Cas obert (Una polèmica literària sota el franquisme) (VI) ~ Palavra Comum ~

Janeiro 2025
S	T	Q	Q	S	S	D
	1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30	31

Al desenvolupament de la notícia, el corresponsal, Jordi Ballester, parla de la carta de Xavier Romeu a aquest mateix diari, carta en la qual mesclava el plagi de Sonntag amb una informació de Joan de Sagarra segons la qual Terenci Moix havia presentat inacabada la novel·la amb la qual havia guanyat –el passat mes de juny– el Premi Prudenci Bertrana, i l’hauria acabat, segons Sagarra, durant l’estiu, a Cadaqués. Tot i que Moix havia ja desmentit tal punt (vegeu la nota 45), avui, diu el corresponsal, «tenemos […] una prueba documental de primera mano a favor de la seriedad del novelista, del jurado y del premio». La prova no és altra que els tres exemplars mecanografiats de la novel·la que l’escriptor va enviar al concurs, exemplars que són al domicili de «Luis Bachs, secretario de la comisión organizadora del Betrana». El corresponsal examinà els exemplars, cadascun té «423 holandesas mecanografiadas a doble página por una sola cara, que contiene visiblemente el texto íntegro de la novela La increada consciència de la raça». Diu que l’obra s’inicia amb una cita de Joyce, de la qual pren el títol la novel·la; està dividida en dues parts, cadascuna de les quals consta de diversos capítols sense titular ni numerar. La primera part, diu, es titula «Telèmac» i la segona «Patrocle», aquesta darrera s’obre amb una cita d’Oscar Wilde, que pertany a la Balada de la presó de Reading. I «el texto de la novela propiamente dicha empieza así: “Diuen que quan els grecs descobriren la bellesa de la costa, tot just davant Port Serrat decidiren de romandre –i per tal de crear una raça que fos sinònim de perfecció. Diuen”». Al foli 423 vénen les frases finals, que transcriu el corresponsal: «Llançà un últim xisclet de cel. Per què? Per què?», i a continuació la paraula «Fi», i «más abajo esta indicación: “Començada a Barcelona l’any 1958. Acabada a Barcelona l’any 1971, març”». Després d’afirmar que és evident que la novel·la fou presentada al premi completament acabada, Jordi Ballester afegeix que serà publicada per Edicions 62 i apareixerà tot coincidint amb la Fira de Sant Narcís (de Girona, és clar).

Però la notícia no acaba aquí. El corresponsal l’amplia tot parlant d’uns fets que havien ocorregut feia gairebé tres mesos, en la concessió del Premi Prudenci Bertrana 1971. I titulant l’ampliació «EL “SHOW” DE SONNTAG», heus aquí el que diu:

«En cuanto a Sonntag, que ya antes del Sant Jordi había participado en el Bertrana con la obra Sicónia de temática y orientación parecido (sic) a Nifades, concurrió también al último Betrana con una obra titulada Mantis que se inscribe en la misma órbita literaria. Encabezada con una larga cita de Proudhon describe también en forma minuciosa un mundo exótico, mítico y remoto y en él (sic) algunos capítulos adopta extrañamente la estructura externa de un diálogo teatral. También sorprende un capítulo prácticamente ilegible, titulado “Troços de documents” en el que se reproducen fragmentos sueltos de supuestos textos hallados “mig cremats i censurats”. La novela Mantis fue considerada por el jurado del Bertrana 71 en las votaciones iniciales y fue eliminada más tarde, lo que provocó por parte de Sonntag presente en la fiesta una reacción estentórea y agresiva que todavía deben recordar todos los asistentes hasta el punto que tuvo que ser llamado al orden por un miembro de la comisión. Al acercársele luego alguien con un ejemplar de Nifades para que lo firmara Sonntag estampó en la primera página del libro frases gravemente ofensivas para Cataluña, provocando con su actitud un considerable revuelo. Don Luis Bachs se sorprende de que Sonntag diga ahora que las votaciones del Bertrana “fueran el acabóse”, (56) porque en realidad dice, «aquella noche el acabóse fue él».
Por otra parte, la comisión no tiene noticia de que Aurora Betrana haya dimitido –como también afirma Sonntag– de su calidad de miembro del jurado. Con todo, se señala que la composición del jurado ha experimentado diversos cambios a lo largo de los últimos años y que en definitiva la dimisión de la hija, aún siendo muy lamentable no afectaría en nada a la supervivencia del premio que los gerundenses crearon a la memoria de su padre».

Aquells dies, pel que sembla, tot el que es referia a Sonntag era notícia i per això, pensem, era molt difícil un «alto en el camino», com es demanava a l’editorial de Tele/eXpres. L’afer continuava. I, com hem vist, el «culpable» i els seus amics, afegien, per la seva part, més llenya al foc, llenya que semblava mullada amb gasolina.

L’altre vespertí que s’editava a Barcelona, El Noticiero Universal, a l’igual que La Prensa, s’havia mantingut fins aleshores al marge de la polèmica. Aquell dimarts, com tots els dimarts, es publicava la seva «Página literaria». La secció de «Libros catalanes» la portava Francisco Rodón, que titulava la seva secció: «Escándalo y malas novelas» (p. 15). Començava el seu comentari d’aquesta manera: «Los recientes sucesos con todas sus consecuencias, declaraciones y entrevistas, motivado todo ello por un escandaloso plagio literario, nos han hecho vivir una de las semanas más desconcertantes y, al propio tiempo, más desternillantes que podamos recordar». Rodón afegeix que fins i tot algú, tot un advocat (Medrano), «ha llegado a afirmar que ve en ello un “posible presagio de una guerra definitiva entre escritores catalanes”». Rodón, en el seu comentari, intenta col·locar la situació sobre els seus peus, i així afirma: «Como si no supiera todo el mundo, desengañémonos, los cuatro gatos de siempre, la existencia de grupos, grupitos, banderías y clanes […]. Pero además, esto es normal y corriente en todo país civilizado». Ara bé, el que no s’hauria de tolerar es «el insulto gratuito, la calumnia y la mentira. Ah, y claro está, el plagio. No se puede tachar de lacayo a un escritor o intentar desprestigiar a una editorial afirmando categóricamente que de tarde en tarde ofrece libros interesantes cuando el interesado sabe que está mintiendo». Tanmateix, malgrat que els últims dies han mostrat una «absoluta y total falta de ética sobre muchas espaldas», foren interessants perquè la literatura ha pogut «airearse diariamente […] en los periódicos», i «ojalá la temporada que se avecina tenga la misma vitalidad». També diu que no comentarà la novel·la «de marras» fins que pugui «cotejarla con el sediciente original –cosa harto difícil por no pertenecer, creo yo, a ninguna camarilla», per la qual cosa parla una mica de la novel·la finalista del Sant Jordi, Sophie o els mals de la discreció. Heus aquí el que diu sobre aquesta obra:

«Sophie o els mals de la discreció, la novela de Jaume Vidal Alcover, es una obra llena de ambiciones excesivamente literarias en el peor sentido de la palabra. Con un argumento artificioso, más por su modo de presentarlo, no por lo que es en sí, y demasiado alargado y premioso el «enigma», meollo de la novela, que no llega a prender el interés del lector. Y todo ello demasiado reducido a un nivel folletinesco muchas veces, con unos personajes de psicología esquematizada, verdaderos muñecos en manos del autor.
Incluso el artificio de utilizar como contrapunto la incursión a la escuela poética de Lyon, encabezada por Louise Labbé, nos parece poco válido y más como ejercicio retórico que puede ser tildado de pedantesco y fuera de tono tal como está planteado.
En resumen, la novela de Vidal Alcover me parece una muerta tarea de escritor. Destaquemos, sin embargo, la belleza del lenguaje mallorquín, respetado en toda su integridad, cosa poco frecuente en ediciones del Principado».

I el dimarts 14 de setembre s’acabava. L’endemà, entre altres esdeveniments més importants, el sotasignat d’aquesta història entraria a la majoria d’edat autoritzada pel franquisme i mentre esperava que arribés l’anhelat dia, i amb ell l’«entrada en cajas», les redaccions dels periòdics barcelonins carregaven piles per tornar a omplir pàgines sobre el «cas Sonntag». El dia 15 de setembre, i els que vindrien, encara havien d’oferir nous motius d’esglai a un lector que seguís, ingènuament, el desenvolupament de l’afer.

Així, el matí següent, si el lector obria el Diario de Barcelona, a la pàgina de «HECHOS Y COMENTARIOS», és a dir, la pàgina d’opinió, col·laboració i editorials, un dels col·laboradors del dimecres, Jaume Vidal Alcover, dedicava tota la seva columna, «Los días contados» (p. 4) a l’afer. Dividia el seu article en quatre apartats: «El “affaire”», «Crítica y jurados», «La difusión del “affaire”» i «¿Y la poesía?». L’affaire per antonomàsia era, és clar, el cas de plagi practicat per Josep Maria Sonntag. I diu que en les declaracions que ha fet aquest darrer per a defensar-se de les acusacions, se’l podria respondre amb «estas aleluyas de mi infancia: “Y a las razones que otros le iban dando / no sabe responder más que insultando”». O «con esta máxima perteneciente a nuestra parameología: “Qui fa lo que no pot sofrirà lo que no val”». I afegeix que, com va dir Joan de Sagarra, quan es fa trampa, el millor és dir que s’intentava prendre el pèl. A continuació passa a parlar de crítica i jurats. Després de dir que Sonntag no va jugar amb avantatge, ja que el llibre copiat es ven a alguna llibreria de Barcelona, toca parlar dels crítics i jurats. «El jurado queda muy bien excusado al asegurar que desconocía –y lo creemos– el clásico chino en cuestión», i es llança, sense saber-ho, sense adonar-se, lligat de peus i mans i sense paracaigudes, a un exercici que balanceja entre la crítica apriorística i la crítica-ficció, en qualificar l’original xinès, del qual coneix, només, una traducció, i, ho diu ell mateix: «No sé si clásico o apócrifo», introduint-lo, com qualsevol crític, dintre de la literatura pornogràfica o eroticopornogràfica, i aquesta literatura, per la qual cosa l’escriptor mallorquí s’apropa perillosament a les posicions defensades per Josep Antoni Medrano en la seva carta, ja se sap que no té «qualitat». Escriu exactament: «El libro premiado es una mala copia –ya que su autor no juega con ventaja– del desconocido chino. Y la baja calidad de un género, sí debería abdvertirla un jurado». Vidal Alcover obvia, com tants i tants crítics i «coneixedors» de la literatura i altres arts, allò que va dir al seu dia Theodor W. Adorno: «Se pasa por alto que la calidad estética es un resultado de la exigencia específica de cada obra y de la unidad superior del estilo a que pertenecen». (57) És a dir, no per ser una novel·la eroticopornogràfica, o una novel·la policíaca o de ciència-ficció, o del gènere que es vulgui, ha de ser, sistemàticament, una mala novel·la. Tot i que no es pot oblidar, com deia fa anys, referint-se al cinema, Christian Zimmer: «La soumision au genre implique l’adhesion à l’ordre cultural, et la “fidelité” d’un artiste à ce qu’il croit être son temperament, son domaine stylistique, son langage personnel, alors qu’il faudrait peut-être courageusament rompre avec soi-même, casser le mouvement naturel de l’évolution d’un talent les intentions même de l’auteur» (58). Però també, el gènere, com afirmava altre Christian, Christian Metz –tot parlant del cinema–, hi ha dues maneres d’escapar al versemblant, «qui est le moment pénible de l’art [no cal dir-ho: el seu moment “burgès”]. On y échappe par l’avant ou par l’après» (59). Aquest «moment pénible» («moment burgès») de l’art potser no és només un moment, sinó alguna cosa més, potser el seu hàbit quasi permanent. Segons Metz, els films que escapen per «l’avant», són els «vrais films de genre (i dóna com a exemple el western, al qual tot són «figures imposées» i «ritual minutieux». (60) I el que escapen per «l’après» són «les films vraiment nouveaux» (61). Una obra de gènere, en cinema, en literatura, en pintura, en tot allò que es vulgui, pot ser, també, progressista –per usar una paraula equívoca, fetitxista i desprestigiada– perquè és progressista tot el que pot augmentar el nostre coneixement i tot el que escapa a aquest «moment penible» de l’art, de la literatura. I a Jaume Vidal Alcover, tan coneixedor de la literatura europea (i catalana, és clar), amant, en certa manera, del «plaisir du texte» –tot i que caldria discutir molt aquest «plaisir» i el que n’ entenien tant Barthes com alguns dels seus sequaços i el que podria entendre Vidal Alcover–, aquest mateix coneixement, aquest mateix gust pel «plaisir du texte», el traeix, o… l’educació franquista-catòlica, com a tants, li va jugar una mala passada. Després de ficar-se amb els jurats li toca el torn a la crítica. El gran problema. Segons els escriptors, de les literatures sense Estat, en aquestes no hi ha mai crítica. És el gran «lament de l’escriptor de literatures sense Estat»: la mancança d’una crítica seriosa.

Vidal Alcover, com tants d’altres en el passat i en el present, i, no cal dubtar-ho, en el futur, pren com a blanc de les seves ires la crítica. El conte és vell i les queixes contra els crítics per part de certs escriptors sempre existiran. El millor de tot és que els crítics facin la seva feina i, evidentment, s’equivocaran com qualsevol humà, però instaurar el dubte i la sospita des del primer moment, només és una maniobra de distracció, res més.

Passa a continuació a parlar de la difusió de l’afer. No sap si durarà molt o poc, com deia Joan de Sagarra, en tot cas, diu, a ell li interessen més les regularitats que no pas les irregularitats. I acaba dient que si totes les obres presentades al Sant Jordi eren de la qualitat de Nifades, potser el millor hauria estat declarar-lo desert, com algun any anterior. I acaba: «Pero yo quería hablar de poesía. Valéry y su centenario. La poesía pura, la pureza del arte. Un día Camilo José Cela me lo advirtió: “La literatura te devorará”. De momento me ayuda a vivir. Y es que a mí –gustos que tiene uno– sí, me gusta y de verdad, la literatura. En el buen sentido –y casi en el malo– de la palabra». La qual cosa no vol dir, podria haver afegir, «que els meus productes siguin bons».

El mateix dia, al Diario de Barcelona, a «Información Local» (p. 21), gairebé tota una pàgina està dedicada a l’afer. «JOSEP MARIA SONNTAG NIEGA EL PLAGIO. Reconoce haber “recordado” automática y subconscientemente la novela china». La informació consta d’una entradeta redaccional, la carta de Josep Maria Sonntag, que també va enviar a La Prensa i que hem reproduït abans, una carta en defensa d’aquest últim signada per Jordi Saludes, i un acudit d’Ivà. Com que ja coneixem la carta de Sonntag, posem fil a l’agulla: l’entradeta redaccional, que, íntegrament, diu:

«El escándalo Nifades–Sonntag–“Sant Jordi” continúa levantando polvareda, porque el caso no está todavía cerrado. Y no está cerrado, entre otras razones, porque hay que ir hasta el final. La necesaria lucidez por parte de todos los que directa o indirectamente están implicados en este hecho que ha conmovido el mundo literario y cultural catalán exige, eso si, delimitar adecuadamente las cuestiones debatidas. Una cosa es el premio “Sant Jordi”. Otra, la existencia de claves literarias. Y, una tercera, es la existencia o no de “plagio”. La sombra chinesca de Loto Dorado se cierne sobre Nifades y no sobre el “Sant Jordi” o clan alguno.
De todo este asunto, DIARIO DE BARCELONA ya informó el pasado día 10. Ahora en esta página se muestra la larga carta que desde Tarragona nos ha remitido Josep M. Sonntag, el personaje clave sobre el que se han lanzado los dardos acusatorios. También se transcribe una de las cartas que en apoyo del autor de Nifades hemos recibido en la redacción. Todas estas misivas, ciertamente, coincidentes en el fondo. El hecho de su publicación no supone por nuestra parte toma de posición alguna, sino simplemente deseo de suministrar datos informativos.
Así, pues, esto prodría ser un punto final. Punto final mientras no se produzca una toma de posición por parte de los miembros del jurado, mientras no surja un hecho catalogable realmente como nuevo, mientras no se imparta una opinión inédita que de manera efectiva e interesante suministre valiosos elementos de juicio sobre un suceso que apenas hace una semana iniciaron con sendas cartas Núria Batalla y Xavier Romeu. Un suceso que se basa en una novela “clásica” china, titulada Loto Dorado, de cuya edición mejicana ofrecemos la portada».

Al costat d’aquesta entradeta redaccional (que va a dues columnes), s’ofereix la portada de l’edició mexicana de la novel·la xinesa. Després es reprodueixen l’esmentada carta de Sonntag que el lector ja coneix, i una carta de suport a l’escriptor, titulada, suposem que per la redacció: «Apasionada defensa de Sonntag», i que signa Jordi Saludes. La carta diu, també la reproduïm en la seva integritat, això que segueix:

«Sr. Director:
Ruego la publicación en su periódico de la siguiente carta.
Harto ya de cosas que deberían ser y no son, a veces sólo queda el recurso de huir de la Gran Ciudad para intentar olvidar las feísimas cosas que uno ha conocido en ella, entremezcladas con nuestros más dignos y humanos sueños. Después, allá lejos, puede descubrirse, entre cepas y olivos, entre barcas y cajas de sardinas, o en el frío café de un casino de pueblo un hombre al que querer, simplemente porque lo es.
Pero ocurre a veces que hay hombres como J. M. Sonntag que nos sorprenden con el frescor de su humanidad en el desierto de nuestra literatura, un desierto habitado casi exclusivamente por nómadas que se desplazan según los vientos, en esas largas y casi imperceptibles estaciones, arrastrando los tópicos y los lugares comunes de un nomadeo estéril. Es triste entonces presenciar el espectáculo de un hombre que camina solo, muy solo por las ardientes arenas con la única esperanza de ver, al volver la cabeza, la impronta de sus huellas marcadas en línea recta.
Intuyo que como todo el mundo, muchos oasis se le habrán ofrecido, pero, al parecer, no le ha satisfecho suficientemente el estado poco más o menos potable de sus aguas.
Yo no he leído Loto Dorado, ni creo que me interese la literatura pornográfica, incluida la china, aunque al parecer este tipo de literatura tiene bastantes adeptos… Yo, señor director, sólo desearía que nuestros «intelectuales», exceptuando naturalmente a alguno, pudieran algún día llegar en realidad a serlo, escribiendo obras, que tuvieran tan sólo la mitad de interés y la realidad de la novela de Sonntag, en lugar de perder su tiempo y el de los demás, produciendo mediocridades, que pueden servir únicamente para distraerse entre copa y copa.
En Nifades se descubre un hombre que yo creo saber quién es, y eso me tranquiliza, pues ese hombre nunca sucumbirá a las fuerzas interesadas que se ocultan tras nuestra cultura. La cual sí es posible pudiera derrumbarse con la falta de hombres de la misma categoría y empuje.
Yo frente al esforzadísimo interés con que se ha montado el intento de desacreditación de Sonntag, me pregunto: ¿Será que estas gentes temen la revolución humana por miedo a perder lo que con esta postura han obtenido?… A mí, señor director, tanta perseverancia común entre los comúnmente faltos de interés literario, hace que opine de sus actos funestos, con la imparcialidad o parcialidad que sus mismos intentos prosiguen. No tengo más remedio que estar en contra… Y… ¿estaré en lo cierto?…
Atentamente le saluda:
Jordi Saludes»

La nota redaccional parla de diverses cartes, suposem que una devia ser la de Josep Antoni Medrano que, com que havia aparegut a La Prensa i, en part, a Tele/eXpres, i, potser, també pel seu contingut, se la van estalviar, amb seny, al Diario de Barcelona. D’alguna altra possible carta rebuda en aquest diari, en parlarem més endavant.

Tancava la informació, com hem dit, un acudit d’Ivà, que encara no era l’autor de «El último chorisso» i altres personatges que li donarien justa fama. En no poder reproduir, gràficament, l’acudit d’Ivà, intentarem descriure’l.

L’acudit ocupava, a la part inferior esquerra de la pàgina l’espai de quatre columnes (la pàgina estava dividia en cinc) d’ample, i l’altura era de gairebé dos columnes i mitja. A la part superior esquerra de l’acudit (que estava enquadrat) una mena de títol de la «representació»: «Sacrificio del Sonntag». El «quadre» estava dividit per un núvol. Damunt del núvol, d’esquerra a dreta una dona i quatre homes dibuixats vestits de «víkings», i a l’extrem dret, un home crucificat en una creu en «aspa» o de Sant Andreu. Els «bocadillos» dels víkings diuen, d’esquerra a dreta: Dona. «“Quien la copia la…”», segon víking: «… la paga”», tercer víking: «Se necesita mucho pedigrí pa alternar con nosotros», quart víking: «Toooots som poooops. Toooots som poooops», i quint víking, tot dirigint-se al crucificat: «Pa triunfar hay que haberse pelao muchas horas en Roma», «Sufre, sufre… Advenedizo”. Al mig del núvol, una llegenda que posava: «Walhalla/ de las letras catalanas/ Reservao el derecho de/ admisión» i a l’extrem dret una «pintada»: «La imagination au pouvoir», firmada amb el signe de la pau. A sota del núvol, tota una sèrie de gent que parla: «¿Y den donde dicen que la copiao ese…? ¿Del Quijote?», «No, de un libro pornográfico chino», «¡Uy…! Así no hay miedo de que lo leamos por aquí, no…», «Ni el Play-Boy entra», «A mí me han dicho quel Loftori también está copiao…», «En un país tan ilustrao y dao a la literatura como es el nuestro, esto es casi casi, un pecao de lo más mortal…», «Oh… y el mal ejemplo que eso representa para la juventú», «… El questé libre de culpa que tire la primera piedra…», «Sería cosa de ir recogiendo escritos y buscar semblanzas», «… El crimen se paga…», «Pocos son y se tiran piedras», «Hombre, aqui se defiende el panizo como se puede…», «Usté buen hombre de todo eso qué opina», «Pues no sé… pero me parece que la vida está muy cara».

La redacció, o la direcció de Tele/eXpres, demanava un «alto en el camino», la redacció del Diario de Barcelona deia que «esto podría ser un punto final. Punto final mientras no se produzca una toma de posición por parte de los miembro del jurado, mientras no surja un hecho catalogable realmente como nuevo, mientras no se imparta una opinión inédita que de manera efectiva e interesante suministre valiosos elementos de juicio sobre un suceso que apenas hace una semana iniciaron con sendas cartas Núria Batalla y Xavier Romeu». Semblava que tothom ja estava una mica cansat del tema, però, ai las, amb el món literari havien topat. I aquell mateix dia es posava a la venda la revista Serra d’Or, de periodicitat mensual, por la qual cosa, suposem, l’escàndol l’havia agafat quan estaven, o ja estava, compost el número. Amb tot, Maria Aurèlia Capmany dedica el seu article, a la columna «Dia rera dia», a reflexionar sobre l’escàndol en general i aquest en particular. El títol del seu article és «El pecat d’escàndol». Al seu comentari no cita ni el plagi, ni el plagiari, ni els títols de les obres en qüestió, ni el denunciat, ni els denunciants, ni a ningú que hagi intervingut en l’afer: fa diverses reflexions sobre l’escàndol i diu que en les converses i comentaris amb els seus amics «ha aparegut amb sospitosa insistència una doble versió d’un mateix valor: elegància i pecat d’escàndol». Segons ella, aquells dels seus amics que ho miraven tot sub especie eternitatis pensaven que, malgrat certes irregularitats, no «precisament simpàtiques», el més elegant era no donar-hi gaire importància, «i que, atès que l’escàndol pot beneficiar a un tercer en discòrdia, sempre és millor tapar una malifeta que esbombar-la».

Després d’afirmar que no hauria de sorprendre «aquesta actitud, car vivim immergits en una moral petit-burgesa» que té com a dogma rentar la roba en família. Diu que ha llegit en francès la novel·la en la qual es basa el film de Joseph Losey The Go-Between, i que el protagonista d’aquesta novel·la, un noi, contempla, «sorprès i aterrit, la inadequació dels fets amb les actituds que adopten els grans», actituds que podríem resumir «dient: Tot és secret». I després, fins i tot, d’autoacusar-se de no tenir el coratge de denunciar molts mites i tabús, diu que «el costum de fer bugada en família fa créixer monstruosament una plaga moral que tot o destrueix: la maledicència». I contra la maledicència no hi ha altra defensa «que la denuncia de la veritat. I la veritat […] no és elegant ni discreta». Però, conta Maria Aurèlia Capmany tota la veritat? Intentarem, més endavant, esbrinar-ho.

I, com la vida, els articles i les intervencions sobre l’escàndol, sobre el «cas Sonntag» continuen plovent, però ara d’una manera suau, quasi amb comptagotes, però un o dos cada dia. I el dijous apareix a La Vanguardia, a la pàgina 48 al suplement «Actualidad literaria» un article, a una columna: «Al margen de un nuevo y premiado género catalán», firmat per M., o sigui, Juan Ramón Masoliver. Sense citar ni una vegada el nom de l’autor del «suposat» plagi, Masoliver recull el desafiament llençat per aquest: «“Remite a los lectores que juzguen por ellos mismos” dice el atacado autor, y es invitación que gustosamente recogemos». I, agafant una frase de la contraportada de Nifades, novel·la «“que obre camins insòlits per a la novel·lística catalana”. Y nunca mejor dicho. A vueltas del simbolismo “d’un món pròxim i al·lucinant –¿el nostre?–“, lo que hace es instaurar, nada menos, la novela catalano-chinesca. Como lo que hubiera sido el turquismo de cundir el ejemplo de “Jacob Xalabín”». Però, amb tot, «queda por demostrar que el cuatrocentista catalán no hiciera obra original». La qual cosa no és l’obra de la qual parla avui: «“L’argument i cant de l’obra”, no el hecho material de la escritura». Segons Masoliver, Nifades «arranca de King P’in Mei, una de las cuatro o cinco obras capitales de la novelística china», i pot admetre, Masoliver, que l’implicat, Sonntag, «niegue toda dependencia respecto de lo esgrimido de Loto Dorado», tot i que aquest és el títol posat en castellà a King P’in Mei». La versió mexicana, contràriament a la francesa no conserva el títol original, i creu Masoliver que Sonntag va llegir aquesta darrera. Tot i que té una forma particular de memòria, «pues no está muy seguro de haber poseído el original francés ni de haber leído la traducción castellana». Malgrat tot, mostra una memòria de ferro «al retener, para la novela que firma, el argumento, situaciones, circunstancias de los personajes, fraseología, adjetivación incluso, además del orden de la narración del clásico chino». I a més de memòria, posseeix «maña para dejar en un centenar y medio de páginas las más de cuatrocientas a las que la versión gala reduce las mil seiscientas del original (o a que las reduce la versión alemana de Khun)». A més, Sonntag plasma en «veinticinco capítulos la nutrida materia de los treinta y tres franceses». Respecte als personatges, Masoliver diu que P’ing, la santa concubina, la costurera Hui Lind, l’adolescent Flor de Canyella «y alguna más, [son] resumidos en la treina Aziba, Sand, que reúne los penales del pequeno Yun y del correveidile Li; el revolucionario Max, que asume los de Chen y del esclavillo Kin Tune» i «consigue hacer de varios chinos un occidental». Evidentment el plagiari canvia algunes coses i els noms, però Jareh és el Wu Sun de l’obra xinesa, Tareh és Wu Tu, la dona de la casa de te, per imperatius geogràfics, és la bruixa, les cases de te es converteixen en bars, o l’inspector venal es converteix en forense… «y así sucesivamente, mas sin perder el orden del chino-francés 1, 2, 4, 5, 7, 8, 9, 10 etcétera, hasta el 37. Perdiendo verdad es la divertida finura y la delicadeza erótica, no pornográfica, del oriental», ja que Sonntag el converteix en «tremebundez y desgarro de “cómic”: una historieta entre dos rabanadas de pan nostrat con ajo de palabrones, que son el primero y los tres últimos capítulos». I acaba: «Un memorión, repito. Pese a que alguna vez se le trabuque el recuerdo […]. Pero portentosa memoria». El petit article de Masoliver demostrava: a) que Nifades era un plagi, la qual cosa ja estava demostrada; i b), que Loto Dorado, la versió mexicana i mutilada encara més que la francesa, no era una novel·la pornogràfica, sinó eròtica. (62)

La veritat, no feien falta més proves. Era el moment de callar i esperar que el jurat que havia atorgat el premi a Nifades parlés, però aquest trigava, i la bola rodava i anava engreixant-se. Així, l’endemà, al vespertí La Prensa apareix publicada, a la secció «Cataluña», dintre de «Cartas al director» (p. 7), la més delirant carta de tot l’afer.

«EN DEFENSA DE JOSEP M. SONNTAG
Sr. Director de LA PRENSA:
En vista de que su periódico es el único que se ha hecho eco de una defensa justa, le agradecería la publicación de esta carta.
Me veo obligada a salir en ayuda de Josep M. Sonntag, tras los inmundos ataques que le han hecho, aunque con ello sólo hago que perjudicarme ante la sociedad (!) y decepcionar a las personas que me han querido (familia y amigos). Ahora lo hago por la verdad y sólo por esta.
Yo lo sé muy bien pues he vivido el juego, he sufrido y he querido como ellos… YO SOY AZIBA. Tengo infinidad de pruebas, pero de momento recurriré a hechos generales.
En Barcelona donde nací, hay infinidad de amigos y conocidos completamente al margen de este feo asunto que lo pueden certificar. Yo, un día de la noche a la mañana «desaparecí», así, simplemente. En aquellos días vivimos situaciones idénticas a las de los personajes de la novela acusada de plagio (situaciones que Sonntag narra por medio de sus sentimientos). El hijo nació (vive todavía). En los momentos en que Sonntag inscribía (sic) la novela estaba en los primeros meses de gestación, y en esas condiciones y en medio de las montañas es más fácil hacer volar la imaginación. El final narrado en la novela era el más lógico que se podía predecir, entre nosotros había tan pocas cosas como entre AZIBA y IOSEF, sólo un fuerte magnetismo y una gran paz. Y lo comprendíamos asú, de manera sencilla y limpia.
¡NIFADES, tú eres una mujer y sabes que es cierto! ¡Y algo sabés los que entonces estuvísteis (sic) cerca!
En esta carta han quedado escondidas muchas cosas que amo demasiado, cosas que no hago constar ahora pero que no tengo inconveniente en manifestar si llegara el caso. Ahora, en este momento yo sigo mi camino y si alguien me necesita puede seguir mis huellas.
Muchas gracias, señor director, usted tiene mi autorización para usar mi nombre completo y dirección en cualquier momento que lo crea o sea necesario.
Le saludo cordialmente
Núria Terrades» (63)

Era aquesta, potser, una de les cartes de les quals parlava la redacció del Diario de Barcelona, el dia 14? Ho desconeixem, però no ho crec, perquè, tot i que defensa Sonntag, no és del mateix tenor que les de Medrano i Saludes. I si és una de les diverses cartes que tenia al seu poder la redacció, tal vegada els responsables del diari consideraren que no afegia res a la polèmica.

Havien passat deu dies des que esclatà l’escàndol. Era hora, potser, de fer un balanç de tot el que s’havia dit aquells 10 dies que havien commogut el món de la literatura catalana. És el que, el dissabte 18, a les pàgines de literatura del Diario de Barcelona, «Veus i lletres de Catalunya» (p. 11), intentà Josep Faulí, donant informació i intentant aclarir coses, però, em sembla, per a relatar aquells deu dies es necessitava el temperament d’un periodista semblant a John Reed, amb molt humor, això sí, i, crec, en aquell moment, a Catalunya, no hi havia ningú que pogués igualar o comparar-se al periodista nord-americà. Però Faulí féu un treball concís, ordenat, clar, i que, sense prendre partit, deixava les coses clares. Què deia el crític, periodista i membre del jurat que havia premiat la novel·la guanyadora del Sant Jordi i ara acusada de plagi?

L’article porta el títol «Loto y Nifades» i va signat amb les seves inicials, J. F. L’article consta d’una petita introducció a la qual diu: «Ni cuando un representativo premio de pintura fue otorgado, antes de la guerra, a una obra “poco original”, ni cuando […] relativamente cerca de nosotros, el jurado del primer “Sant Jordi” se “dejó escapar” la mejor novela de Mercè Rodoreda, se presenció entre nosotros una pérdida de compostura como el caso Loto Dorado–Nifades”. Afirma després que en aquest article el lector no trobarà «una nueva contribución al desconcierto», això queda per als que han convertit el seu ressentiment en un trist espectacle col·lectiu. El que el lector trobarà, perquè ho mereix, diu Faulí, és «información, datos sobre los que pueda forjar su propio criterio». És el que el crític intentarà, no serà un dictamen, sinó «elementos que puedan contribuir a una opinión responsable”.

«El precedent». Les cartes de Romeu i Batalla al·ludien a una edició mexicana de Loto Dorado. Faulí dóna la fitxa bibliogràfica del llibre i reprodueix unes frases de la traductora, María Antonia Trueba: «No puede afirmarse que Loto Dorado sea una obra maestra de la novelística universal, pero no cabe duda que es una buena novela, independiente de su carácter marcadamente erótico”.

«Coincidències». El periodista fa una exhaustiva comprovació/comparació de les dues novel·les. Coincidències no tan sols en la línia argumental, sinó que també «a menudo se produce incluso en detalles secundarios. Registra capítol per capítol les coincidències (sic) i treu aquestes conclusions: «El conjunto indica que de un total de 141,5 páginas impresas de Nifades, hay 60,5 de coincidencias, lo cual supone un 42,5 por 100». Fent altre càlcul diferent, segons Faulí, càlcul que seria avorrit explicar als lectors, es posa de relleu que «sólo un 21,5 por 100 de las páginas de Loto Dorado hallan su correspondencia en Nifades» (Suposem que el segon càlcul està fet a partir de les pàgines de l’edició mexicana de Loto Dorado).

«L’elaboració de Sonntag». És evident que l’argument de Loto Dorado s’ha simplificat a Nifades, i que «además, ha sido sometido a una elaboración diferente»:

«– Se ha escrito en 1ª persona (Loto Dorado en 3ª)

– Tiene varios narradores (uno)

– Dimensión política (Loto Dorado carece de ella)

– Época actual (pasada aunque indeterminada)

– Lugar indeterminado (China)

– No pornográfica (erótico-pornográfica, aunque no es fácil juzgarla en su tiempo y en su sociedad)”.

«Els petits detalls». Dóna Faulí alguns exemples (pocs) de petits detalls que, com el diu, «un buen plagiador parece hubiese evitado»: un cordó umbilical trencat amb les dents; homicidi per defenestració; una aparició per a confirmar un assassinat al germà del mort. Aquests detalls, afegeix Faulí, es produeixen també, sovint, en el terreny de l’expressió.

«Els personatges». Després del que hem reproduït de l’article de Juan Ramón Masoliver, no citaren Faulí, que ve a dir, si fa no fa, el mateix, però menys exhaustiu.

Si la intervenció de Masoliver no va acabar amb la logorrea que s’estava produint, aquesta darrera de Faulí havia de ser el punt i final fins que parlés el jurat? Pel que hem reproduït, el lector ja s’haurà adonat que el que es discutia no era només si Nifades era o no un plagi. Es discutia tota una concepció de la literatura, el paper dels jurats, dels crítics, fins i tot dels premis literaris i, de rerefons, i aquí sí que ningú no parlava clar, una lluita per l’hegemonia dins el món, o camp, literari català, per la qual cosa potser la polèmica, si és que hi havia polèmica, continuaria desenvolupant-se. I, potser, prendria altres camins, sense referir-se, directament, al «cas Sonntag».

Però dintre d’aquest cas encara faltaven intervencions. El dilluns 20 de setembre, al vespertí Tele/eXpres, potser el diari que, amb el Diario de Barcelona, més pàgines havia dedicat al tema, publicava, a la seva pàgina d’opinió («Mirador», p. 25), un article d’un altre membre del jurat. Un membre que gaudia de la consideració de la majoria dels agents literaris catalans. Joan Fuster. El valencià titulava el seu article «Pliego de descargo». El racionalisme-crític-irònic fusterià entrava en acció, i s’agraïa.

Comença Fuster dient: «La verdad es que tal como se plantea el “affaire Sonntag”, tampoco salimos muy bien parados los que otorgamos el duro y el laurel». I és que en el fons del debat (però per a nosaltres el valencià s’equivocava) hi ha una «clara reticencia: “Mal está eso de plagiar; pero caramba, ¡qué burros eran los tíos del jurado, cuando se dejaban engañar así!». Evidentment, sobretot per part de Romeu i Vidal Alcover, hi havia aquesta, diguem-ne, com Fuster, reticència, tot i que, pensem, que apuntaven més amunt i, sobretot, a un camp més extens i profund. Després de dir que la qüestió del plagi no li interessa gens, i que algú ha fet comentaris dient que el jurat va ser enlluernat per la pornografia de Nifades, i que si el senyor Sonntag els ha pres el pèl, bon profit li faci, afirma: «La literatura catalana es, sin duda, un tinglado precario y triste, pero no tanto para que se salve o se hunda con una Nifades más o menos. Sospecho que se ha intentado sacar de quicio algo que nunca tuvo quicio…». Però: «Jurado del Sant Jordi queda en entredicho».

I Fuster no es queixa d’això: «Escrito está: “No juzgues y no serás juzgado”». I els jurats, jutgen. Però, com gairebé sempre, el Diderot d’aldea –tal com el va definir no recordo qui, Montserrat Casals?–, que era Fuster, encerta en el centre de la diana: «Los reproches disparados son de muy diversa índole y no afectan por igual a cada miembro del grupo que firmó el veredicto». I no afecten igualment cada membre del jurat perquè, i aquí radica una de les claus de la qüestió: «En el fondo, la mayoría de tales reproches no se relacionan concretamente con el veredicto a que aludo, sino a líos, recelos, a incompatibilidades de la llamada “vida literaria” de Barcelona», vida en la qual ell ni entra ni surt. Però hi ha un punt que es defineix amb molta suspicàcia, i és el relatiu a la novel·la xinesa d’on, diuen, el senyor Sonntag ha pres la inspiració: «Y sobre ello pretendo decir unas palabras».

Fuster ha observat que els detractors de Sonntag, cada vegada que es refereixen al «texto-madre» usen l’adjectiu «pornogràfic». I això és el que entén. «Si hay plagio, tan feo es plagiar cualquier “Loto Mustio” como “Los hermanos Kamarazov” o “La dama de las camelias”. ¿A qué viene ese rasgo implícito, y a veces explícito, de puritanismo?» Ell no farà una defensa de la pornografia, el tema és ardu i complicat i impossible de discutir serenament «hic et nunc», «pero es curioso advertir que los fiscales del señor Sonntag, tan despectivos con la pornografía, están al tanto incluso de especimen como “El pistilo del loto”». I ell, afeccionat al gènere, no arriba a tant. Potser hauria estat més raonable insistir menys sobre la pornografia. Insistència, com s’ha vist, que va arribar fins a la malaltia per part dels «denunciants» del plagi, com si l’important no fos el plagi, sinó que aquest s’havia comès sobre una «novel·la» pornogràfica (o eròtica), i en ser així, en ser una obra de gènere, tot el que d’ella es derivés hauria de ser, necessàriament, de baixa qualitat. I és que els «treballadors» de la cultura, els paladins del realisme, normalment, quan escolten la paraula gènere aplicada a la literatura treuen la pistola.

«Los cinco miembros del colegio electoral del Sant Jordi –los señores Joan Oliver, Domènec Guansé, Josep Maria Castellet, y Josep Faulí, y un servidor– no habíamos leído “El tercer pétalo del loto”. Una tremenda deficiencia “profesional”: lo acepto. Aunque bien mirado… La excusa salta a la vista: Domènec Guansé ya no está para esos trotes, Josep Maria Castellet tiene otras cosas que leer; Josep Faulí es un padre de familia intachable. Quedamos Oliver y yo. Joan Oliver, anciano jovial, irónico y exhuberante, tal vez pudo caer en la tentación, y no. Mi caso es distinto. He confesado ya mi “feble” por este tipo de literatura (y “honni soit qui mal y pense”, y desde ahora envío a paseo quien piense mal, con su Freud a cuestas)». Fuster confessa que manté l’adjectiu de diví per a Aretino i el Marquès de Sade, dos grans, però que de literatura oriental, i de qualsevulla altra cosa oriental: filosofia, karate, ioga, acupuntura o vaques sagrades, res de res. Fins i tot el Kamasutra li sembla que té més a veure amb la gimnàstica que amb l’erotisme. I a més, està disposat a afirmar que els literats indígenes que podien fer de jurats i que havien llegit Loto Dorado es poden comptar amb els dits de mitja mà.

Acaba parlant de Sonntag, un logorreic, que si hagués posat tanta imaginació en la seva novel·la com en les coses que diu… Però, amb tot, afirma Fuster, «Nifades revela que el señor Sonntag tiene temple o paciencia de escritor, plagios aparte. Que también plagiaron Virgilio, Dante, Martorell, Stendhal…».

NOTES
(56) A les declaracions que Josep Maria Sonntag va fer al corresponsal de Tele/eXpres a Reus, de les quals ja hem parlat, i que van aparèixer en aquest diari el dia 9, l’escriptor afirma: «Aurora Bertrana me ha dicho esta mañana que había presentado la dimisión a la presidencia del premio “Bertrana”. Ella misma se dio cuenta en Gerona. Todos vimos que en la segunda votación era el acabóse”. Amb tot, el 30 de setembre d’aqueix 1971, a la secció «Tot secret», del Diario de Barcelona (p. 19), s’afirmava: «Aurora Betrana no lo comprende. Parece que entre los organizadores del “Premi Bertrana” de novela, hay quien todavía no se ha enterado que ella ha dimitido como miembro del jurado […]. Por carta lo hizo saber a primeros de julio, pero…// La escritora […] dimitió y, aunque le sabe mal, no se arrepiente. Acerca de las causas no quiere ser explícita, aunque no las ha olvidado”. Dies després, al mateix diari, i a la mateixa secció, el diumenge 10 d’octubre (p. 18), sota el títol «Aprobación paterna», l’anònim redactor, o redactors, escrivia: «Con cierta insistencia acuden a Aurora Bertrana personas que, discretamente, le recriminan que dimitiera del jurado del premi “Prudenci Betrana” […]. De la nueva consideración [pros i contres respecte de les possibles repercussions en el premi] de las cosas, Aurora Bertrana ha salido fortalecida en su decisión y pone fin a cualquier discusión con estas palabras:// –Ho he pensat bé, i sé que el meu pare, si pogués, em diria que ell també hagués obrat com jo. Ja en tinc prou”. El més curiós (?) de tot és que, mesos després, a Tele/eXpres, el 5 d’abril de 1972 (p. 15), apareixia la següent noticia: «Aurora Betrana abandona el “Prudenci Bertrana”». «La novelista Aurora Bertrana, hija del famoso escritor Prudenci Bertrana, ha dirigido a la comisión organizadora del premio gerundense que lleva el nombre de su padre, una carta en la que renuncia a seguir formando parte del jurado del premio por incompatibilidad con algunos de sus miembros. Con este gesto la escritora da cumplimiento a un propósito ya anunciado el mes de junio pasado, a raíz de obtener el Premio Bertrana, con su voto en contra, la novela de Terenci Moix “La increada consciència de la raça”». Sonntag tenia raó, l’anònim redactor de la secció «Tot secret» tenia raó, però, en realitat, quan va enviar Aurora Bertrana la carta de dimissió a la comissió organitzadora del Premi Prudenci Bertrana? Misteris de la vida literària.
(57) Theodor W. Adorno, «Sin imagen directriz. En vez de un prólogo», in Crítica de la cultura y sociedad I, Madrid, Ediciones Akal, 2008, p. 237-238.
(58) Christian Zimmer, Cinéma et politique, Paris, Seghers, 1974, p. 24.
(59) Citat per Christian Zimmer, op. cit., p. 94.
(60) Ibid., p. 94.
(61) Ibid., p. 94.
(62) El divendres 27, al Diario de Barcelona, a la secció que, com hem dit, no signava ningú, «Tot secret» anava pel cantó de l’humor, i així, sota el títol, «Cotización» publicava aquest comentari: «Tras el revuelo originado alrededor del supuesto plagio de la novela “Loto Dorado”, un enjambre de buscadores del texto impreso en Méjico en 1961, ha surgido en la ciudad. El precio del “papel”, por tanto, ha subido, pero hay que admitir que no ha alcanzado cotas fuera de lo corriente. La cotización más repetida es de 350 pesetas por un ejemplar nuevo y 175 por uno de reventa, com muy pocas oscilaciones.// Hay que destacar dos cosas, que es considerable el número de ejemplares que circulan; segundo, que muchas de las personas interesadas en el libro a causa del revuelo estrictamente literario, cuando se interesan por él, se ven sometidas a otras ofertas… que el vendedor considera en la misma línea que el libro de marras» (p. 16).
(63) Qui era «Nuria Terrades? Al periòdic El Punt/Avui, del 4 de maig de 2012, va aparèxier una carta signada per Salvador Tarradas. La qual carta diu el següent:
«Plagiar
Llegeixo en el seu diari que Romeo i Julieta, de William Shakespeare, ha estat votada pels lector com una de les millors històries d’amor mai escrites.
Fent l’honor a la veritat, hem de recordar que l’autor original d’aquesta historia fou un oblidat escriptor italià de nom Matteo Bandello (1485-1561), el qual s’inspirà en els contes del Decamerone de Boccaccio. Shakespeare va teatralitzar algunes de les seves histories. Nogensmenys, cal reconèixer que alguns plagiadors superen en qualitat literaria els autors plagiats.
Un il·lustre plagiador, Josep Pla, va escriure en el seu llibre Itàlia i el Mediterrani: “El plagi, cosa difícil, ha estat sempre permanent”. El meu cunyat, l’escriptor Josep Maria Sonntag, que dominava deu idiomas, a partir d’una traducció a l’alemany dun conte (sic) medieval xinès, va escriure una deliciosa novel·la, dedicada a la meva germana, amb la qual guanyà el Premi Sant Jordi, que foi impugnant per l’establismenth literari de l’època. SALVADOR TORRADES (G….- Baix Empordà)». Hem d’aclarar una cosa, al final de a novel·la, de Nifades, a l’única edició que existeix i que usem nosaltres, apareixen aquestes línees: «Aquesta historia no va dedicada a ningú. Pertany a uns quants homes i dones que no han après a esquinçar-se les vestidures i encara s’aguanten dempeus. Potser els fan trontollar, però están drets i sense deixar que els omplin l’ànima de ciment». No ni existeix cap altra dedicatòria. L’autor de la carta sofreix, evidentment, un «lapsus». Per aquesta carta podem, deduïr que Maria Terrades és en veritat Maria Tarrades, i que era la dòna d’en Josep Maria Sonntag.