: «–Ante la realidad del plagio, ¿se le será entregado [a Sonntag] el importe en metálico del “Premi Sant Jordi”? –No se le deben quitar a Sonntag las doscientas mil pesetas, entre otras razones porque seguramente las habrás (sic) gastado», respon, «pero», afegeix, «creo que estas doscientas mil pesetas deberán restituirse. De la misma manera que se pone una multa a un mal conductor de automóvil, habría que multar a los malos conductores de nuestra cultura y, por lo tanto, los cinco miembros del jurado deberían depositar cada uno de ellos una cantidad hasta llegar a reunir las doscientas mil pesetas que podrían acumularse al premio del año próximo o dedicarse a una función de desagravio. Tal vez Edicions 62 habría de contribuir con una suma importante a esta colecta». «Smoke Gets In Your Eyes», deia una cançó de The Platters. El que cegava Vidal Alcover, què era? Deixem la psicologia per als bons novel·listes, els psicòlegs recreatius o els lectors afeccionats al tema. Vidal Alcover pixava fora de test, perquè, segons les bases, Edicions 62 havia avançat 100.000 pessetes, per la qual cosa l’escàndol era per a aquesta editora, una ruïna. Però segons Vidal Alcover l’important no era que hi hagués o no hi hagués no plagi. Evidentment, ell es felicitava que així fos, perquè, si no, el motiu dels atacs hauria de ser més clar i sincer. L’important era l’atac a determinats agents del món literari i cultural, i, també, editorial, català. Els seus greuges, i aquí Fuster havia tocat el viu, havien trobat la seva oportunitat de revenja. Repetir les altres declaracions de l’escriptor mallorquí seria, potser, abusar de la paciència del lector, perquè no afegeix res de nou al que havia dit o al que ja hem transcrit.

Més interès té, però, la segona part de la secció. Després de les declaracions de Vidal Alcover, la (?) periodista pensà que tindria interès enviar un qüestionari a altres escriptors mallorquins, residents a l’illa, «aunque sea circunstancialmente». El qüestionari enviat a tres escriptors: Josep Maria Llompart, Baltasar Porcel i Antoni Serra, consta de les següents cinc preguntes: «1) ¿Qué opinas del escándalo Sonntag?; 2) ¿El caso Sonntag y el caso Moix (tengo entendido que la obra de Terenci premiada con el Prudenci Bertrana concursó sin estar terminada) pueden ser un desprestigio para los concursos literarios tan arraigados en los países de habla catalana?; 3) ¿Conoces, como anécdota, algún otro caso de plagio?; 4) Si hubieras formado parte del Jurado que concedió el premio a Nifades, que pensarías ahora?; 5) ¿Josep Antoni Medrano, abogado defensor de Sonntag, escribe en defensa del escritor, el escándalo Sonntag es una guerra definitiva entre catalanes, ¿a qué guerra se refiere?». (Medrano no diu que l’escàndol Sonntag sigui «una guerra definitiva entre catalanes», diu, literalment que l’escàndol Sonntag és una «serpiente de verano y posible presagio de una guerra definitiva entre escritores catalanes». D’altra banda, Medrano, segons les seves pròpies paraules, com hem vist, no era l’advocat de Sonntag. Però aquests matisos no tenen importància.)

El primer a respondre (i és el primer perquè sembla que la (?) periodista va col·locar les respostes per ordre alfabètic dels cognoms dels escriptors enquestats) és Josep Maria Llompart. Aquest, com que no ha llegit ni Nifades ni l’anònim xinès, no es pronuncia sobre el tema en qüestió. La seva resposta a la segona pregunta, és molt clara, i d’una lògica aclaparant: «Si tales casos fueran ciertos, creo que el desprestigio, más que de los concursos es de los concursantes. Si tú me robas la cartera, la desprestigiada eres tú, no yo». Amb tot, en el «cas de Moix», si fos cert que havia presentat la novel·la inacabada, pensem, altra vegada, que el desprestigi no seria de l’escriptor, del concursant, sinó del jurat, a qui li l’han pres la cartera, o se l’ha deixada prendre, i no denuncia el lladre. A la pregunta de si coneix més plagis, diu Llompart que a la història de la literatura n’hi ha un munt, i que, a vegades, són de difícil discerniment. A continuació cita diversos exemples sense citar els noms dels plagiaris i afegeix: «Pero el plagio propiamente dicho no siempre es fácil de qualificar. Se acusó a Benavente de haber plagiado en su “Malquerida”, “El Misteri de Dolor” de Adrià Gual. ¿Quien sería capaz de decir con seguridad si hubo o no plagio? Alguien ha dicho que el plagiario sólo puede ser absuelto cuando además comete asesinato. Es el plagio insigne, el plagio a lo Shakespeare, no sé, tal vez el señor Sonntag pertenece a esta categoría». A la quarta pregunta, respon que pensaria que havia estat víctima d’una estafa. I a la darrera simplement, diu: «No sé, puede referirse a tantas».

El següent enquestat és Baltasar Porcel, que respon breument i clarament. A la primera pregunta, «¿Qué opinas del caso Sonntag», respon: «Que es lamentable, por tres razones: cara al premio que recibió, una estafa; respecto a sí mismo, una asombrosa incapacidad creadora; en relación a la cultura catalana o universal, la pura y triste picaresca». És clar i, en aquest cas, balear. A la segona pregunta, l’autor de Solnegre respon amb lògica impecable i implacable, si tenim en compte les coses que s’havien dit a la premsa barcelonina o a les intervencions de Romeu o Jaume Vidal Alcover: «Si es cierto lo que dices respecto a la novela de Moix, me parece sencillamente otra estafa. Y cometida, claro, por el jurado, porque tú puedes ignorar que un libro ha sido plagiado, pero es imposible no ver que está sin terminar», i afegeix, tot usant el sentit denominat comú, i que, aleshores, semblava que no era gaire comú: «Pero, ¿no sería que la está reformando? Porque esto ocurre muchas veces. Benet, ganador del premio Biblioteca Breve, reescribió la obra premiada» (80). Baltasar Porcel, en les seves respostes, continua donant una lliçó de lògica quasi matemàtica, tot i que, per a aquest afer, era suficient amb l’ús de la lògica formal. Si a la tercera pregunta respon dient que n’hi ha diversos, però que en aquell moment no se n’hi ocorre cap, a la quarta respon: «Bueno, me sentiría estafado, aunque no culpable: ni yo ni nadie puede conocer toda la literatura universal». I afegeix un comentari que Jaume Vidal Alcover, a la seva resposta a Francisco Rodón, com hem vist, considera com un insult: «Además, yo no hubiera votado esta novela ni la que quedó finalista, pues ambas me parecen mediocres». Afegitó que si bé no venia al cas, pot situar-se dintre l’enfrontament, soterrat, entre Porcel i Vidal Alcover. I sobre la carta de Josep Antoni Medrano, que hem reproduït al segon capítol, diu: «Este señor ha escrito una carta demencial. Supongo que se referirá a la guerra entre Sonntag y el chino, autor de Loto Dorado […]. De estos líos, quien sale reventado son los arrivistas (sic), los mediocres y los imbéciles, es decir, sus organizadores».

L’últim a respondre el qüestionari és Antoni Serra. Serra, en les seves respostes, vol defugir, en certa manera, el cas Sonntag i anar més lluny, o més al fons de la qüestió. A la primera pregunta contesta que no té una opinió formada, i que, a més, li falten elements valoratius per a afirmar si existeix realment un cas Sonntag. I afegeix: «O sea, para mí, la CULTURA (premeditadamente en mayúsculas, que quiere decir politizada) no es un nombre ni una obra, por lo tanto, señalaría en todo caso, que padecemos del caso cultura: catalana, mallorquina, castellana, gallega o vasca. Y eso sí me preocupa”. Suposem que Serra vol dir que la cultura és una mena d’opressió (per allò que el palau la cultura, con deia Bertolt Brecht, i ens recordava Adorno, està fet amb «caca de gos»); si no, no sabem què vol dir amb les seves paraules. Però continuem. A la qüestió de si els casos Sonntag i Moix desprestigiarien els premis literaris, tan arrelats als Països Catalans, diu clarament: «Pues no», tots seguirem, diu, participant en aquesta mena de loteria literària, participant als premis. Del que es tracta, d’una vegada per totes, és d’aconseguir, per què no?, el desprestigi definitiu dels premis. I prossegueix: «Hoy por hoy, la cultura padece un mal complejo, algo así como un cáncer socio-político-económico. Esta enfermedad debe ser atacada con plena responsabilidad y no a base de posturitas literaturizadas, que sólo favorecen la confusión, quiero decir, que para acabar con los premios literarios, antes se debe revolucionar el concepto clasista de la cultura», i continua dient que quan el concepte de cultura sigui un altre, els premis es desprestigiaran per si mateixos, els escriptors no hi participaran, no hi haurà lluita per l’èxit i tots ens adonarem que som «trabajadores de la cultura». Partint, pel que sembla, de bases diferents, Serra queia en els mateixos errors que Romeu, sobretot pel concepte de «trabajadores de la cultura», ja que ni l’un ni l’altre tenen en compte que la cultura mai és democràtica i difícilment ho serà en el futur. La cultura, agradi o no, és, i serà, durant molts de temps, i per molt que canviï el concepte de cultura, elitista, i si és així, el «trabajador de la cultura», pertany, vulguis no vulguis, a una elit: l’elit cultural. Però deixem aquests escabrosos, per les dificultats i desmentits que comporten, temes, i anem on hem d’anar. Les respostes de Serra. Sobre el tema dels plagis, afirma que en aquell moment no en recorda cap, però es pot referir a un cas personal: «Hace poco, Blai Bonet me acusó de plagiar una de sus novelas: “Mister Evasió”, precisamente no he leído esta obra. Me presenté al concurso Ciudad de Manacor con una obra: “La gloriosa mort de Xim Boira”, la novela quedó clasificada en tercer lugar y Blai se sacó de la manga lo del plagio […] al parecer, esto de los plagios es una manía, una obsesión, una pesadilla, un tormento para algunos… ¿Pasará algo parecido con Sonntag? No sé, ya indiqué que me faltan elementos para su adecuada valoración?» Quan arriba la qüestió quarta, «Si hubieras formado parte…», afirma: «Tranquilo, tranquilo, el jurado no se escapa a las contradiciones de la cultura burguesa». I a la pregunta a quina guerra entre catalans es refereix Josep Antoni Medrano, li diu que li sembla «una frase ocurrente, nada más». O part de la publicitat i del màrqueting i altres zarandajas de la trampa burgesa dels nostres dies. «¿Una guerra?; “¡que no facin riure!”. Ellos saben que todo es un bluff: Moix, Sonntag, Porcel y Montserrat Roig responden al montaje del capitalismo literario para vender libros. No se trata de una guerra, no, sino de una apariencia engañosa, nada más que eso. Las víctimas son el público, los escritores (los escritores responsables y conscientes quiero decir) y en todo caso si hubiera guerra literaria sería una guerra al estilo zarzuela. Si hubiera una guerra literaria de verdad, seria, responsable ¿qué crees tú que ocurriría? Que los escritores payasos, que ahora se prestan al juego, enarbolarían los calzoncillos como bandera blanca». La veritat és que, de guerres literàries, sempre n’hi ha hagut, i mai no ha arribat la sang al riu, llevat de règims totalitaris, i tot que el franquisme n’era un, a al començament dels setanta mantenir una o altra actitut literària era indiferent al règim; una altra cosa era la censura. A més, a les literatures sense Estat, i que en algun moment estan sota la tutela d’un altre Estat (i també, d’una altra literatura, o sistema literari, per usar un concepte de moda), normalment, les guerres literàries que es produeixen són, en la seva majoria, individuals, de franctiradors; per això, normalment, no succeeix res. A part, és clar, de declaracions més o menys epatans. El canvi en les estructures del camp literari en una situació de guerra no declarada és, senzillament, impossible. I tal vegada també en una situació de guerra declarada. I quan s’acaba la guerra, simplement, apareixen unes noves elits. I aquí, i ara, potser seria el moment de situar el «cas Sonntag» en una lluita pel canvi d’elits. Expliquem-nos.

El capital-saber dominant necessita, de tant en tant, una renovació, ja que les elits situades al poder envelleixen amb el temps i les seves idees es rovellen. Normalment, el relleu ve donat per les noves capes intel·lectuals emergents. Noves capes que, normalment, no deixen d’anomenar-se progressistes, modernes, d’avantguarda, etc. i tota una sèrie d’adjectius amb els quals, des de començaments del segle passat, s’autoqualifiquen les elits intel·lectuals emergents en lluita contra les elits intel·lectuals més o menys acadèmiques que detenen el poder. Aquestes capes velles d’intel·lectuals al poder, arriba un moment que ja no serveixen i han de ser substituïdes. A vegades, són aquestes mateixes capes les que coopten els nous intel·lectuals que les substituiran, però, normalment, són els intel·lectuals en lluita contra aquestes capes velles els que prenen el poder i substitueixen el vell saber ja rovellat. Les noves capes, els nous grups, sabent formular les reivindicacions col·lectives en funció de les necessitats de l’elit intel·lectual cultivada, disposada a prendre al seu càrrec, gràcies a la seva pràctica de vida, les idees noves capaces d’impregnar els costums fins al punt de modificar la sensibilitat estètica. Aquells que són receptius a aquestes novetats estan, igualment, en situació d’assegurar la seva promoció i la seva difusió en tot el cos social. L’oposició, el no-conformisme, tan sols ataquen aleshores les formes polsoses del saber i les manifestacions superades de la producció artística. Aquests grups, lluny d’estar en oposició amb les institucions i amb l’Estat, són una de les formes necessàries mitjançant la qual la intelligentsia assegura la seva producció legítima i el seu poder: és un moment essencial en la renovació de les elits i del repartiment, en profit de la fracció més enèrgica i talentosa d’un capital-saber amenaçat de rovellament.

A inicis del 1970, les elits culturals catalanes, i no només a Catalunya, necessitaven, desesperadament, una renovació. Els aldarulls del Maig dels 68, a França, no havien estat debades. El capital-saber s’adonava del seu rovellament i necessitava noves idees, nou capital i nous elements –d’aquí l’èxit immediat de Terenci Moix, Baltasar Porcel, Montserrat Roig i alguns altres, tot i que, ideològicament, semblessin molt allunyats els uns dels altres i, també, allunyats del saber (poder) dominant. Davant aquesta nova onada d’intel·lectuals disposats a prendre les casamates i les trinxeres de les velles elits rovellades, hi havia una capa d’intel·lectuals que havia gaudit de poc poder, però que comptava en el petit món de la cultura i la literatura catalana. Era el grup dels defensors de l’anomenat «realisme històric», eufemisme que substituïa el desprestigiat –per les seves produccions, abans de res– «realisme socialista». Aquest grup, per les circumstàncies històriques determinades en què va néixer i desenvolupar-se –la dictadura franquista–, mai havia estat, en realitat, un grup d’oposició dintre de la institució anomenada cultura catalana. És a dir, era opositor al franquisme, però dintre de la literatura catalana era un aliat més dintre de la mena de «front popular» (81) que era aleshores la cultura catalana enfront de l’enemic comú. Aliat, però, que volia ser hegemònic, és clar, com qualsevol grup que pertany a una aliança. [Assenyalem, però, que aquesta mena de «front popular» cultural es donà, normalment, amb les variants que es vulgui i amb els contexts diferents que marcaren el desenvolupament de cada cultura, a totes les literatures sense Estat, tant de l’anomenat Estat espanyol com en altres indrets del món (82).] L’aparició de noves individualitats, ja que mai no formaren un grup, que amenaçaven d’ocupar el lloc gairebé preeminent dintre d’aquesta mena de «front popular», era el que temien els representants i cultors del «realisme històric». Potser d’aquí deriven els atacs a Terenci Moix. Realisme que ja no responia a les necessitats del saber capital i que no sabia ja formular les reivindicacions col·lectives de l’elit intel·lectual cultivada. Realisme que ja no podia impregnar els costums i era incapaç de modificar la sensibilitat estètica. Els seus cultivadors albiraren el perill. El perill era una nova literatura, uns nous costums que la sensibilitat «realista històrica» estava incapacitada per a comprendre, per massa realista i poc històrica. Alguns dels individus de les elits ja assentades s’adonaren del canvi de paradigma, i veieren que continuar escrivint o predicant cert tipus de literatura era caure a l’abisme o en el no-res. Un abisme d’on s’adonaven que no podrien sortir. Aquest fou, per exemple, el cas de Josep Maria Castellet, entre d’altres. Per això fou el blanc preferit durant la polèmica Sonntag-Nifades–Loto Dorado. És a dir, un grup més aviat opositor que de poder, el «realista històric» s’adonava, inconscientment (?), que l’emergència de nous agents i de noves sensibilitats era el començament de la seva fi. De la fi dels «treballadors de la cultura», i que començaria, en cas de ser derrotats, una nova època en la qual serien, com a molt, deixalles d’un temps passat, o relíquies que potser es venerarien, però que no serien, com es deia en el vocabulari dels anys setanta, actuants. Per això plantejaren la batalla del plagi de tal manera que no només afectés el culpable directe del cas, és a dir, Josep Maria Sonntag, sinó que, a més, inutilitzés, sobretot, Josep Maria Castellet, que per a ells representava la traïció dels pròcers a una literatura realista i compromesa, i, també, el propagandista de la «nova literatura» que s’apropava tímidament.

Però la batalla, perduda amb anticipació, no va produir els efectes esperats, i es pot considerar que la polèmica sobre aquest cas de plagi, fou le dernier souffle (o l’à bout de souffle) del realisme històric, que en els anys següents, tot i la persistència d’alguns irreductibles, desapareixerà quasi completament de la literatura catalana, instal·lant-se en el poder els cultivadors d’aquella literatura de la qual maldava Maria Aurèlia Capmany. Amb tot, cal dir que les «intervencions» mallorquines apel·len, potser per estar allunyats de la vida literària barcelonina, normalment, al sentit comú.

Acabada aquesta digressió, continuem amb el ressò que en la premsa mallorquina va tenir el «cas Sonntag». El 2 d’octubre, sense que hagués aparegut res més a la premsa mallorquina, i quan el cas estava gairebé a les acaballes, al Diario de Mallorca va aparèixer una carta de Francesca Ensenyat: «Jaume Vidal i Sonntag». La carta deia, en la seva integritat:

«Sr. Director de «DIARIO DE MALLORCA», fa un munt de temps vaig llegir no sé on, però em pens que a més de dues bandes, unes declaracions del senyor Vidal Alcover sobre el muntatge d’una de les seves peces de teatre (tenc por que no fos l’Oratori). Venia a dir, o deia, rient o sense riure, que havia espipellat coses d’altri. «I de qui?», l’hi demanaven, i ell deia: “Ah, això ho heu d’aclarir voltros”. Allò era el mèrit.
Aleshores tenia un repertori brusquer de teories i anècdotes sobre el plagi, i hi rèiem molt amb ell.
És per això que trob que el que ha passat ara amb el senyor Sonntag (si és ver), l’hi hauria de fer molta gràcia. En fred. Només és que l’hi trobaren a l’autor de “Nifades”, però amb tot el demés el senyor Vidal un temps feia veure (rient o sense riure) que no hi tenia tantes manies. No és que amb això vulgui fer veure jo (que no sóc ningú, ni ganes) que don Jaume sigui un “copión”: Déu mos ne lliber. Només em referia a les humorades. Per ventura el senyor Vidal Alcover el que vol demostrar, en el fons, és que Sonntag ha estat un bàmbol.
Sigui com sigui, el que haurien de fer els escriptors catalans i mallorquins, per quedar bé amb la cultura i amb don Jaume, hauria de ser obrir una subscripció per publicar la «Sophi». (Enlloc d’escurar la butxaca als mandarins, que si tocàs Mallorca no em semblaria gens malament, però crec que no toca Mallorca).
Mèm, què passaria.
Gràcies, senyor director, per haver publicat aquesta carta.
Cordialment.
Francesca Ensenyat»

La carta deia que Vidal Alcover també havia copiat, plagiat, alguna vegada, i acabava, indirectament, tractant-lo de mandarí. La carta tindria, és clar, la seva resposta per part de Vidal Alcover, al mateix diari i en forma de carta al director, el 8 del mateix mes d’octubre.

Després d’agrair al director del diari la publicació «d’aquestes retxes en el diari que vostè dirigeix, ja que em veig en obligat a posar en clar alguns punts –o, més ben dit, tots– d’una carta de Francesca Ensenyat, que m’al·ludeix», continua dient que Francesca Ensenyat li atribueix una facècia que en realitat no és seva, «sinó de Bertolt Brecht». Afirma que l’Oratori no és cap plagi, «és una transposició, una còpia, del Llibre de Job i del Càntic dels càntics […]. El Càntic hi és sencer, el Llibre de Job no […]. Hi ha, a més, uns fragments dels proverbis i de l’Eclesiastès, dos textos de Salvador Espriu i un de Plató. I alguns de meus». Afegeix que el que ha passat amb senyor Sonntag li fa molta gràcia, perquè «sempre fa gràcia –en el més bon sentit de la paraula– veure confirmades les coses que un ha anat dient i repetint durant anys: que la crítica del nostre país és […] insolvent i la major parts dels Jurats […] no jutgen atenent la qualitat de les obres presentades, sinó per consideracions personals, extraliteràries». I afegeix que el cas Sonntag ho demostra (?). No té tampoc cap interès a demostrar que Sonntag és un bàmbol i no cal «obrir cap subscripció per publicar la meva novel·la», perquè ja hi és publicada i li diuen de l’editorial que potser en facin una segona edició. Sobre les seves possibles manies sobre el plagi, avisa que aviat publicarà un article sobre el tema. I acaba: «No sé, finalment, si agrair-li que em digui “senyor” i “Don”. Sempre ens havien tractat de tu, Na Francesca Ensenyat i jo. ¿És una virada cap el respecte o es tracta d’una distanciació?». A part de matisar el tema del possible plagi de l’Oratori, Jaume Vidal diu el de sempre, i, en veritat, el cas Sonntag no confirma res del que anava dient durant anys, no només una obsessió: la novel·la de gènere és, de si mateixa, dolenta. Els atacs a la crítica, i als jurats, que és veritat que moltes vegades jutgen extraliteriàment, però això és sabut i tan vell com el primer concurs literari que hi hagué a la faç de la terra, diem, l’atac al jurat i la crítica només demostra una mania, una obsessió de Jaume Vidal. I no és aquest el lloc adient per demostrar-ho, però ja hem vist que va contestar a Francisco Rodón, que considera les declaracions de Baltasar Porcel, reproduïdes enrere, com un insult, i quan Damià Ferrà Ponç faci una crítica negativa de Sophie a la revista Lluc (83), Vidal Alcover replicarà aquesta ressenya amb arguments que cap crítica seriosa tindria en compte, ja que una cosa és el que pensa l’escriptor que ha escrit i una altra, moltes vegades, la que ha produït en realitat i ha posat al mercat. (84) D’altra banda, Raymond Roussel deia que qualsevol escriptor menteix, i el paraguaià Roa Bastos afegia que l’escriptor que explica la seva obra menteix dues vegades. A més a més, i tot entrant al terreny de la psicologia recreativa, l’escriptor que contesta al crític, a la crítica –literària– que se li ha fet, sempre és por motius que, potser, al contrari del que ell diu i pensa –l’autor–, no té res a veure amb la literatura, i més amb la publicitat, la manca de confiança en si mateix, un super-jo sortit de mare o, simplement, que tampoc ell no ha entès el que ha escrit.

La intervenció següent sobre el cas, en la premsa mallorquina, és deguda al sempitern i incansable Jaume Vidal Alcover. Fou al mateix Diario de Mallorca, el 22 d’octubre del mateix any 1971, sota el títol de «Dictamen i Palinòdia» (p. 11), i es pot dir que amb aquesta intervenció Vidal Alcover tanca el «cas Sonntag», en certa manera. En aquest article, l’autor de Visca la revolució, comenta el «dictamen» del jurat del premi Sant Jordi, el qual havia conclòs, com hem vist, que Nifades era un plagi de Loto Dorado.

Vidal Alcover afirma que tot havia acabat com havia d’acabar, però vol fer uns comentaris a l’escrit del jurat, sobretot pel que fa a dos punts concrets: els acusadors i els defensors del jurat. Com pot imaginar-se el lector, Vidal Alcover repeteix el que havia dit fins aleshores, i apunta que els defensors del jurat no van «gosar mai de dir que sentit crític, sí que en teníem, perquè la novel·la, fos plagi o no ho fos, era bona». Potser els defensors del jurat no havien llegit Nifades, o, potser, consideraren que, abans de res, i com que la literatura i els premis literaris estan quasi sempre renyits, el que calia en aquell moment, pel que fos, era defensar la figura del jurat, ja que l’acusació, tot i que doble –no havien detectat un plagi, pecat menor; la novel·la era dolenta, segons alguns dels acusadors: Maria Aurèlia Capmany i el mateix Vidal Alcover, vulguis no vulguis, ambdós implicat directament en l’afer–, simplement, perquè era el plagi d’una novel·la pornogràfica, ja que mai no van donar arguments de per què Nifades era una mala o mediocre novel·la. D’altra banda, si bé els defensors del jurat –Baltasar Porcel, un d’ells, com hem vist, tot i que no fes una defensa directa, deia que Nifades era, segonsell, una mala novel·la–, tres membres del jurat havien defensat l’ obra, directament o indirectament, i no solament emetent el veredicte: Josep Faulí, directament, ja hem vist més enrere la seva ressenya al Diario de Barcelona; Josep Maria Castellet, a l’entrevista concedida a Tele/eXpres sobre el tema del possible plagi, deia que era una novel·la ben estructurada; i Joan Fuster, al mateix Tele/eXpres, a «Pliego de descargo», escrivia: «El señor Sonntag tiene temple o paciencia de escritor, plagio aparte». Tal vegada el problema de Nifades és que era una excel·lent adaptació, una mica lliure, tant lingüísticament com estructuralment, d’un clàssic xinès, eròtic i no pornogràfic. La qual cosa, però, no van voler veure els detractors del jurat, encegats, potser, per la famosa literatura realista i compromesa, de la qual eren égetes (per usar una paraula del lèxic d’Alexandre Ballester), veiem en la suposada pornografia l’origen, pel que sembla(va), de tots els mals d’occident i, de retruc, d’orient. O viceversa (85).

Nifades, sense saber que era un plagi, és una novel·la llegible, amb un llenguatge viu, real, creatiu, etc. L’anècdota, com diria Pla, era interessant. Les diverses veus narratives, creïbles. Els personatges estaven ben dissenyats, i tot que es desenvolupava en un país imaginari, el lector no hi percebia cap element d’exotisme. D’altra banda, estava ben estructurada i, malgrat algun error, no feia aigües i, a més, aventurava la possibilitat d’un bon escriptor. Això, i altres circumstàncies, com la dificultat de deixar desert un premi, que ja havia estat declarat desert l’any anterior –i que també donà lloc a un petit escàndol (86)–, un dels grans mals dels premis literaris, la impossibilitat, de vegades, de declarar-los deserts, sobretot a les literatures sense Estat, que a cada moment es veuen obligades a demostrar la seva viabilitat davant les altres literatures, davant els lectors i, també, davant seu. Una vitalitat de la qual, en certs moments, no gaudeixen. És a dir, en les literatures sense Estat, és un mal declarar desert un premi –i més si aquest premi es declara desert dos anys consecutius i en un moment d’aferrissada resistència cultural (i política): corre el perill de desaparèixer (el premi), i existeixen moments que aquests premis són un signe de supervivència–, i a vegades és un mal (gairebé sempre) concedir-los, per la qualitat de les obres premiades. O sigui, desert o concedit, és motiu, des del primer dia, de polèmica.

Els defensors del jurat que havia premiat Nifades no van dir una paraula sobre Nifades, és cert. Podien, fent abstracció del plagi, considerar-la una bona o una mala novel·la, però des del moment que l’obra era acusada de plagi, i els indicis demostraven que el plagi era cert, la defensa havia de prendre altres camins que els literaris, com així fou. Foren els camins del sentit comú, camins, és clar, que estan completament renyits amb la literatura. Nifades fou acusada de plagi, la qual cosa era certa, però els detractors del jurat tampoc van recórrer els camins de la literatura, sinó els dels prejudicis. Sonntag havia plagiat una novel·la de gènere, a més, del gènere pornogràfic, i segons ells, les obres de gènere eren obres de segona o tercera divisió, per la qual cosa el plagi hauria de ser una obra dolenta. Teòricament no és així, ja ho sabem, sobretot des de Shakespeare i Stendhal, però per als defensors d’una literatura realista i compromesa les obres de gènere són sempre de baixa qualitat. D’aquí la insistència en l’adjectiu pornogràfica, com va assenyalar Joan Fuster. A més a més, els acusadors, a part de no caminar pels senderis de la literatura, van abandonar, o oblidar expressament, el sentit comú. D’altra banda, en aquest article, Vidal Alcover diu que «la defensa del Jurat […] venia dels punts més encontrats. Darrerament, en tenc dues mostres. L’una, d’un senyor [Tomás Salvador] que escriu al diari Arriba de Madrid […]. L’altra, la negativa a publicar una carta oberta a un diari barceloní on col·labora assíduament un dels membres del Jurat, carta firmada per Xavier Romeu […] en la qual aquest contestava a unes acusacions contra ell, aparegudes a una secció anònima que publica aquest esmentat diari». El periòdic era Diario de Barcelona, el col·laborador –que no era col·laborador, sinó redactor, Josep Faulí; col·laborador d’aquest periòdic era Vidal Alcover–, i afegeix que la decisió del Jurat ha topat amb «tan males defenses», i això és el que li sap greu. I continua: «I si tothom, en aquest assumpte, hagués parlat clar de bon començament, no hi hauria hagut més motiu de dol, per part del Jurat, que el provinent del seu error. I no hi hauria necessitat tampoc de llençar ironies i al·lusions ofensives rere el vel de l’anonimat (87) i obligar la direcció d’un diari digne i solvent, a negar a una persona amb nom i llinatge la publicació dels seus descàrrecs». Tot tenint molta raó en el que diu, Vidal Alcover continua cec davant alguns fets, sobretot pel que fa al Jurat. El Jurat (i usem les seves majúscules) no va cometre cap error, fou, simplement, estafat, com va dir algun dels escriptors mallorquins. Però el que ningú no pot negar és que si tothom hagués parlat clar des d’un bon començament, la polèmica hauria anat per uns altres camins, camins pels quals passejaria la literatura (i la política) amb tota la llibertat possible en aquell moment. Ningú no va parlar clar; l’únic, en certa manera, fou Joan Fuster, amb «Pliego de descargo». I alguna que altra intervenció lateral (o col·lateral, com se’n diu avui).

El segon comentari, o postil·la, de Vidal Alcover a la declaració dels membres del jurat del Premi Sant Jordi, és a l’apartat final d’aquesta, quan afirmen: «Y nos dolemos, no ya de los ataques a nuestras personas –acometidas que a raíz de producirse decidimos ignorar piadosamente–, sino de la exaltada temeridad con que alguno de los polemistas de una y otra parte, teniendo en cuenta sólo discutibles intereses particulares, osó arremeter, de hecho, contra las todavía frágiles y laboriosamente ganadas bases de nuestra cultura». Segons Vidal Alcover, els fonaments de la cultura són sòlids, el problema és «el castell que es pretén edificar sobre aquests fonaments». Es tracta, segons Vidal, d’engegar els ineptes i, afegeix: «El sotrac ha estat molt oportú, perquè començàrem a estar massa avesats a la fragilitat i corríem el perill que la casa ens caigués al damunt». (88) El 1971, com el 1720, per dir una data aleatòria, les bases, els fonaments de la cultura catalana eren ferms, sòlids, el problema, com sempre, és el material amb el qual es pot construir la casa, el palau. El 1720, com el 1971, el material és el que hi havia. Els materials amb què es construeix la cultura, infeliçment, són sempre perillosos (i no volem retrotraure’ns al senyor Segismund Freud). Potser el problema, i de fons, era que tant els membres del jurat a la seva declaració com Jaume Vidal al seu escrit –polèmic?–, confonien bases o fonaments amb institucions o institucionalització, el que ens portaria, potser, al problema real al qual es referien els membres del jurat.

D’altra banda, qui diu qui són els ineptes? Sobretot en la literatura. La literatura catalana, com qualsevol literatura, només és una branca de la cultura catalana. Com qualsevol literatura, només és una branca d’una cultura determinada. El que succeeix, per sort, és que la literatura és, potser, la part més democràtica d’aquesta cultura. I ho és perquè la literatura –com deia Julien Gracq– ho accepta tot, i tot pot ser una chef-d’oeuvre, des d’una novel·la eroticopornogràfica fins a una novel·la escrita sense la lletra e, tot passant per una novel·la, o una obra teatral o poema, acusada de plagi, o que es basa en una altra obra. Els cànons, al cap i a la fi, no són més que els instruments de certes elits per intentar dirigir un territori democràtic. O, dit altrament, la dictadura de crítics i departaments de literatura que no tenen altra cosa a fer.

Però Vidal Alcover té raó quan diu, gairebé al final del seu article: «Insistesc: les bases de la nostra cultura son ben sòlides. Fa molt de segles que es mantenen, i en condicions ben adverses. Varen ser guanyades, fa temps i temps, amb els mateixos treballs, supòs, que es varen guanyar les bases de qualsevol altra cultura existent avui o que ja hagi passat arreu del món. Ara, que també sigui sòlid l’edifici». Perquè sense edifici sòlid no hi ha cultura vivent. En realitat, però, l’edifici de la cultura és sempre fràgil. Potser l’únic sòlid en la cultura són les institucions, i entre elles, els premis literaris.

NOTES
(80) Recordem que la obra premiada fou la novel·la Una meditación, Premio Biblioteca Breve 1969, Barcelona, Seix Barral, 1969.
(81) «Front popular» del qual l’òrgan d’expressió era, sobretot, la revista Serra d’Or.
(82) En el cas gallec hi ha una variant important. A partir del 1967, els intel·lectuals propers al partit (marxista-leninista) Unión do Pobo Galego, fundat el 1964 –base de l’actual Bloque Nacionalista Galego– es neguen a col·laborar en la revista Grial, ja que consideraven els seus responsables com a anticomunistes i, fins i tot, antinacionalistes, per la qual cosa aquesta revista –trimestral– no pogué realitzar el treball de «front popular» que va efectuar Serra d’Or.
(83) Damià Ferrà-Pons, crítica a Sophie o els mals de la discreció, Lluc núm. 604-605, juliol-agost, 1971, p. 24 (208); Jaume Vidal Alcover: Crítica, a la secció «Correu dels amics», Lluc, núm. 607, octubre 1971, pp. 1-2 (253-254); Damià Ferrà-Pons: Crítica a unes observacions, a la secció «Correu dels amics», Lluc núm. 608, novembre 1971, pp. 1-2 (293-294).
(84) L’explicació de la contradicció entre el que vol dir un autor i el que realment diu en una obra seva, està molt bé explicada per Gérard Lenne en La muerte del cine, Barcelona, Editorial Anagrama, 1974: «El que nosaltres diem film, a l’estudiar les significacions, no és (naturalment) l’objecte film-mercaderia (bobines de cel·luloide impressionades que surten del laboratori), sinó la projecció d’aquest objecte sobre la pantalla impalpable d’un conjunt de consciències que el carreguen de sentit. La noció de missatge queda alguna cosa així com definitivament extracinematogràfic, tot limitant-se a la influència que l’autor-artista s’esforça per exercir sobre el sentit i que s’efectua tant dintre del film com a fora d’ell (entrevistes, declaracions, etc., de les que ja hem dit no són científicament pertinents). Només podem considerar i prendre seriosament el que el sentit produeix mitjançant la lectura: la pluralitat de lectures comporta, naturalment, la pluralitat de sentits», pp. 64-65 (canviï el lector, dialècticamente, film per obra literària). I és que mai no es pot oblidar la diferència que hi ha entre missatge: el que el autor vol dir i el sentit: el que diu l’obra (cine, novel·la, poesia, obra teatral, etc.).
(85) Sobre erotisme i pornografia hi ha una gernació de llibres que, normalment, no condueixen enlloc. Segons l’editor surrealista Eric Losfeld (que també va editar, entre d’altres, les Emmanuelle, per sota mà, és clar, i que fou l’editor més castigat per la censura a França, més que les mítiques Maspéro i Jean-Jacques Pauvert, a les seves memòries Endetté comme une mule, ou la Passion d’éditer, París, Belfond, 1979) diu que «la pornografia és l’erotisme dels altres», que, potser, és una de les aproximacions més realistes a la pornografia. Segons l’escriptor gallec J. A .M. (José Antonio Martínez), l’erotisme, simplement, «és la pornografia dels capats».
(86) Al Premi Sant Jordi 1969, s’hi van presentar 19 obres, en realitat, 20, ja que una d’elles, El sexe dels àngels, de Terenci Moix, no va entrar a cap de les votacions perquè, segons el jurat (integrat per Josep Maria Castellet, Domènec Guansé, Joan Fuster, Joan Oliver i Joan Triadú), no s’ajustava a les bases establertes. El altres autors que s’hi presentaren foren Josep Balagué, Rafael Bigorra, Victor Castells, Fèlix Cucurull, Jaume Fuster, Josep Genovés, Raimon Gabrolosa, Francesc Gras, Miquel Lladó, Francesc Rossetti, (amb tres novel·les), Robert Saladrigas, Vicenç Serrano, Montserrat Soler, Joan Torras, Ramona Via, Elisa Vives i Ramon Comas. El jurat va considerar que tres de les obres eren mereixedores del premi, que, com hem dit, va quedar desert. Terenci Moix va formar un petit aldarull, tingué detractors i defensors (vegeu, Baltasar Porcel, «Agitación literaria», La Vanguardia, 21 de desembre de 1969, p. 15).
(87) L’atac (sic) a Xavier Romeu va aparèixer al Diario de Barcelona, a la secció «Tot secret», el divendres 1 d’octubre (p. 21), sota el títol de «Maledicencia»: «En el principio del caso “Sonntag”, una carta denunció a la vez la similitud entre su novela y una china y una supuesta irregularidad en el último “Prudenci Bertrana”. Con la técnica del “embolica que fa fort” se lograba crear una imagen caótica al yuxtaponer los casos de los dos concursos literarios.// La verdad, sin embargo, es muy diferente. En efecto, en dicha acusación se pretendía que la obra ganadora, de la que es autor Terenci Moix, no había sido presentada completa al certamen, con lo que se recogía una especie [?] igual que, igualmente con inexactitud, había aparecido en la Prensa de nuestra ciudad.// Pero no: en esta ocasión –la otra es la de un famoso “Sant Jordi”–, Terenci había presentado la obra completa dentro de los plazos previstos por la convocatoria, y no había, por tanto, motivo para reticencia alguna.// La coincidencia del jurado es importante, porque, como es sabido, en el hay crises tras la dimisión de Aurora Bertrana». Recordem, amb tot, que Romeu recollia la informació sobre Terenci Moix i la seva inacabada novel·la d’un article de Joan de Sagarra a Tele/eXpres.
(88) No és aquest el lloc adient per a discutir-ho, però, encara que les bases de qualsevol cultural siguin fermes, el palau que es construeix serà sempre, repetim el dit de Brecht, de «caca de gos». Per exemple, ningú no negarà que els fonaments, les bases, de la cultura alemanya eren ferms en els anys trenta: amb aquests fonaments es va construir el nazisme.